Castillo y Murallas de Requena
- IGPCV
- 46.213-9999-000078
- Denominació
- Castillo y Murallas de Requena
- Municipi
- REQUENA
- Comarca
- LA PLANA DE UTIEL-REQUENA
- Província
- València
- Ús primitiu
- Defensiu
- Tipologia
- Edificis - Edificis militars - Castells
A la fi del segle XII Requena s'havia convertit en plaça fronterera entre el regne musulmà de València, al qual pertanyia des de la disgregació del califat, i el de Castella. La caiguda de Conca en 1177 i la de Moya, clau de Requena segons el-Edrisi, en 1181, la situava en primera línia enfront del perill castellà, per la qual cosa les seues defenses van ser reforçades a càrrec dels de València, englobant també el raval de Sant Nicolás. Es desconeix la data de la conquesta definitiva, que molt probablement es va limitar a una ocupació pacífica després de la caiguda de València en 1238; el cas és que, després d'un breu litigi jurisdiccional entre Jaume I i Alfons X, Requena quedaria formant part del regne de Castella i frontera amb el de València. Aquest caràcter fronterer determinaria les seues funcions, conservant i veient reforçades les seues muralles i castell, i passant a ocupar un important paper duaner en les relacions comercials entre tots dos regnes, sobretot amb la concessió del Port Sec i Almojarifazgo per Alfons X en 1264. La Baixa Edat mitjana, fins a l'adveniment dels Reis Catòlics, es va caracteritzar per les lluites frontereres i per les disputes internes entre la noblesa i monarquia. La plaça de Requena, vila real, seria peça abellida per aragonesos i castellans. Entre 1370 i 1374, va estar ocupada pels aragonesos que havien ajudat a Enrique de Trastàmara en la seua guerra contra Pere el Cruel. La derrota d'aquest segon i el fet que Requena haguera defensat la seua causa li va valdre la segregació d'Utiel. Els aragonesos van realitzar algunes obres de fortificació per les quals els veïns es van veure obligats a pagar la suma de 180.000 florins. Les torres de Sant Julián i de Montijana, sense data coneguda, degueren ser edificades en aquest període. Al castell les obres serien més importants. La seua torre principal d'argamassa, va ser substituïda per una altra de cadirat en 1423, i fins i tot es va intentar substituir el mur musulmà que mira cap a l'interior de la ciutat per un altre de cadirat, com es desprén de l'inacabat llenç de mur petri que parteix de la torre principal cap a les dues torres que protegeixen l'entrada a la plaça d'Armes. El segle XVIII comença amb un preludi de destrucció. Malgrat les fortificacions dels accessos a la Vila i de la construcció d'un tapial que va englobar al barri del Raval en el recinte murat. Segons disposició d'Adrián de Bethancourt, capità de la plaça en 1706, l'atac austracista del 24 de juny d'aquell mateix any, amb bateries instal·lades en les Penyes, va suposar la destrucció de mes de 300 cases, segons Domínguez de l'Ensabonada, arxipreste, contemporani dels fets. L'església de Sant Nicolás va perdre la seua portada gòtica i el mateix temple va resultar tan seriosament danyat que va haver de ser reconstruït en els anys vint. En el Raval va ser incendiat l'Hospital, seriosament danyat el Col·legi i saquejada la Casa de l'Almodí. L'Hospital va ser després derrocat i es va construir un altre sobre el mateix solar. La guerra napoleònica i les nombroses guerres civils durant el XIX van retornar a Requena el seu caràcter estratègic, amb les consegüents obres de protecció i defensa. Partidària de la causa d'Isabel II, Requena va ser atacada pel general carlista Cabrera al setembre de 1835, si bé no va arribar a ocupar-la. Arran d'aquest atac es van obrir algunes rases i es van formar barricades. En l'estiu de 1836 es van construir algunes bateries i es va obrir un fossat amb pont llevadís a la porta de València, que van servir per a rebutjar un nou atac carlista, ara a càrrec de Gómez, al setembre de 1836, succés que li va valdre el títol de Ciutat. Atacada de nou al març de 1837 per Cabrera, les autoritats militars van decidir dotar a la ciutat de noves i més potents defenses. Sota la direcció de Pedro Ortiz de Pinedo i Juan Ramón Carbonell es van millorar les