Tornar

Palau de la Generalitat

IGPCV
46.250-9999-000184
Denominació
Palau de la Generalitat
Altra denominació
Casa de la Diputació del General del Regne de Valencia, Real Audiencia, Diputación Provincial
Municipi
VALÈNCIA
Comarca
VALÈNCIA
Província
València
Localització
Plaza de Manises, 1 y calle Caballeros
Època
S.XV - S.XVI - S.XX
Ús primitiu
Administratiu
Ús actual
Administratiu
Estil
Gòtic - Renaixement
Tipologia
Edificis - Edificis residencials - Cases - Palaus
Foto InmuebleFoto InmuebleFoto Inmueble
Dades de protecció de l'inmoble
Secció
Primera
Classificació
Béns immobles 1ª
Categoria
Monument
Dades de Declaració
Tipus de Protecció
Declaración BIC estatal
Data Signatura Acte
03/06/31
Data Publicació BOE
04/06/31 Vore BOE
Dades d' Entorn
Tipus de Protecció
Entorno de protección BIC genèrico
Data Signatura Acte
11/06/98
Data Publicació DOGV
18/06/98 Vore DOGV
Data Publicació BOE
22/06/98 Vore BOE
Tipus de Protecció
Entorno de protección BIC definitivo. Declaración de entorno
Data Signatura Acte
29/07/08
Data Publicació DOGV
21/08/08 Vore DOGV
Data Publicació BOE
02/09/08
Tipus de Protecció
Entorno de protección BIC provisional. Incoación de entorno
Data Signatura Acte
30/11/07
Data Publicació DOGV
07/01/08 Vore DOGV
Data Publicació BOE
31/01/08
Tipus de Protecció
Entorno de protección BIC definitivo. Planeamiento aprobado
Data Signatura Acte
20/02/15
Data Publicació BOP
23/06/15
Tipus de Protecció
Entorno de protección BIC definitivo. Planeamiento aprobado
Data Signatura Acte
21/07/16
Data Publicació BOP
03/08/16
Tipus de Protecció
Entorno de protección BIC definitivo. Planeamiento aprobado
Data Signatura Acte
09/05/91
Data Publicació BOP
18/06/91
Tipus de Protecció
Entorno de protección BIC definitivo. Planeamiento aprobado
Data Signatura Acte
19/02/93
Data Publicació DOGV
13/04/93
Data Publicació BOP
19/05/93
Tipus de Protecció
Entorno de protección BIC definitivo. Planeamiento aprobado
Data Signatura Acte
18/12/92
Data Publicació DOGV
01/02/93
Data Publicació BOP
26/02/93
Dades de Fitxes Planejament
Tipus de Protecció
Ficha BIC planeamiento
Data Signatura Acte
08/01/16
Tipus de Protecció
Ficha BIC planeamiento
Data Signatura Acte
24/11/14
Dades d' Inscripció
Tipus de Protecció
Inscripción definitiva BIC Ministerio
N° Inscripció Ministeri
R-I-51-0000971

Que dona a la Plaça de la Verge s'alça airós la torrassa del Palau de la Generalitat, seu des de finals del segle XV d'aquesta institució. A més del seu simbolisme polític, aquesta obra tardogótica amb importants intervencions renaixentistes, constitueix un dels millors exponents de l'arquitectura civil valenciana del període foral, intervenint en ella els principals mestres del seu temps. Donada la seua complexitat, sembla convenient seguir un ordre cronològic per a la descripció de l'edifici. L'edifici primitiu (1422-1480) L'any 1418 els diputats de la Generalitat van decidir buscar un lloc fix per a realitzar les seues reunions periòdiques, amb el que en 1421 llogarien al notari Jaume Desplà dues dependències d'una casa "alberch" en l'actual carrer Cavallers per a usar-les com a sales de reunions i escrivania. El lloc triat era propici per ser bastant cèntric, molt pròxim a l'antiga Casa de la Ciutat i a la Catedral, seus del poder temporal i espiritual, respectivament. A l'any següent, en 1422, es realitzaria la compra de tot l'habitatge. L'edifici tenia unes dimensions molt modestes, comptant amb les citades sales de reunions i escrivania, a més d'un estudi sobre l'estable. En aquesta època es duen a terme diferents obres d'adaptació i embelliment que no han arribat fins als nostres dies. En 1450 s'encega una porta menor que existia al costat de la principal al Carrer Cavallers i en 1456 es renova la façana posterior, que dona a l'actual Plaza de