Tornar

Casa de la Serena o de la Sirena

IGPCV
46.025-9999-000018
Denominació
Casa de la Serena o de la Sirena
Altra denominació
Casa de la Torre. Casa de los Ferragud
Municipi
ALFARA DEL PATRIARCA
Comarca
L'HORTA NORD
Província
València
Localització
Crta. de Benifaraig a Alfara del Patriarca
Època
S. XVI; S.XVIII
Ús primitiu
Residencial
Estil
Renaixement - Barroc
Tipologia
Edificis - Edificis residencials - Cases - Palaus
Foto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto Inmueble
Dades de protecció de l'inmoble
Secció
Primera
Classificació
Béns immobles 1ª
Categoria
Monument
Dades de Declaració
Tipus de Protecció
Declaración BIC singular GVA
Data Signatura Acte
13/02/04
Data Publicació DOGV
17/02/04 Vore DOGV
Data Publicació BOE
23/03/04
Tipus de Protecció
Incoación BIC singular GVA
Data Signatura Acte
23/12/97
Data Publicació BOE
30/01/98
Tipus de Protecció
Incoación BIC singular GVA
Data Signatura Acte
10/04/03
Data Publicació DOGV
30/04/03 Vore DOGV
Data Publicació BOE
14/05/03
Dades d' Entorn
Tipus de Protecció
Entorno de protección BIC genèrico
Data Signatura Acte
11/06/98
Data Publicació DOGV
18/06/98 Vore DOGV
Data Publicació BOE
22/06/98 Vore BOE
Tipus de Protecció
Entorno de protección BIC provisional. Incoación de entorno
Data Signatura Acte
23/12/97
Data Publicació BOE
30/01/98
Tipus de Protecció
Entorno de protección BIC provisional. Incoación con entorno
Data Signatura Acte
10/04/03
Data Publicació DOGV
30/04/03 Vore DOGV
Data Publicació BOE
14/05/03
Tipus de Protecció
Entorno de protección BIC definitivo. Declaración con entorno
Data Signatura Acte
13/02/04
Data Publicació DOGV
17/02/04 Vore DOGV
Data Publicació BOE
23/03/04
Dades de Fitxes Planejament
Tipus de Protecció
Ficha BIC planeamiento
Data Signatura Acte
08/07/02
Dades d' Inscripció
Tipus de Protecció
Inscripción definitiva BIC Ministerio
N° Inscripció Ministeri
R-I-51-0010179