muralles existents, es van construir murs de calç i cant, tàpies, fossats, bateries, tambors, espitlleres, etc. Restes d'aquelles defenses era el tambor del cerrito d'Isabel II, la qual cosa queda dels de Reines i Honrubia i nombrosos trams de mur aspillerado que apareixen en el tros dels Horts, la senda dels Ases, recolzada de les higuerillas o corrals de Verdú, entre el carrer Pérez d'Arques i l'Ambulatori. L'origen de l'actual nucli urbà cal buscar-lo en la plataforma tobácea, elevada entre 6 i 12 metres sobre la resta del terreny circumdant, sobre la qual es troba el barri de la Vila. La seua posició, envoltat per copioses fonts com les de Rozaleme, Reines, Piles, Bernate, el Pi, etc., controla el pas natural que comunica les terres de la Meseta amb el litoral valencià a través de l'accidentat port de les Cabrillas. Vista des de València, Requena podria ser considerada com una autentica porta de la Meseta. Requena va ser una ciutat fronterera, primer entre els regnes de taifes de Toledo i València, després entre el musulmà de València i el cristià de Castella, i des del segle XIII entre els regnes cristians de Castella i València. Aquesta particular situació deixarà la seua empremta en l'arquitectura militar i civil, que rebria influències tant castellanes com valencianes. El municipi de Requena, el més extens dels valencians (815 km²), inclou la ciutat del mateix nom, capital històrica i administrativa de la comarca, i una sèrie de llogarets i caserius disseminats en el terme. El topònim de Requena, és àrab Rakkana (la forta, la segura) si bé no s'exclou que derive d'algun altre topònim més antic d'origen ibèric o visigótico. Les primeres notícies fidedignes sobre Rakkana són precisament del període musulmà i es refereixen a itineraris seguits per tropes del califat de Còrdova a mitjan segle X, del Cid Campeador cap a l'any 1087 i de l'exèrcit almohade en 1172. Les troballes arqueològiques demostren un poblament ibèric, una intensa romanització i una ocupació visigótica, però cap d'aquestes tres cultures ha deixat restes urbanes, probablement destruïts per edificacions posteriors. No obstant això no hi ha dificultat a identificar el recinte musulmà, ja que es pot seguir quasi íntegrament l'a prop murada jalonada amb torres, a pesar que l'una i les altres es troben en molts casos ocultes a la vista exterior pels edificis adossats a aquestes. Tota ciutat hispà musulmana es componia de tres elements fonamentals: alcazaba, medina i ravals. L'alcazaba ocupava la part més elevada, estava defensada per torres i murs i era la seu del príncep o senyor de la comarca. D'altra banda, se situava sempre en la perifèria de l'a prop general i una mica distanciada de la resta de la ciutat, per a protegir-se no sols l'enemic exterior sinó també de l'interior. L'alcazaba de Requena s'alça en l'extrem nord de l'a prop i de la toba, en la zona més elevada (690 m). La seua porta principal, flanquejada per dues torres, mira cap a la ciutat encara que hui només és visible des de la plaça d'Armes, ja que per l'exterior es troba oculta per les cases adossades al mur. La construcció de l'alcazaba està catalogada com a anterior al segle XI, probablement durant el període califal. Actualment han desaparegut els murs i torres que miraven cap al nord (carrer del Pes), encara que per aquest costat els murs no degueren ser tan potents, ja que es comptava amb la defensa natural que és el desnivell de 12 m, en tallat que hi ha entre el pis del castell i l'actual carrer el Pes. En el costat sud queda un llenç de muralla de terra de quasi 50 m de longitud, 2 d'amplària i 10 d'altura, sobre el qual sobreïxen les dues torres de la porta, també de terra però reforçades a les seues cantonades amb pedres de cadirat i rajoles. En l'extrem occidental del mur hi ha un munt de terra, la qual cosa queda d'una antiga torrassa derruïda. Independentment de la resta de l'alcazaba, protegint la pujada per la costa del castell, està torre major, reconstruïda totalment en cadirat durant el segle XV i comunicada amb la resta mitjançant un pont llevadís ja desaparegut. Davant de l'alcazaba s'obria un espai lliure que correspon hui