Tornar

Castillo del Real

IGPCV
46.182-9999-000002
Denominació
Castillo del Real
Altra denominació
Castillo del Real de Vilaragut, Castillo Ali-Maimó
Municipi
OLOCAU
Comarca
EL CAMP DE TÚRIA
Província
València
Localització
Camino del Castillo
Ús primitiu
Defensiu
Estil
Arquitectura islàmica - Arquitectura medieval
Tipologia
Edificis - Edificis militars - Castells
Foto InmuebleFoto InmuebleFoto Inmueble
Dades de protecció de l'inmoble
Secció
Primera
Classificació
Béns immobles 1ª
Categoria
Monument
Dades de Declaració
Tipus de Protecció
Declaración BIC genèrica GVA
Data Signatura Acte
11/06/98
Data Publicació DOGV
18/06/98 Vore DOGV
Data Publicació BOE
22/06/98 Vore BOE
Dades d' Entorn
Tipus de Protecció
Entorno de protección BIC definitivo. Planeamiento aprobado
Data Signatura Acte
26/09/03
Data Publicació DOGV
06/04/04
Data Publicació BOP
13/02/04 Vore BOP
Dades de Fitxes Planejament
Tipus de Protecció
Ficha BIC planeamiento
Data Signatura Acte
10/11/03
Dades d' Inscripció
Tipus de Protecció
Inscripción definitiva BIC Ministerio
Data Signatura Acte
07/12/01
N° Inscripció Ministeri
R-I-51-0010690
Tipus de Protecció
Inscripción definitiva BIC GVA Publicada
Data Signatura Acte
07/07/23
Data Publicació DOGV
18/07/23 Vore DOGV

