Tornar

El Castell (Torre Pardines y Casa Solariega de los Condes de Olocau)

IGPCV
46.182-9999-000001
Denominació
El Castell (Torre Pardines y Casa Solariega de los Condes de Olocau)
Altra denominació
Casa del Conde de Olocau
Municipi
OLOCAU
Comarca
EL CAMP DE TÚRIA
Província
València
Localització
C/ San José
Època
S.XIII; S.XIV; S. XVIII
Ús primitiu
Defensiu
Estil
Arquitectura medieval
Tipologia
Edificis - Edificis militars - Edificis agrícoles o residencialss fortificats
Foto InmuebleFoto InmuebleFoto Inmueble
Dades de protecció de l'inmoble
Secció
Primera
Classificació
Béns immobles 1ª
Categoria
Monument
Dades de Declaració
Tipus de Protecció
Declaración BIC genèrica GVA
Data Signatura Acte
11/06/98
Data Publicació DOGV
18/06/98 Vore DOGV
Data Publicació BOE
22/06/98 Vore BOE
Tipus de Protecció
Incoación BIC estatal
Data Signatura Acte
19/04/79
Data Publicació BOE
28/05/79 Vore BOE
Dades d' Entorn
Tipus de Protecció
Entorno de protección BIC definitivo. Planeamiento aprobado
Data Signatura Acte
26/09/03
Data Publicació DOGV
06/04/04
Data Publicació BOP
13/02/04 Vore BOP
Dades de Fitxes Planejament
Tipus de Protecció
Ficha BIC planeamiento
Data Signatura Acte
10/11/03
Dades d' Inscripció
Tipus de Protecció
Inscripción definitiva BIC Ministerio
Data Signatura Acte
06/06/01
N° Inscripció Ministeri
R-I-51-0010646
Tipus de Protecció
Inscripción definitiva BIC GVA Publicada
Data Signatura Acte
07/07/23
Data Publicació DOGV
18/07/23 Vore DOGV