a la plaça del castell i a les cases que hi ha entre aquesta i la plaça d'Armes. La medina vindria a començar on hui acaba la plaça del castell, sempre seguint el pendent davall de la toba, i acabaria en la muralla que recorre paral·lela a l'actual carrer del Rosari. La mesquita, que generalment quedava al carrer principal de la medina i cap a la meitat d'aquesta, correspon a l'actual església de Santa María, al costat de la porta de Fargalla, que mira cap a l'orient. L'a prop, més feble en les zones est i oest, on el desnivell del terreny servia ja com a defensa natural, quasi ha desaparegut totalment entre la torre major del castell, i la porta del Crist (mirant a Cantarranas) va rostir com entre la plaça d'Armes i la porta de Fargalla; però entre aquesta porta i la del Crist es manté quasi completa. A l'altura de les cases números 37 i 39 de Santa María existeixen dues torres, que protegien la porta de Fargallas, visibles únicament i parcialment des d'extramurs. Entre totes dues cases es descobreix l'arrencada del mur cap a l'oest. La destrucció d'unes cases en l'altre costat del carrer fa totalment visibles tant el mur com una de les torres: travessa el carrer de la qual falta un tros de mur que es va arruïnar en 1934, i aparie de nou en l'arc de l'Ovejero, on hi ha una altra torre; des d'allí a la porta de l'Àngel apareix una altra (número 30 de la plaça de la Jorra i 9 del carrer de l'Àngel); en la mateixa porta hi ha una tercera torre, després de la qual cal comptabilitzar una torre més. En total, comptant la del Crist, són dotze torres, totes elles de tres pisos, construïdes de tapial, com els murs, encara que els uns i les altres presenten una espècie de sòcol de mampuesto de 130 cm d'altura. El gruix del tapial és sempre, en murs i torres, de 135-140 cm. L'altura de la muralla oscil·la entre 9 i 10 m, mentre que les torres sembla que van ser de la mateixa altura. Cada torre avança uns 5 m des de la muralla i té un front de 6,50 m. La fàbrica de l'a prop pot donar-nos una pista per a conéixer la seua datació. A Requena es va emprar terra formant una argamassa en la qual incloïen a més de fang, calç, pedres xicotetes i casquijo de toves i ceràmiques. L'ús de tapial és propi del període califal, encara que es va generalitzar en el segle XII amb els almoràvits i va seguir després amb els almohades i els nassarites. El supòsit que l'a prop general no va poder ser posterior a l'alcazaba (l'arquitectura i els materials són els mateixos) i l'aparició d'una segona a prop entorn d'un raval, que per necessitat no pot ser posterior al segle XII, ens indueix a pensar que dita a prop va ser alçada durant el període califal, entre els segles VIII i XI. Respecte al raval, que és va estendre per la part meridional de la toba i que ja estava voltat quan Requena va ser atacada per Ximénez de Rada en 1219, els seus defenses artificials, secundades pel desnivell del terreny, són més reduïdes que en la medina. Les torres de Montijana i Gran (aquesta última ja desapareguda) van ser reconstruïdes en el segle XV. La de Montijana és de forma redona, construïda de maçoneria i amb basament de cadirat i rajola. La porta d'Alcalá, en recolzada, denota origen musulmà. Alguns adarbs com els que salen de la Succinta de Dalt, i el carreró de Paniagua, el de Cantero i el de la Cortina, així com els quiebros del carrer de Santa María denoten un traçat musulmà, si bé els carrers de Succinta de Dalt i Succinta de Baix, amb la plaça de Sant Nicolás entre ambdues, formant un conjunt rectilini i quadriculat, propi de ciutats cristianes posteriors a la conquesta, la qual cosa ens fa suposar una reforma d'aquest barri en el segle XIV o XV, sent el Palau del Cid (segle XV) l'edifici que sembla degué marcar tal reforma urbana. El conjunt murat musulmà comprenia a finals el segle XII l'espai que hui ocupa el barri de la vila, amb una extensió de 4,7 Ha, a la qual corresponia una població aproximada de 1.600 habitants. (C. Pérez-Olagüe. Extret de la Vila de Requena, una proposta de Rehabilitació d'Antonio Osorio, Leopoldo Piles i Juan Piqueras)
Fotos
Plànol
La geolocalització dels elements està en procés de revisió.