Tornar

Palacio de Justicia

Codi
46.15.250-074
Denominació
Palacio de Justicia
Altra denominació
Casa Aduana Real
Municipi
VALÈNCIA
Comarca
VALÈNCIA
Província
València
Localització
C/ Palacio de Justicia s/n
Època
S.XVIII
Ús primitiu
Administratiu
Ús actual
Administratiu
Tipologia
Edificis - Edificis residencials - Cases - Palaus
Foto InmuebleFoto InmuebleFoto Inmueble
Dades de protecció de l'inmoble
Secció
Primera
Classificació
Béns immobles 1ª
Categoria
Monument
Estat
Declaració singular
Modalitat
BIC VALENCIA
Anotació Ministeri
R-I-51-0004574
Data disposició
15/01/82
Data publicació BOE
18/03/82
Dades de l'entorn de protecció
Tipus de delimitació
Delimitat - Delimitació jurídica provisional - Planejament especial provisional Veure delimitació al mapa

A mitjan segle XVIII i com a conseqüència de l'auge experimentat pel trànsit marítim l'intendent general de València, Josep d'Avilés, va proposar a la Cort la construcció d'un nou edifici per a la Duana. Poc després es va començar a erigir la nova Casa Duana Real, sent autor dels plans i director de la fàbrica l'arquitecte valencià Felipe Rubio i Tomás Miner, entre altres, encarregat de la cantería. La construcció de la Duana va constituir un focus de formació i trobada de diversos arquitectes que anys més tard estarien cridats a exercir un important paper en l'Acadèmia de Sant Carles, i en general en la implantació de l'arquitectura neoclàssica valenciana, com Antonio Gilabert Fornés o Juan Bautista Mínguez, que van treballar com a aparellador i delineant en l'obra de la Duana. Encara que la data d'inici es coneix bé, el 17 d'abril de 1758, no ocorre el mateix amb la data de la seua conclusió, que degué ser entorn de 1764, any en què es va obrir la nova Porta de la Mar a fi de facilitar millor el pas de les mercaderies marítimes amb destinació al nou edifici. Avala aquesta afirmació el fet que quan Ponz visita València en la dècada dels setanta, l'edifici de la Duana ja està conclòs. També s'ha donat amb freqüència com a data de finalització de l'obra la de la làpida que figura en la portada, en el primer pis, on figura l'any 1802. Aquesta làpida va ser col·locada en 1804 per a commemorar la visita de Carles IV a la ciutat de València. Per a J. Bérchez, el palau de la Duana, per les seues característiques compositives, segueix pautes marcades pel conjunt de palaus borbònics construïts durant la primera meitat del segle XVIII, recollint solucions del classicisme italià i francés i mesclant-les amb fórmules constructives i compositives locals. El resultat d'aqueixa combinació és un edifici que si per la seua volumetria remet a la peculiar arquitectura palatina del classicisme cosmopolita, pels seus detalls evidencia el segell del barroc classicista vigent en aqueixos moments a València. Es construeix en una poma completa de compacta traça de 64 per 48 metres. Destaca en el seu interior un pati, hui dividit en dos per una crugia central que allotja una escala imperial i el seu desembarcament, que llavors, només degué estar dividit a nivell de planta baixa per un pas cobert. Van ser molt admirades les escales originals, volades, gran parenceria constructiva, en un àmbit comú, lamentablement reduïdes hui a mers accessos a l'entresol. El seu alçat exterior s'estructura en cos basamental amb planta baixa i entreplanta, planta principal, primera i coronació, dividits verticalment per apilastrados dòrics sobre alts pedestals, agrupant-se en cada apilastrado quatre buits dels quals sobreïx per la seua embocadura el del pis principal amb el característic ritme alternant de frontons rectes i corbs sobre motlures llises. Les superfícies de les cantonades de l'edifici estan construïdes enterament en pedra, oferint un contrast tectònic amb la restant superfície de fàbrica de rajola. El conjunt està rematat amb un potent entaulament de fris llis amb regruixos a l'altura de les pilastres i cornisa motlurada amb ràfec de teula; sobre aquesta balustrada amb flámulas interrompuda per golfes. La