Aquesta fortalesa en època musulmana, juntament amb els castells de Chelva i Morvedre defensava pel nord la zona de València d'atacs d'Aragó. Entre les notícies d'Ibn Alqama, contingudes en el resum inserit en la gran compilació històrica d'Ibn Idari, sobre la València del segle XI es registra el nom de l'anomenat " Hisn al-Uqab", castell al qual el rei al-Qadir de València va enviar part dels seus tresors i dones, tresors, pel que sembla, procedents del seu avi, al-Mamun, rei de la Taifa de Toledo. La "història Roderici" es refereix al castell en relatar com el Cid a la recerca de tresors després de la mort del-Qadir es va apoderar del "castrum que dicitur Olokabet", considerant-se com la fortalesa que va ser atacada en primer lloc a la província de València. La "Crònica General", en 1344, en tractar els mateixos fets, parla de l'enviament del rei moro de València de càrregues dels seus havers "a un castiello que diuen Hoznohocab, que vol dir castell d'Àguila". De la mateixa manera, la importància del castell es continuava mantenint en el segle XIII, afirmant-se que durant la campanya reconquistadora del rei Jaume I va ser una de les últimes fortaleses a rendir-se, després de la qual cosa va passar a poder cristià. En el llibre del Repartiment i en un document de Jaume I de 1250 ja es presenta la forma d'Olocau per a denominar el castell. A la fi del segle XIII, el 3 de febrer de 1286, Ramón Escorna, primer Senyor d'Olocau, va obtindre d'Alfons II el Liberal la tinença del castell en feu, rebent l'any 1287 llicència per a reedificarlo, i en 1288 una donació de 365 sous anuals, consignats sobre el delme de Foyos, per la tinença. A principis del segle XIV el senyoriu va pertànyer a Joan Escorna, el qual va pactar, en 1325, amb el prior de la cartoixa de Portaceli la divisió entre els termes de Portaceli i Olocau, davant el notari real de Llíria, Bertrand Taylata. El 29 d'octubre de 1359, Joan Escorna embene el castell i baronia d'Olocau a Mateu Mercer, vicealmirall del Rei Pere i majordom de la Reina Donya Leonor d'Aragó. El senyoriu va passar posteriorment a la família Vilaragut, que segons l'opinió de diversos genealogistas eren descendents de Teodor, valerós capità i rei d'Hongria, després d'haver-se distingit en repetides guerres, va abandonar el seu tron passant amb la seua esposa a terres de França. Va rebre el baptisme dit Teodor l'any 795, i es va establir en una xicoteta població anomenada Vilaragut el nom de la qual va convertir en el seu cognom. Descendents d'aquest Teodor, serien els cavallers que van acompanyar a Jaume I en la conquesta de Mallorca i després van assistir a la de València. El 10 d'abril de 1259 va ser establit a València, Pere de Vilaragut. En 1277 està documentada a València, Gerarda de Sarrià, casada amb Berenguer de Vilaragut, després Senyor d'Albaida. Fill dels anteriors seria Ramón de Vilaragut i Sarrià que va casar amb Diana Visconti, filla dels senyors de Milà d'Itàlia. Va residir durant molt de temps a l'Illa de Sicília, on va ser capità de la seua armada, participant en la guerra contra els napolitans en 1345. Li va succeir el seu fill Antoni de Vilaragut i Visconti, fundador de la línia dels Vilaraguts d'Olocau. En 30 de juny de 1368 la Cort de Governació de València va autoritzar la venda a favor d'Antoni de Vilaragut per la vídua de Mateu Mercer, "... va fer Cilia de Sent Llir per quaranta-set mil sous de moneda valenciana del lloc i castell d'Olocau, llocs de Marines, Torres, Olla i l'alqueria de la Torre, amb tots els termes, drets i pertinences, molins, forns i carnisseries, nero i mixt imperi, jurisdicció alta i baixa, potestat civil i criminal...". En aquesta carta de venda figura el comprador entre els veïns de València. En testament de 23 d'agost de 1398 crea el mayorazgo d'Olocau, amb el gravamen que els seus successors porten el cognom i armes dels Vilaragut. Violante de Vilaragut pel seu matrimoni amb el noble Luis Boil obté com a dot els senyorius del castell i vall d'Olocau i els llocs de Pardines, Gátova, Torres i la Garrofera, a la qual cosa s'oposen violentament en 1475 els seus germans Ramón, Antonio i Francisco Juan prenen per força Olocau. Amb la creació del citat vincle, el castell començarà a dir-se castell del Real. El comtat li va ser concedit a don Alonso de Vilaragut i Sanz, Marró de la Casta i Vilanova, Senyor de la Vall d'Olocau i Caballero de Calatrava el 18 de febrer de 1628. Juan Cruz de Vilaragut va ser home de Felip II i el seu virrei, a més de governador del regne de Mallorca. L'any 1649 el comtat passa als Fenollet, per matrimoni de donya Margarita de Vilaragut i Sanz, filla del Comte d'Olocau, amb Diego de Fenollet i Albiñana. En 1865 s'havia signat l'escriptura de redempció del Senyoriu directe del Comte sobre els terrenys i cases d'Olocau, pel preu de setanta mil reals, quedant extingit el Senyoriu Territorial. En 1871 va morir sense haver contret matrimoni l'últim Conde d'Olocau del llinatge dels Fenollet, i al no tindre hereus directes, va atorgar testament nomenant hereua a una neboda per part de la seua mare: Donya Mª del Carmen Crespí de Valldaura i Car, filla del Comte d'Orgaz i Sumacarcer, veïna de Palma, consort de Sr. José de Zaforteza i Togores, Dameto i Denti. Més tard, en 1902, la casa pairal i les terres de domini directe van passar a Sr. Mariano Zaforteza i als nets de la X Comtessa d'Olocau, Sr. Mateo, Sr. José i Sr. Diego Zaforteza Musoles, tots ells residents a Palma. El títol l'ostenta en l'actualitat don Felipe de Puigdorfila i Villalonga. El castell s'alça sobre una muntanya de 574 metres. Entre els termes de Marines i Olocau. Es troba en posició dominant de les valls i muntanyes