Tornar

Cartuja de Portaceli

Codi
46.11.228-001
Denominació
Cartuja de Portaceli
Altra denominació
Cartuja de Santa María de Porta Coeli, Cartuja de Santa María de Portaceli
Municipi
SERRA
Comarca
EL CAMP DE TÚRIA
Província
València
Localització
Porta Coeli s/n
Època
S.XIII al S.XIX
Ús primitiu
Conventual
Ús actual
Conventual
Estil
Gòtic - Barroc
Tipologia
Edificis - Edificis religiosos - Monestirs
Foto InmuebleFoto InmuebleFoto Inmueble
Dades de protecció de l'inmoble
Secció
Primera
Classificació
Béns immobles 1ª
Categoria
Monument
Estat
Declaració singular
Anotació Ministeri
R-I-51-0012131
Data disposició
27/10/06
Fecha publicación DOGV DOGV
31/10/06
Data publicació BOE
27/12/06
Publicacions DOGV
Declaración
Dades de l'entorn de protecció
Tipus de delimitació
Delimitat - Delimitació definitiva - Planejament especial aprovat Veure delimitació al mapa
Data publicació BOE
27/12/06
Publicacions DOGV
Declaración
Planejaments
Nom Informe Data informe Data publicació BOP
Plan Especial de Protección de la Cartuja de Portaceli Favorable25/01/1127/02/13

