Núcleo primitivo de Campanar

L'origen del barri de Campanar se situa en un conjunt d'alqueries islàmiques disperses que en 1242 Jaume I va entregar a Gaspar d'Espalangas o Despallargues després de la reconquista de València i que, amb el temps, va configurar un xicotet nucli de població entre les séquies de Rascanya i Mestalla. En el segle XVII, el senyoriu de Campanar va passar al Patrimoni Real subjecte a la jurisdicció civil de la ciutat de València, passant a constituir-se en un més dels seus barris o ravals. Fins al segle XIX, la població del barri havia anat creixent amb lentitud, però l'augment de població que es va produir al llarg d'este segle i la pressió veïnal del conjunt de nous pobladors va acabar propiciant la constitució del raval com a municipi independent, aprovant la Diputació provincial de València la constitució del seu Ajuntament el 7 de novembre de 1837. No obstant això, en 1897 l'antic municipi, que comptava 2.150 habitants, va ser definitivament annexat a la ciutat de València. En 1507 Campanar forma parròquia pròpia i, cedits per D. Pedro Raimundo Dalmao alguns terrenys adjacents a sa casa, hui Casa Abadia, s'inicia la construcció del temple parroquial, enfront del qual acaba configurant-se, ja en les primeres dècades del segle XX, l'espai urbà que es creu va ser l'antic cementeri i que acabarà donant lloc a l'actual Plaça de l'Església. A principis del segle XX es va produir la progressiva substitució de la vivenda rural per edificacions de morfotipología molt característica, resultat d'unir els conceptes funcionals de la vivenda tradicional i els conceptes estètics derivats d'una lectura popular del modernisme eclecticista. Les transformacions urbanes provocades pels anys del desenvolupisme tardofranquista no van arribar a afectar un número significatiu d'edificis, la qual cosa ha resultat en un paisatge urbà prou homogeni que s'ha conservat fins als nostres dies. Partint de la Cartografia històrica de la ciutat de València disponible (1704-1910), la primera referència cartogràfica de la possible trama històrica del barri de Campanar apareix en el “Plano de la ciutat de València al ser atacada pel mariscal Moncey en 1808”, de l'Atles de la Guerra de la Independència, Litª del Deposite de la Guerra. La seua configuració definitiva apareix en el pla realitzat, el 23 de juny de 1899, per José Manuel Cortina, arquitecte de l'Eixamplament de València, que deixa el barri fora de la línia poligonal de huit punts corresponent al “Proyecto d'Eixamplament De l'Est de València i Ampliació de l'actual”. El barri de Campanar torna a quedar fora de les previsions d'ampliació de la ciutat de València en el “Proyecto d'eixamplament de València i ampliació de l'actual” de 1907, de Francisco Mora Berenguer. Del seu origen com a assentament agrícola, Campanar conserva encara en la seua trama viària l'empremta dels antics camins i carrers i del curs de les séquies de Mestalla (uno dels braços de la qual discorria per l'actual Carrer Mossén Rausell) i Rascanya (en la prolongació del Carrer Valdelinares), la localització de la qual apareix encara en els plans cadastrals de 1929-1945. Es caracteritza per tractar-se de carrers estretes i de traçat tortuós, amb finals de perspectiva controlats, xicotets racons originades per interrupcions i canvis d'alineació i una proporció sensiblement homogènia entre l'amplària del vial i l'altura de les edificacions. Les edificacions de l'assentament es van concentrar principalment en l'encreuament de camins, estenent-se en l'espai existent entre les dos séquies i desenrotllant-se a poc a poc en pomes urbanes compactes l'origen de les quals es troba en l'acumulació d'edificis entre mitgeres on la casa principal se situava donant fatxada al camí i darrere quedaven els patis ocupats per magatzems, coberts o qualsevol altre tipus de construccions auxiliars vinculades a l'activitat agropecuària. D'esta tipologia queden uns pocs exemples que mereixen ser conservats, però en la majoria dels casos l'edificació s'ha transformat segons la versió popular de l'estètica modernista tan de moda a principis del segle XX, pervivint en tot el nucli un paisatge urbà de característiques prou homogènies i d'alt valor paisatgístic. Mereix una menció especial la Plaça de l'Església que, encara que de desenrotllament més tardà, s'ha convertit en el node de la relació veïnal del barri. Presidida en un dels seus costats per la fatxada de l'Església parroquial, els seus altres tres fronts de fatxada s'han resolt amb una tipologia, composició, llenguatge formal, altures i parcel·lació que s'han mantingut quasi intactes fins als nostres dies i que s'han convertit en el referent estètic més característic i més apreciat per la població resident i visitant. Entre les qualitats de l'edificació que integra l'àmbit del NHT cal ressaltar la conformació volumètrica tradicional de les edificacions, compostes per un cos principal d'estructura paral·lela a fatxada, doble crugia, coberta a dos aigües i cavallet central, i per una sèrie de cossos afegits o auxiliars d'una sola vessant inclinada o plana que s'articulen al voltant del pati o corral posterior. Les edificacions es destinen, en un primer moment, a vivenda unifamiliar, i amb el temps s'adopten les tradicionals solucions de “escaleta” per a habilitar una segona vivenda en la planta superior. Tipològicament, consten de planta baixa i primera i, configurades “a una o dos mans”, disposen d'una àmplia portada sobre la qual se situa el balcó principal i de finestrals enreixats a un costat i a l'altre de la mateixa. Formalment, les edificacions que hui en dia poden considerar-se més representatives i que presten el seu millor caràcter al barri es caracteritzen per utilitzar un llenguatge historicista eclèctic utilitzat en la seua versió popular, molt propi de les primeres dècades del segle XX a València, amb profusió d'elements ornamentals d'obra, manyeria de fosa molt elaborada, taulellet pintat formant sanefes i llenços decoratius, fusteries de fusta vista o lacada, portes de fusta llaurada de considerables dimensions, balcons el vol de la qual es resol bé amb filades de rajola superposades o que oculten la seua estructura baix motlures d'obra, pintura exterior de variats colors, etc., tots ells de gran qualitat plàstica, estètica i artística.