Manises, amb l'obertura d'una gran porta i dues finestres. Alguns anys més tard, en 1476, es construiria un porxo sobre la coberta plana, amb una potent volada a imitació del de la pròxima Casa de la Ciutat. Primeres intervencions importants (1481-1511) L'any 1481 es va posar en venda la casa contigua a la seu de la Generalitat i els diputats van decidir adquirir-la per a poder ampliar l'edifici. Les obres de condicionament van ser dutes a terme pel «obrer de vila» Francesc Martínez «Biulaygua», qui havia sigut també autor d'algunes de les obres realitzades anteriorment. A més del treball d'obra de paleta, es realitza una importantíssima obra de cantería a càrrec de Pere Compte i Joan Yvarra, els qui en la mateixa data havien contractat l'obra de la Llotja. La seua actuació es concretaria en una escala de pedra, actualment perduda, i en la realització de les façanes exteriors de l'edifici. La seua distribució en aquella època era la següent: vestíbul al carrer Cavallers, amb estables a l'esquerra i paller a la dreta. Sobre els estables estava l'escrivania, en un entresol, al qual s'accedia des d'una escaleta, al costat d'un arxiu. En el pis principal estaven la sala de reunions i una saleta, a les quals s'accedia per l'escala de pedra abans comentada. Al costat d'aquesta última es va construir una capella de planta quadrada i coberta amb una volta de nou claus, com la de la Llotja, l'única finestra de la qual donava a un estret carreró. El retaule es contractaria, en 1483, amb el pintor Pere Cabanes. En 1494 s'incorpora a l'obra l'experimentat picapedrer Joan Corbera, que en aquesta època realitzaria la portada de pedra de l'estudi o escrivania i, en 1504 la del seu arxiu amb arcs mixtilinis d'influència castellana. També seria l'autor dels escuts de la sala que donen al carrer Cavallers. Respecte als mestres obrers d'aquesta primera etapa cal citar, a més de Francesc Martínez, a Miquel Ruvio, substituït en 1502 per Joan Mançano. També és important la intervenció dels pintors Simón de Gurrea i García de Carcastillo, els qui van decorar el sostre de l'arxiu amb figures «vulgarment dites del romà». La gran renovació (1511-1515) La distribució interna de l'edifici primitiu, que aprofitava les dependències dels antics habitatges més o menys adaptades, canviaria totalment a partir de 1511. Aquestes obres serien dutes a terme pel mestre picapedrer Joan Corbera, al mestre obrer Joan Mançano i a Alegret com a fuster, substituït al poc temps per Joan de Bas. La intervenció consistiria a desmantellar l'antic i heterogeni pati, fruit d'unir els espais lliures de dos habitatges, per a donar lloc a l'actual. Es van desmuntar els cinc arcs de pedra i l'escala realitzada per Pere Compte, sent venuts posteriorment. En el seu lloc es construirien els dos amplis arcs i la bella escala que encara es conserven en el seu lloc. També es pensava ampliar la porta de la Plaça de Manises per a donar-li una amplària igual a la del Carrer Cavallers i afegir sobre les façanes un «apitrador ab murons». També s'obririen noves finestres i es realitzarien les noves estades, de les quals es conserva bona part. Al Carrer Cavallers es va construir la gran sala i la capella, mentre que a la Plaça de Manises requeien tres estades en el pis principal, més altres menors en els estudis i planta baixa. D'aquesta època és la coberta amb casetones de l'anomenat estudi daurat, començada per Joan Bas i acabada, a la seua mort, per Jordi Llobet. Joan Corbera donaria traces per a les dues portades d'aquest estudi, quedant l'obra escultòrica a càrrec de Jaume Vicent. La capella, actualment desapareguda, responia als cànons de l'arquitectura renaixentista, intervenint en la seua decoració l'escultor Lluís Monyós a partir de 1514. Obra de la Torre i altres