La Casa de la Serena o de la Sirena, els seus noms respectivament en valencià antic i en castellà, presa el seu nom de la figura que envolta el seu escut nobiliari, encara que pròpiament posseeix cap de dona i cua de serp. La construcció data, segons la inscripció d'aquest escut, de l'any 1553. Es tracta d'un palau rural que compleix la doble funció d'alqueria, dedicada als cultius agrícoles típics de la zona, i de vila d'esbarjo senyorial. Es troba situada en l'horta valenciana, en l'extrem sud-oest del terme municipal d'Alfara del Patriarca, però confrontant amb el nucli urbà veí de Benifaraig que pertany al municipi de València. Aquesta doble circumstància li proporciona la particularitat d'introduir característiques d'habitatge urbà, com és la de situar la seua façana i accés principal directament a l'exterior, que dona al camí de Benifaraig a Alfara. El conjunt, casa principal i annexos, posseeix un extraordinari valor, tant morfològicament i espacialment, com per constituir un dels pocs exemples d'arquitectura palatina del segle XVI en aquest mitjà. Ens trobem front un singular exemple de palau renaixentista, on s'han abandonat les antigues maneres, i apareixen potents, uns esquemes nous en planta, uns temes nous de composició i unes fàbriques rejovenides pel manierisme i les tècniques depurades de la seua construcció, al costat d'això elements classicistes molt purs que utilitzen la pedra com a vehicle i s'insereixen en un llenç llis de rajola. Al seu torn el tipus d'habitatge amb torre, no nou, recull un herència de simbologia gòtica, que associa el poder feudal amb la torre. La casa està edificada sobre una anterior. Això s'observa perfectament en la planta baixa per les diferències de tècniques constructives de tapial i pels buits encegats, sobre els quals atraquen els murs de l'actual. Possiblement es tracta d'una casa situada en el terme d'Alfara junta al lloc de Benifaraig, d'un tal Andrés Castellano, de la qual parla un document de l'any 1414. Utilitzant parts d'aquesta construcció antiga s'alça en el segle XVI la construcció segons la tipologia d'un palau rural. Durant el segle XVIII, la casa pateix una altra intervenció producte de la qual són els grans buits que s'obrin en la façana principal i interior, encegant-se gran quantitat d'uns altres. A a el torre també se li col·loca coberta apuntada a quatre aigües. L'esquema arquitectònic és més complex que les alqueries senyorials precedents, de tradició medieval. El pati no és només l'espai d'accés, labors i relació, com en una alqueria gòtica, ni tampoc el nucli articulador i de transició entre el carrer i la casa del palau gòtic, és l'un i l'un altre alhora. No se sabrà, d'altra banda si el pati es va concebre com a obert, que seria una gran innovació tipològica o si per contra, va ser pensat com a pati tancat que mai va arribar a acabar-se. La planimetria de l'edifici principal té interés, en aparéixer una casa compacta, com a part d'un conjunt projectual. Es compon d'una doble crugia en dues de les bandes del pati, dos cossos d'edificació en profunditat construïts per murs de càrrega paral·lels a la façana, de manera molt diferent als anteriors esquemes. L'accés és lateralizado en planta i obliga a canviar la direccionalitat de les línies de càrrega que se situen normals al pas. Una vegada a l'interior s'accedeix a l'habitatge principal, en la planta primera, per una porta en la base de la torre que dona accés a l'escala. Aquesta consta d'una sèrie de dependències, de sales, que coincideixen clarament amb els espais construïts. Les compartimentacions espacials diferents als murs de càrrega són sempre posteriors com és el cas de l'oratori. La planta superior havia de ser primitivament magatzem de productes agrícoles. La torre se situa en un dels extrems. Volumètricament té una independència importantíssima, i presa un contingut d'ús particular al servei de l'habitatge principal: l'escala es desenvolupa dins d'ella. El seu cos s'eleva fins a aconseguir obrir els buits en totes les façanes, presentant així una solució espacial molt atractiva i jugant al contrapunt de la seua verticalitat enfront de l'horitzontalitat que proporciona la resta de les façanes. L'accés a la seua última planta per una escala de caragol summament estreta i l'existència d'uns bancs adossats al seu perímetre fan semblar que va ser construïda amb finalitats purament lúdics, enllaçant amb la idea de miramar com altres torretes de l'època que es van popularitzar amb el triomf del romanticisme huitcentista. Una coberta, amb influència flamenca i relació amb els casilicios barrocs de València, remata la torre i la prolonga verticalment insistint en la seua esbeltez. Una galeria remata les fàbriques llises i serveix de suport a un aler potent que limita el volum. Aquesta galeria renaixentista està dins del més pur estil d'arcades a l'aragonesa que comenta Lampérez, seguint la gran tradició de l'arquitectura catalanoaragonesa d'utilitzar la coronació en galeria a partir del segle XVI, com podem veure en multitud d'exemples de la ciutat de València: Col·legi del Patriarca, Palacio de Valeriola, etc. La cantonada es reforça per a donar una idea clara de massa potent, i fins i tot el cos superior suspén el calat de la "logietta", encara que mantenint una imposta que limita el cos i fa un volt a la cantonada per a reprendre el tema en la façana lateral. En el conjunt destaquen les fàbriques de rajola amb morter enrasat de l'edifici principal. Les finestres presenten una conformació excessivament manierista per a l'època, així com una perfecta distribució sobre el llenç del mur. Solució dubtosa per la seua excessiva voluntat de composició i pel fet d'existir, encegats, uns antics buits, més autònoms respecte a la composició, més reduïts de grandària i de tècnica més d'acord amb aquestes fàbriques i aquest temps. Són buits, aquests antics, construïts amb arcs plans de gran grandària, com els que veiem en tota l'arquitectura del XVI. Aquests lleugers buits d'arc rebaixat i cornisa superior que remata l'arc, amb brancals abocinadas pot tractar-se potser d'una aportació setecentista que intente regularitzar la relació massís-obertura en les façanes. L'escut de marbre de la portada principal (depositat hui a l'Ajuntament) representa les armes de Ferragud, Pallarés, Alegret i Perelló envoltats de la figura de la "Sirena" anteriorment descrita i amb el lema "Omnia tempus habent". Els Corella també van usar aquesta simbòlic monstre encara que amb el valencià lema "Esdevenidor" i que pot veure's en el seu escut d'armes situat a la casa que fora dels Comtes de Sotoameno, al carrer Aparisi i Guijarro de València, actualment seu de Lo Rat Penat. Encara que en aquest apareix inscrita la data de 1553, és de factura posterior, ja que no va poder realitzar-se llavors perquè els Perelló i Pallarés van ser propietaris a partir del segle XVII i els Ferragud a partir del segle XVIII. Travessant els dos cossos del palau per la porta principal arribem a un pati ampli, rectangular, on s'obrin arcs que donen pas als rafals de caballerizas i corrals, construïts aquests amb cossos d'una crugia, a través d'un dels quals podem accedir a un vacu obert cap a la façana sud. Al costat de la casa senyorial, a la façana nord, componen la resta del conjunt uns edificis d'habitatges adossats per a l'ús de colons i jornalers amb accés independent des de l'exterior. Aquestes construccions presenten murs de maçoneria ordinària i arrebossats de morter de calç amb acabat enjalbegado que contrasten amb les fàbriques de rajola de l'edifici principal. El jardí emplaçat en un lateral del conjunt, i amb accés indirecte a través de l'horta, ens indica que no va ser concebut simultàniament al palau. Sembla ser una aportació huitcentista en la qual es prioritza el disseny del propi jardí romàntic respecte a la seua relació espacial amb la casa, ja que se situa en el lloc menys incòmode per a les labors agrícoles de la propietat. Es compon d'una sèrie de corredors estrets ens parterres que conflueixen a un espai central on se situa la pèrgola. Fins fa poc albergava certa esplendor, sobreviuen algunes coníferes, palmeres i canyes de bambú. També va posseir una plantació de tarongers. Està limitat de l'exterior per un mur de maçoneria d'uns dos metres d'altura, amb la fi tant de resguardar-lo com de disposar d'un lloc íntim i idíl·lic d'esplai. Recull així la mil·lenària tradició de recreació del paradís, és a dir jardí tancat; concepte persa que es transmet al llatí com paradisus, i que es representa ací, com en anteriors cultures a través de l'Hortus Conclusus, això és, jardí envoltat de murs. (C.Pérez-Olagüe)

Fotos

Foto InmuebleFoto InmuebleFoto Inmueble

Plànol

Foto InmuebleFoto Inmueble

La geolocalització dels elements està en procés de revisió.