portada principal, flanquejada per parells de pilastres, introdueix la forma convexa en la seua superfície amb intencionalitat barroca, igual que els brancals bisellats i la llinda arquejada amb lleu abocinamiento del seu primer cos. Mereix esment especial la rematada de la portada que sobreïx de la resta de la façana, format per un frontó corb lleugerament convex en el seu centre. Remata el frontó l'estàtua del rei Carles III flanquejat per dues virtuts, la Temprança i la prudència. Aquest conjunt escultòric i el gran escut borbònic que presideix l'accés, van ser realitzats per Ignacio Vergara. L'interior, molt alterat per reformes posteriors, es va organitzar per dobles cruixies que conformen en el centre un pati rectangular, de cinc eixos en els fronts i tres en els laterals, constituït cada eix per apilastrados similars als de les façanes, seguint el seu ordenament dòric denticular. En 1828, les dependències de la Duana van ser traslladades, instal·lant-se en l'edifici la fàbrica de tabacs. Després de l'incendi de 1896, i la ubicació de la fàbrica de tabacs en el nou palau del carrer Amadeu de Savoia, es destina l'edifici a Palacio de Justícia, començant les obres de condicionament en la segona dècada del següent segle. La direcció de les obres va ser a càrrec de l'arquitecte Vicente Rodríguez, van començar el 12 d'octubre de 1914 i van concloure el 10 de juliol de 1922. Vicente Rodríguez va substituir les reixes de les finestres de les façanes pels balcons de pedra, va disposar una escala metàl·lica de quatre tirs en la crugia posterior de l'edifici i va construir una escala principal que partint d'un tir inicial es bifurca en altres dos situats a dreta i esquerra. Probablement aquesta actuació va suposar la perduda de la molt lloada escala original de l'edifici. En 1953, sota la direcció de l'arquitecte Camilo Grau, es van emprendre noves reformes per a instal·lar en el Palau de Justícia els serveis de l'Audiència Territorial. Es va restaurar i va decorar el vestíbul o sala de passos perduts. Afectant principalment al capdavant d'ingrés principal; es van modificar les façanes del pati donant cabuda a noves entreplantas parcials de la planta principal, també es veu obligat a sobreelevar els cossos laterals i el darrere per a residència de conserges. L'edifici de la Duana de València va exercir una influència no sols en el terreny estrictament arquitectònic, sinó també en l'articulació urbana dels seus voltants; així, a mitjan segle XIX, tant Madoz com altres autors van coincidir a assenyalar el conjunt format pel palau de la Duana, Glorieta i edificacions adjacents com el lloc de millor aspecte de la ciutat, opinió que va perdurar amb les successives millores, efectuades al llarg del segle. En 1997 es van començar els treballs de restauració de les façanes del Palau, consistents en l'eliminació de la brutícia i de la contaminació acumulada a les fàbriques, en la interrupció dels processos degeneratius, reparació de les fusteries, consolidació de la balustrada i de les flámulas, restauració dels elements escultòrics i ornamentals i repristinación de les fàbriques tant de rajola com de cantería. La intervenció realitzada és de clara component conservativa i destinada a retornar a les façanes i coronació del monument un aspecte el més semblant possible al que van tindre quan es va inaugurar l'edifici en les últimes dècades del segle XVIII. Referent als aspectes exteriors, l'actuació assumeix la transformació que es va realitzar entre 1814 i 1922 i que va suposar l'habilitació de la planta alta del cos basamental per a l'ús d'oficines. S'ha ratificat la intervenció de Tomás Miner en la cantería, encara que no exclusivament ja que hi ha un R. Soler, un Jaime Ramírez i uns altres no desxifrats, per les inscripcions deixades, que confirma la hipòtesi que la pedra va ser originalment revestida tapant les inscripcions. (J.I.Casar)

Fotos

Foto InmuebleFoto InmuebleFoto Inmueble

La geolocalització dels elements està en procés de revisió.