Al conjunt també se'l coneix amb el nom des Castell, Casa de la Senyoria o Casa Pairal dels Comtes d'Olocau. A principis del segle XIV el senyoriu va pertànyer a Joan Escorna, el qual va pactar, en 1325, amb el prior de la cartoixa de Portaceli i Olocau, davant el notari real de Llíria, Bertrand Taylata. El Senyoriu va pertànyer posteriorment a la família Vilaragut, que segons l'opinió de diversos genealogistas eren descendents de Teodor, valerós capità i rei d'Hongria, després d'haver-se distingit en repetides guerres, va abandonar el seu tron passant amb la seua esposa a terres de França. Va rebre el baptisme aquest Teodor l'any 795, i es va establir en una xicoteta població anomenada Vilaragut el nom de la qual va convertir en el seu cognom. Descendents d'aquest Teodor, serien cavallers que van acompanyar a Jaume I en la conquesta de Mallorca i després van assistir a la de València. El 10 d'abril de 1259 va ser establit a València Pere de Vilaragut. En 1277 està documentada a València, Gerarda de Sarrià, casada amb Berenguer de Vilaragut, després Senyor d'Albaida. Fill dels anteriors seria Ramón de Vilaragut i Sarrià que va casar amb Diana Visconti, filla dels Senyors de Milà d'Itàlia. Va residir durant molt de temps a l'Illa de Sicília, on va ser capità de la seua armada, participant en la guerra contra els napolitans en 1345. Li va succeir el seu fill Antoni de Vilaragut i Visconti, fundador de la línia dels Vilaraguts d'Olocau. En 30 de juny de 1368 la Cort de Governació de València va autoritzar la venda a favor d'Antoni Vilaragut, "... va fer Cilia de Sent Llir per quaranta-set mil sous de moneda valenciana del lloc i castell d'Olocau, llocs de Marines, Torres, Olla i l'alqueria de la Torre, amb tots els termes, drets i pertinences, molins, forns i carnisseries, nero i mixt imperi, jurisdicció alta i baixa, potestat civil i criminal...". En aquesta carta de venda figura el comprador entre els veïns de València. En testament de 23 d'agost de 1398 crea el mayorazgo d'Olocau, amb el gravamen que els seus successors porten el cognom i armes dels Vilaragut. Violante de Vilaragut pel seu matrimoni amb el noble Luis Boil obté com a dot els senyorius del castell i vall d'Olocau i els llocs de Pardines, Gátova, Torres i la Garrofera, a la qual cosa s'oposen violentament en 1475 els seus germans Ramón, Antonio i Francisco Juan que prenen per força Olocau. El comtat li va ser concedit a don Alonso de Vilaragut i Sanz, Marró de la Casta i Villanova, Senyor de la Vall d'Olocau i Caballero de Calatrava el 18 de febrer de 1628. Juan Cruz de Vilaragut va ser home de Felip II i el seu virrei, a més governador del regne de Mallorca. L'any 1649 el comtat passa als Fenollet, per matrimoni de donya Margarita de Vilaragut i Sanz, filla del Comte d'Olocau, amb Diego de Fenollet i Albiñana, que en el segle XVIII reedifican l'actual casa sobre la primitiva. El conjunt va ser conclòs pel VIII i IX Conde, donant com a resultat el grup d'edificis que actualment té. En 1865 s'havia signat l'escriptura de redempció del Senyoriu directe del Comte sobre els terrenys i cases d'Olocau, pel preu de seixanta mil reals, quedant extingit el Senyoriu Territorial. En 1871 va morir sense haver contret matrimoni l'últim Conde d'Olocau del llinatge dels Fenollet, i al no tindre hereus directes, va atorgar testament nomenant hereua a una neboda per part de la seua mare Donya Mª del Carmen Crespí de Valldaura i Car, filla del Comte d'Orgaz i Sumacarcer, veïna de Palma, consort de Sr. José de Zaforteza i Togores, Dameto i Denti. En fixar la residència dels Comtes a Palma, aquests van deixar de visitar Olocau. A la casa havia passat a viure l'últim apoderat de les terres que els quedava als Comtes, juntament amb la seua família, Sr. Roque Romero Puig, continuant després el seu fill Sr. Luis Romero Agustí. Més tard, en 1902, la casa pairal i les terres de domini directe van passar a Sr. Mariano Zaforteza i nets de la X Comtessa d'Olocau, Sr. Mateo, Sr. José i Sr. Diego Zaforteza Musoles, tots ells residents a Palma. El títol l'ostenta en l'actualitat don Felipe de Puigdorfila i Villalonga. A la casa van continuar habitant els descendents de Sr. Luis Romero Agustí, els qui en 1959 van adquirir la plena propietat de la casa i la resta de les terres, sent actualment els seus propietaris. El VIII Conde d'Olocau Don Diego Manuel de Fenollet i Vallterra va acabar sis anys després del seu matrimoni amb Dª Sinforosa Crespí de Valldaura i Lezquina les obres de la nova casa pairal construïda sobre l'antic palau, sent recordat per una làpida: " Es va construir aquesta casa sent Conde d'Olocau Sr. Diego de Fenollet Any 1796 ". En un quadernet titulat coses notables d'Olocau, consta que l'any 1805 la Comtessa d'Olocau "... paga a Miguel Vergara, mestre de la Vila de Llíria, per col·locar els cañizos per als cielorrasos de les sales de palau...", i una altra nota diu"... es van pagar als homes que en el present any de 1806 van construir el pou al pati del palau...". Aquestes dues notes donen a entendre que les obres de la casa no estaven concloses o que es reformava la primitiva construcció, ja que en alguns llocs de l'edifici es noten algunes modificacions. Durant aquests anys la Comtessa, Donya Sinforina Crespí de Valldaura passaria llargues temporades a la casa d'Olocau i milloraria molts aspectes d'aquesta. El Comte havia mort en 1803. El conjunt presenta dos elements diferenciats. D'una banda, la casa pairal, i per un altre, la torre que es troba pròxima a ella i que data del segle XIII. En relació amb aqueixa última cal assenyalar que algun investigador li atribueix orígens romans (resta d'un antic castell), si bé no és una afirmació unànimement acceptada. La torre és la primera construcció que va ser alçada en aqueix emplaçament i que encara es conserva. Presa el seu nom, Pardines, de l'antiga alqueria àrab de la qual formava part. Sobre la base de la forma i a la disposició dels seus elements es dedueix el seu caràcter defensiu i de vigilància. Pavó Maldonado la situa com del segle XIII i pertanyent a una fortalesa. Aquesta datació prové de l'apreciació dels seus murs, destacant que "... en la zona inferior de la torre i al castell roquer no està ocupat la rajola..." establint una comparació entre totes dues edificacions. Segons el mateix autor, aquesta torre, l'any 1250 formaria part d'una vila, atés que se cita en un document de Jaume I d'aqueix any, ja que va ser oferida la vila d'Olocau en el Repartiment de València. Un altre element que utilitza Pavó Maldonado per a la seua datació és l'ús de tàpia com a mètode constructiu, sent no obstant això anterior a aquesta època la seua aplicació. La torre és de planta prismàtica rectangular, construïda en opus incertum i algunes restes de morter. La part superior presenta característiques que acrediten que correspon a una època més tardana. Quant a la seua distribució interior consisteix en una dependència rectangular localitzada en el centre de la torre i envoltada per murs molt gruixuts (2,50 metres) quedant asilada de la resta de la torre encara que comunicada amb una altra dependència de menors dimensions que l'anterior, realitzant-se aquesta comunicació a través d'un orifici. Tots dos espais es cobreixen mitjançant volta de mig punt. A un mig nivell apareix una altra dependència, tenint el seu sòl aproximadament a l'altura de l'arrencada de la volta que cobreix l'estada descrita en primer lloc, i que amb tota seguretat consistia en una comunicació vertical amb les dependències de les plantes altes. Res es pot dir sobre el nombre de plantes que aquesta torre podria tindre, quedant restes només d'una. El tancament d'aquesta planta de dependències és el que es troba en molt mal estat, encara que ha sigut reforçat en el seu moment amb esquinales de rajola. El tancament ha desaparegut en un dels seus costats. En l'actualitat el conjunt arquitectònic presenta un aspecte molt modificat respecte al que tindria en els segles XIII o XIV i fins i tot del que va tindre després de la reedificació del XVIII. Es conserven encara el que va ser almàssera per a la producció d'oli, un espai per a trepitjar el raïm, cellers, i fins i tot el lloc per a criar cucs de seda pel sistema de safates. Don Pascual Vicente de Fenollet Crespí de Valldaura va ser membre de la "Societat Econòmica Amics del País de València", participant en els treballs d'aquesta societat. Un germà, Diego de Fenollet formaria part de la comissió d'agricultura que dictaminava "Sobre l'avantatge de l'arada de vertedera sobre l'arada timonera", en 1839. Durant aquesta època en les terres de la vall d'Olocau van tindre un gran auge els cultius de la vinya i anteriorment el de les moreres. Una de les habitacions de la casa pairal va ser adaptada per a la cria dels cucs de seda i d'aquesta manera ensenyar als llauradors d'Olocau aquesta producció. Les almàsseres del Comte degueren ser utilitzats al màxim i els vins d'Olocau exportats de 1870 a 1897 a través del Port de València a un monestir de Nimes, França, on eren tractats per a la seua posterior venda. El celler va ser excavat en el propi terreny, existint prèviament la primera cruixia de l'edifici principal atés que els murs longitudinals que la delimiten presenta diferent fàbrica. En l'actualitat la Diputació Provincial de València està portant la rehabilitació de la casa pairal. (C.Pérez-Olagüe)

Fotos

Foto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto Inmueble

La geolocalització dels elements està en procés de revisió.