Iglesia Parroquial de Santa Catalina Virgen y Mártir
- IGPCV
- 46.017-9999-000003
- Denominació
- Iglesia Parroquial de Santa Catalina Virgen y Mártir
- Municipi
- ALZIRA
- Comarca
- LA RIBERA ALTA
- Província
- València
- Localització
- Plaza de la Constitución
- Època
- S.XVI
- Ús primitiu
- Religiós
- Ús actual
- Religiós
- Estil
- Gòtic - Barroc
- Tipologia
- Edificis - Edificis religiosos - Esglèsies
L'Església Parroquial de Santa Catalina Virgen i Màrtir és una importantíssima mostra de l'arquitectura gòtica religiosa de l'època de Reconquesta que evoluciona a través del temps adaptant-se a noves demandes funcionals i estilístiques. Es troba situada en la plaça de la Constitució (abans de Santa Catalina) juxtaposada a l'eix que travessava La Vila i que partia des del pont de Sant Gregori fins al de Sant Agustí i sobre el qual es trobaven l'església del Crist, l'hospital i convent de Saint Lucia i l'ajuntament. En el llibre del Repartiment ja s'esmenten les donacions fetes per Jaume I a favor dels habitants de la Vila en la plaça de Santa Catalina o en els seus voltants. També entre els 52 beneficis eclesiàstics establits en Santa Catalina i Santa María d'Alzira en el segle XVIII alguns es referisquen a almoines penitencials dels segles XIII i XIV. Es va alçar sobre el solar de la mesquita major, amb planta basilical i estructura gòtica, va ser remodelada en 1531 reutilitzant-se els contraforts. Subsisteixen elements gòtics: . Contraforts i restes d'arcs torals. . Capella major amb estructura de carreus i gàrgola exterior. . Primitiva sagristia (arrasada en 1936) amb arc ogival de 17 dovelles, capitells fitomórficos i arquege carpanell. . Torre campanar amb arcs ogivals, mènsules, motlures i boceles. En 1681 es produeix la reedificació total de l'església tal com consta en el document. Memòria de les capitulacions i obra que s'han de fer i executar en la vila d'Alzira com és reedificar l'església de Santa Catalina Mártir d'aquesta Vila, conforme a la planta i perfil de Juan Pérez Castiel. Només aquells elements que podrien servir de sustentació a l'obra nova seran aprofitats, tota la resta va ser derrocat. Resultant d'aquesta reedificació es configura l'actual església, ocupant la mateixa planta que l'antic temple d'una sola nau basilical coberta per arcs de mig punt com a arcs torals que la subdivideixen i capelles laterals entre contraforts. La coberta de la nau és a dues aigües. Estilísticament es troba dins d'un eclecticisme neoclàssic barroc del qual és la millor mostra la portada barroca de la plaça de Santa Catalina realitzada per Gaspar Dies, molt similar a la de Sant Andrés de València. Llaurada en pedra s'alça sobre alt cos de bases rectangulars del qual part sobre l'estilobato la basa de la columna helicoidal salomònica i amb soga a tres filades de llorer, que reptan fins al collarí amb capitell compost i rematada sobre l'àbac d'un segon cos amb arquitrau de tres mènsules i adorn vegetal. Un frontó de llinda és ornat amb escut al·legòric de la Santa. Sobre aquesta part una rematada pinacular amb frontó semicircular i talla de la titular en el nínxol. L'últim cos situa l'escut de la vila. La cornisilla semicircular de rematada és flanquejada per macetones i pètries esferes. En 1702 Tomás Vergara, escultor de València, rep l'encàrrec dels retaules per a les capelles laterals d'aquesta església. En 1776 es nomena una comissió perquè es reconega el terreny per a formalitzar la nova construcció de la capella de la Comunió sobre el solar del desaparegut cementeri situat als peus de l'església. L'obra es construeix segons projecte de l'arquitecte Vicente Gascó de València. L'espai el conforma una cúpula paredada que descansa sobre el tambor format per arcs torals i petxines esfèriques en els angles, tot això assentat sobre les pilastres que suporten els arcs de mig punt. El tractament estètic continua el llenguatge neoclàssic barroc de tot l'interior de l'església. En 1821 s'acorda l'emplaçament de la sagristia de la nova capella de la Comunió que se situa omplint el buit entre aquesta i el campanar gòtic, culminant així l'absorció de la torre fins llavors separada de l'església. La mitjana taronja de la cúpula acusa el seu volum a l'exterior i es corona amb un cupulín recoberts tots dos per teula moruna corbada. En 1876, davant els alarmants danys que presentava la cúpula va ser requerit informe de l'arquitecte municipal José Camaña. La cúpula mostra lesions en tots els seus segments menys en el del nord. En els elements inferiors res es nota, són tres els elements greument ressentits, les petxines, el cos de llums i les voltes de la cúpula a causa d'una mala execució. La proposta acceptada va ser l'eliminació de la cúpula i cupulín i la seua substitució per una coberta de dos vessants sobre cintres de fusta i ferro que descansen sobre pilastres de rajola. En la guerra civil de 1936 el temple va ser incendiat perdent-se al costat del valuós arxiu els fons escultòrics i pictòrics revaloritzats per les obres custodiades després de la desamortització, i procedents dels monestirs de la Murta, Franciscans i Caputxins. L'eclèctic temple presenta planta basilical, amb marcats contraforts i altars en els nínxols, amb prolongació als seus peus per l'additament d'un cos inscrit en creu grega, invertida la seua planta, ara testera. La cúpula va ser pintada inicialment per l'artista local Tomás Parra i després de la guerra civil de 1936 per Gil. La primitiva testera queda flanquejat per descomunals columnes salomòniques i monumentals terracotes dels sants de la Pedra (Abdón i Senén), Sant Cristóbal i Sant Roque. En el presbiteri es va llaurar en 1962 un retaule neobarroc l'autor del qual va ser Elías Cuñat que mostra les imatges reliquiaris dels patrons titulars de la Ciutat. J. Cabañes (1946-47) va pintar la volta, remarcada per parells d'arcs torals amb escenes al·legòriques de la història d'Alzira. Sanz Castellanos va pintar en 1975 monumentals llenços al·legòrics a la vida de Sant Bernardo. En el presbiteri es mostra una gran tela de F. Camilo "San Felix Cantalicio". Entre les escultures sobreïx una "Maternitat" barroca molt arruïnada per la riuada de 1982, i les obres d'Antonio Ballester: "Inmaculada", "Sant Antoni", i el pas processional "Sant Sepulcre". Octavio Vicent té un "Ecce Homo". (C.Pérez-Olagüe. Basat en l'estudi previ de Pascual Vernich, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència 1985)
La geolocalització dels elements està en procés de revisió.