A la fi del segle XIII, en 1274, es va col·locar la primera pedra de la Cartoixa de Portaceli pel bisbe Albalat. La primera comunitat amb huit religiosos va vindre de la Cartoixa de Scala Dei. En un primer moment les construccions que es van realitzar van ser l'església de Sant Joan de planta rectangular amb arcs diafragma i sostrada de fusta, segons el model de les anomenades esglésies de reconquesta. S'accedeix a la cartoixa per un pont que salva la profunda canyada realitzat en 1803, arribant a la plaça de la porteria en la qual es troba una creu de l'antic humilladero en la qual apareix la data de realització del pont. Aquesta zona de la porteria, la capella exterior i el menjador de dones es troben fora de la zona de clausura. A aquesta zona s'accedeix a través de la porta del mateix nom, a l'esquerra es troba la zona cenobítica en la qual es troben el claustrillo gòtic realitzat en el segle XIV a instàncies de Margarita de Lauria, sent reedificado en 1479 i està decorat amb taulells del segle XVIII. Al voltant es disposen la Sala Capitular, el Refetor i la Capella funerària. La Sala Capitular amb remodelacions posteriors, té un cadirat de fusta de noguera de l'estil manierista, i presenta volta de canó realitzada en el segle XVIII. El refetor va ser també reconstruït en el segle XVIII, en 1740. Es tracta d'una sala amb planta rectangular amb voltes en els quatre trams que recolzen en mènsules sobre columnes toscanes. Al costat d'ell es troben les cuines i rebostos sobre les quals se situen l'hospedería i les habitacions dels germans cuiner i de l'hospedero. La capella funerària o de Santiago comunica amb el cor de l'església va ser decorat en el segle XVI amb motius platerescos. Al claustrillo recau un dels costats de l'església, que té el seu accés des de la plaça de l'església o terrassa de les Palmeres. La primitiva església va ser construïda en el segle XIV moment des del qual va ser successivament ampliada. L'església actual és el resultat de la intervenció del segle XVIII entre 1770 i 1780. Es va prolongar la nau dos trams cap als peus. Es va realitzar una volta paredada de canó amb llunetes, que oculta l'anterior volta de creueria, amb decoració pictòrica i finestres sobre la cornisa amb frontons triangulars i semicirculars alternats. La façana se situa en el lateral recaient a la terrassa de les palmeres. Va ser realitzada en pedra blanca i grisa cap a 1775. Presenta dos cossos; l'inferior amb quatre columnes corínties sobre un alt basament entre les quals se situen fornícules amb escultures de pedra. En el centre es troba la porta de llinda d'accés. El cos superior amb quatre columnes jòniques entre les quals se situa un nínxol. A l'interior presenta decoració amb marbre de diferents colors en sòl, sòcol del presbiteri, dues portes que es troben en aquest, la pila baptismal i la porta d'entrada des del claustre del cementeri. L'església aquesta dividida pel cor de monjos i pel cor dels conversos i donats. El trasagrario, construït en 1602, és de planta quadrada amb cúpula sobre tambor amb obertures que permeten la il·luminació, es troba decorat amb pintures. En la zona eremítica es troba el Claustre del Cementeri situat entre l'església i l'aqüeducte exterior, i realitzat en el segle XVI. De planta irregular presenta columnes toscanes de marbre blanc amb el motiu d'arc de mig punt i llinda, conegut com serliana. Sobre els arcs hi ha uns massissos que combinen pedra blanca i negra formant franges horitzontals, aquest massís està perforat per òculs. En un dels seus costats es troba la capella de Sant Bruno amb portada manierista. Aquesta envoltat per 12 cel·les de dos pisos, en la planta baixa es troba l'avantcambra, el taller i el jardí; en la planta superior el cubiculum. El Claustre de Noviciat o dels Tarongers es troba al nord-est del conjunt, va ser cementeri de conversos i donats. Disposa deu arcs en els costats majors i huit en els costats menors sobre pilars rectangulars d'ordre dòric que combinen carreus clars i foscos. L'àmbit dels Germans i procura és la zona més antiga. En ella es troben construccions des del segle XIV al XV amb posteriors reformes. El claustrillo de Sant Joan realitzat en el segle XIII, es tracta del claustre dels germans llecs. Presenta una galeria superior amb arquillos que baixen sobre columnes monolítiques, que correspon a una remodelació posterior; en la part baixa en la galeria en la qual es troben les cel·les hi ha tres arcs apuntats que corresponen a la fundació. La capella dels Germans està dedicada a Sant Joan Baptista i va ser la primera església conventual. Té planta rectangular i aquesta dividida en trams per arcs diafragmàtics, la capçalera és plana. Va ser decorada en el segle XVIII, en 1765. El pati de les Obediències monàstiques es troba en el nord-est del conjunt, i al voltant d'ell es troben la major part de les dependències del servei com: la forja, forn, fusteria, graners, tallers, pallers, magatzems, quadres, el celler (d'estil gòtic) i el parc d'eines, realitzat posteriorment. En el segle XV es van realitzar els cellers i l'aqüeducte que porta l'aigua fins a les cel·les. El celler és de planta rectangular amb dues naus de diferent altura, presenta arcs apuntats que descansen en pilars i en els murs. L'aqüeducte està realitzat amb carreus de pedra en arcs i pilars. Té una part, tres arcs, realitzada en rajola amb motiu d'una reforma posterior. En el segle XV es realitzen la majoria de les construccions, pràcticament el conjunt queda configurat. En els segles posteriors es realitzen reformes i ampliacions, encara que també la construcció de noves capelles, la biblioteca, el coloquia i la botica. Es va reconstruir el claustrillo i l'església conventual. En el segle XVII es va reconstruir el pati dels Tarongers, té planta romboidal. És d'estil manierista amb gruixuts carreus. Les galeries estan formades per arcs de mig punt sobre pilars dòrics rectangulars, sobre la cornisa presenta barana de rajola rematada amb boles. Aquesta envoltat de sis cel·les d'una sola planta i més irregulars que les dels altres claustres. Actualment la porteria es troba fora dels limites de l'àmbit de clausura, forma un annex juntament amb el menjador de dones i la capella exterior. A mitjan segle XX es van realitzar les obres de condicionament de la terrassa o pati d'entrada. Es va destruir la planta alta de l'edifici destinat a hospedería amb quadres exteriors, per a ser en l'actualitat galliner. També es va derrocar l'hospedería interior, amb això la plaça de l'església té una major grandària. Solament quede l'hospedería del segle XVII, al costat de la cuina. A més del conjunt monàstic la cartoixa comptava amb nombrosos béns com la Casa Blanca, La Torre, La Pobleta. Després de la desamortització la cartoixa va haver de ser abandonada i les hisendes subhastades. Les va adquirir Vicente Beltrán de Lis, passant després de nou a l'estat subastandolo per parts. La part de la cartoixa va ser adquirida per Francisco Carbajosa, qui la va convertir en granja. En 1889 el metge valencià Francisco Moliner el va convertir en un sanatori per a tuberculosos que duraria molt poc. Amb posterioritat va ser una residència turística, Escola Superior de Guerra i establiment penitenciari. En 1942 la Direcció General de Presons ho va cedir a la Diputació Provincial de València. El 25 de maig de 1943 es va acordar la restauració, i la volta dels cartoixans. La nova comunitat va vindre de la Cartoixa de Miraflores en 1944, i contínua en l'actualitat.

Fotos

Foto InmuebleFoto InmuebleFoto Inmueble

La geolocalització dels elements està en procés de revisió.