que ho envolten i en comunicació visual amb la Torre d'Olla de Marines. L'ascensió a la fortalesa és bastant difícil per la falda meridional i occidental, sent quasi impossible pel vessant Nord i Est, on la muntanya apareix amb una forta pendent. La fortificació té un perímetre irregular, per l'adaptació al terreny sobre la qual està edificada, i en el seu interior alberga dos recintes. L'exterior de major extensió, en el qual només trobem un aljub i la base d'un compartiment de planta quadrangular, i un recinte interior, situat en una prominència rocosa, que tanca les dependències principals del castell. Els murs de la construcció, en el seu conjunt, estan formats per pinastre combinat amb calç, la qual cosa forma una sòlida massa. Es van aplicar ací també alguns aspectes de la tècnica constructiva de tapial; però els murs es van formar amb lajas de pinastre, utilitzant-se la forma o lub i els travessers per a la seua fabricació, tenint el lub una altura de 94 centímetres. El segon recinte és el que reuneix el conjunt de dependències del castell. La seua estructura origina una planta de manera trapezoidal, amb una longitud màxima de 22,31 metres per 8,40 en el costat major de la zona nord. Aquest recinte comprén tres amplis espais situats a diferent nivell. El primer espai, que es troba a nivell més baix està cobert totalment per enderrocs que impedeixen la visió de les restes d'edificacions que pogueren existir. El segon espai, està també sepultat per enderrocs, encara que es veuen restes de murs, de molt escassa altura, que no permeten configurar d'una forma precisa les construccions allí abans existents. En aquesta segona zona trobem un xicotet nínxol de planta rectangular, de 1,98 metres de longitud per un metre de profunditat, cobert per volta de mig canó, fabricada, com la resta de les edificacions, amb lajas de pinastre i calç. El fet que aquesta construcció estiga annexa a un aljub, unit a la solidesa dels seus murs amb marques en ziga-zaga perquè s'agarre el gruixut revestiment de calç i l'existència d'una obertura, actualment encegada, que sembla comunicar amb l'aljub, fa pensar que es tracte d'un sobreeixidor, que facilitaria la recollida d'aigua de l'aljub. Aquest segon espai sembla que enllaçava amb un ampli corredor on se situava l'entrada a la fortalesa. En la zona més elevada, que correspon al tercer espai, destaca abans de res la torre, des de la qual es dominen les valls pròximes. La torre està precedida per un pati quadrangular de 6,50 per 5,80 metres, al qual s'accedeix per una espècie de corredor en colze, disposat en forma de rampa, tant en el pis del pati com el de corredor són d'estuc, apreciant-se en algunes zones dues capes d'aquest material. En aquest pis s'obri part de la claraboia del segon aljub de la fortalesa, el qual està cobert amb volta de mig canó, en la qual perdura el revestiment d'estuc amb l'empremta de les canyes que van formar el cimbrado, la resta de l'interior de l'aljub apareix també recobert d'estuc íntegrament visible, ja que es troba en part farcit d'enderrocs. En el mur septentrional del pati, de 90 centímetres d'amplària i a 2,27 metres de sòl, es distingeix un corredor de 47 centímetres de profunditat, que correspon a un adarb de xicotetes proporcions. Aquest mur s'estreny a partir de l'adarb, quedant reduït a 53 centímetres d'ample, rematant-se amb dos merlets de manera prismàtica i sense sageteres. La torre, amb planta rectangular de 8 per 6 metres i els murs dels quals tenen una grossària aproximada de 88 centímetres, es troba coberta amb volta de mig canó de 6,23 metres de longitud. Està construïda amb una base de calç i pinastre; sobre ella, en l'exterior de la torre es distingeixen fins a quatre franges de l'encofrat, amb una mesura de 94 centímetres d'altura, possiblement la resta de la construcció era també d'aquest tipus, però no s'han conservat restes de tapial. De la mateixa manera, a l'interior de la torre perduren en la part inferior de l'intradós de la volta de canó les petjades impreses en el revestiment de calç de les costelles de fusta del cimbrado, amb un altura de 20 centímetres. També queden restes de la ziga-zaga en els murs, per a afavorir l'adhesió del revestiment de calç. Respecte a la construcció de la torre, és destacable l'existència de restes ceràmiques en el morter dels murs, la qual cosa indica que aquesta edificació no correspon al primer moment constructiu del castell. A l'interior de la torre s'accedeix per una porta, que en el moment actual té 92 centímetres d'amplària, bastant deteriorada en la seua part superior. Ja a l'interior, la primera construcció que trobem són les restes d'una escala de doble anada que pujava al primer pis, del qual només conserven de forma fragmentada restes dels paraments i de l'inici de la volta que el cobria, la qual cosa indica l'existència d'una terrassa o pis superior. Tornant a la planta baixa de la torre, trobem en el subsol dues dependències adossades al mur septentrional, actualment quasi satisfetes pels enderrocs procedents de l'ensulsiada de part de les seues voltes. L'interior de la torre s'il·lumina amb tres xicotets ventanucos emmarcats per una triple planxa de pinastre per cada llinda; hui dia, la il·luminació és major per l'existència d'una gran obertura en el mur que enfronta amb l'entrada de la torre, la qual cosa suposa una greu deterioració per a l'estructura. En els murs laterals s'han trobat alguns forats dels maderos o agulles utilitzats per a la construcció, veient-se in situ un d'ells. (C.Pérez-Olagüe)

Fotos

Foto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto Inmueble

La geolocalització dels elements està en procés de revisió.