Cartuja Ara Christi
- IGPCV
- 46.204-9999-000008
- Denominació
- Cartuja Ara Christi
- Municipi
- PUIG DE SANTA MARIA [EL]
- Comarca
- L'HORTA NORD
- Província
- València
- Localització
- Junto a la antigua Ctra. a Barcelona
- Època
- S.XVII (1602-1640)
- Ús primitiu
- Conventual
- Ús actual
- Hostaler
- Estil
- Manierisme
- Tipologia
- Edificis - Edificis religiosos - Monestirs
En el terme municipal del Puig, i al costat de l'antiga carretera de València a Barcelona es troba aquest edifici. La fundació de la cartoixa data de 1585, en fer-se públic el testament atorgat per donya Elena Roig pel qual expressava la seua voluntat d'erigir un monestir de monjos cartoixans en el lloc heretat quatre anys abans del seu germà Don Cristóbal Roig, xantre de la catedral. Les obres van començar en 1602, una vegada obtingudes les necessàries llicències, dirigint les obres fra Antonio Ortiz. La cartoixa està formada per un conjunt edificat tancat que comprén una sèrie d'edificacions desenvolupades al voltant d'un gran claustre. Altres dos claustres més xicotets i els horts individuals dels cartoixans estan inclosos dins d'aquest primer recinte. Al seu torn tot aquest conjunt més algunes terres de labor torna a tancar-se i així aconseguir un perfecte aïllament de la resta del territori. L'accés a la cartoixa es realitza a través d'un portón i xicotetes edificacions (porteria) en el qual podríem dir recinte exterior, per a seguidament accedir a les edificacions principals del qual hem denominat primer recinte, en el qual destaca per proximitat i volateria l'església i una torre cúbica defensiva al nord-est. L'organització funcional de la pròpia cartoixa obeeix als esquemes peculiars de l'Ordre; una església centrada al sud del claustre, amb la seua capçalera al nord, flanquejada per dos claustres i dependències a banda i banda i el gran claustre envoltat en els seus flancs oest, nord i sud per les cel·les dels cartoixans. Una sèrie d'horts circumda al seu torn aquestes cel·les fins al limite murario del recinte. L'església té planta de creu llatina. La nau longitudinal es tanca amb volta de creueria amb claus i rosasses. En el creuer s'alça una esvelta volta sobre tambor amb llanterna superior. Huit finestrals en el tambor i sengles en la llanterna il·luminen l'església. La coberta de la volta és de ceràmica vidriada blava. A banda i banda de la nau es disposen tres capelles que presenten l'originalitat de no donar directament a aquesta sinó formar una espècie de deambulatori paral·lel a la nau longitudinal. En l'imafronte inacabat destaca la portada de llinda, emmarcada en brancals i llinda per carreus de plans realçats, una senzilla fornícula desproveïda de la imatge de Sant Bruno originària i la modesta espadanya superior. L'ornamentació és classicista a base de relleus d'escaiola en pilastres, capitells i petxines. Són de destacar els esgrafiats de la cúpula. El trasagrario és una peça quadrada tancada amb cúpula de llanterna decorat amb esgrafiats. Han desaparegut del mateix l'azulejería de sòl i sòcol. La sagristia, a l'esquerra del temple, és una altra àmplia estada voltada, com el locutori, que forma com un estret corredor amb un dels seus extrems cobert per una cúpula. La capella de Sant Bruno, al costat, també es tanca amb bella cúpula amb esgrafiats i revestida amb arrimaderos i paviment d'azulejería policromada de motius florals, formant un interessant exemple d'integració decorativa dins d'un estil barroc-valencià. La imatge de J. Esteve Bonet que presidia aquesta capella és, probablement, la que es conserva a l'església parroquial de Sant Nicolás de València, en la sagristia del qual es troba una taula de la Verge, el Xiquet i Sant Joan Baptista amb inscripció al·lusiva de conducta d'aquesta cartoixa. Comunica aquesta capella amb l'aula capitular, estada rectangular àmplia amb ornamentació de pilastres i capitells de sobri estil neoclàssic. A l'altre costat de l'església es troben algunes cel·les, dues capelles dels germans, la capella mortuòria amb notable decoració barroca en esgrafiats que cobreix totalment la cúpula, petxines i paraments. La crugia oest del gran claustre està destruïda totalment, les tres restants estan constituïdes per sèries d'obertures de mig punt alternats amb altres de llinda, i els estreps dels quals es decoren amb planes pilastres d'ordre toscà. Circumda aquest claustre la sèrie de cel·les dels germans, enterament conservades les de llevant i parcialment les orientades al nord. La gran cel·la prioral situada en l'extrem sud-est del conjunt disposa d'un oratori decorat amb estucs d'amorets amb els símbols de les virtuts cardinals i taulells policromats. En l'extrem sud-oest del conjunt es troba el grandiós refetor, amb sis trams de volta de canó amb llunetes sostinguda per pilastres decorades amb plaques i presidit la testera per una còpia del sopar de Leonardo amb un magnifique marc de fusta llaurada de gran tan gran. Al voltant se situen diverses dependències de servei. Només es conserven com a mobiliari d'interés lloa marcs i portes de les obertures que donen als claustres, interessants mostres de fusteria valenciana del segle XVI. La major part de les construccions, encara que devastades, es mantenen estructuralment bé. Falta una ala completa del gran claustre, l'oest, i parcialment l'ala nord. No existeix documentació ni restes suficients que garantisquen que aquest claustre arribara a ser completat en el seu moment. També mancada, però per espoliació, gran part de l'azulejería dels sòcols de l'església i claustre. S'ha actuat de manera important en els horts del conjunt per a convertir-los en camps esportius. En l'actualitat forma part d'un complex soci-esportiu, l'ús del qual es desenvolupa quasi exclusivament en els antics horts habilitats a tal fi.
Fotos
Plànol
La geolocalització dels elements està en procés de revisió.