intervencions (1516-1600) A la fi de 1513 es va posar a la venda un altre edifici situat entre el palau de la Generalitat i el carreró que separava la Casa de la Ciutat. Alguns anys més tard es va adquirir una altra casa contigua, que completava l'espai hui dia ocupat per la torrassa. Les obres comencen a càrrec de Joan Corbera i Joan Mançano, amb la col·laboració d'escultors com Jordi Llobet i Lluís Monyós i dauradors com Pere Bustamant i Martí Eiximenis. Es va alçar la planta baixa i els dos estudis de l'entresol, coneguts posteriorment com a «sala gran daurada» i «sala xica daurada», que es van cobrir abans de 1520. El conflicte de les Germanies (1520-1524) marcarà un període d'inactivitat en les obres, que no es reprendrien fins a 1533. A partir d'aquesta data es farà càrrec de les obres el sacerdot i mestre constructor mossén Joan Baptista Corbera, fill de Joan Corbera. Les obres de paleta correran per compte de Joan Navarro, realitzant-se a més la decoració dels cassetonats dels dos estudis, excel·lent labor de talla dirigida pel fuster oriolà Genís Llinares. Sobre els dos estudis es continuaria construint la «Sala Nova», per a la qual mossén Corbera realitzaria set finestres en 1538 emmarcades per una motlura perimetral i rematades per frontons avenerados, similars als del pati del palau de l'Ambaixador Vic. Sobre aquestes es construirien d'altres finestres menors, de forma quadrada i amb una decoració plenament renaixentista, influïdes pel tractat de Serlio. A la fi de 1540 s'encarrega a Genís Llinares la realització de la sostrada d'aquesta gran sala, amb un corredor o galeria perimetral que evoca el Saló del Tron del palau dels Reis Catòlics en l'Aljafería de Saragossa. La presència destacada de columnes en forma de candelabro delata la influència del tractat de Diego de Sagredo, publicat en 1526, a més de la tradició escultòrica del primer renaixement castellà. A la mort de Llinares en 1543 serien els seus fills, Pere i Martí Llinares Blasco, els qui es farien càrrec de continuar l'obra, finalitzant-la, entre 1562 i 1565, el també fuster i escultor Gaspar Gregori. Als membres de la família Llinares i a Gregori s'atribueix la rica decoració de talla i els plafons de fusta amb escenes que es reparteixen per tota la coberta. Sobre la "Sala Nova" es va construir un porxo i una coberta plana amb ampit, que es desmuntaria alguns anys després, sent el mestre encarregat de les obres Joan Vergara. En 1568 es realitzarien els importants sòcols i el paviment amb ceràmica de Manises, elaborada per Joan Elies segons dissenys de «Joannes el pintor», segurament Juan de Juanes. En 1572 es contractaria al mestre Hernando de Santiago, nouvingut a la ciutat i coneixedor dels nous models que s'estaven introduint en les manufactures sevillanes. Després de 1575 seria Joan de Villalba, procedent de Talavera, qui continuara la realització de decoració ceràmica per a l'edifici. L'any 1574 es decideix encarregar a stall la finalització de les obres de la torrassa, ja que s'està allargant massa, nombrándo al mestre fuster Gaspar Gregori «architector», encarregat de dirigir i gestionar les obres que s'estan realitzant en l'edifici. Gregori serà autor de les traces i dels motles, comptant amb l'assessorament tècnic del picapedrer Miquel Porcar, qui executaria materialment l'obra amb la seua quadrilla. La rematada de la torre, de caràcter netament renaixentista, està inspirat en les làmines del tractat de Serlio i presenta un nou cos de finestres quadrades, cornisa, àtic i balustrada clàssica rematada amb boles i pinacles. Es va afegir també un balcó de ferro perimetral sobre la cornisa que queda sota l'àtic, realitzat per Joan Armaholea i Josep Monseu, així com un altre molt més elaborat, executat per Baptista Cerdà, per a la «Sala Nova» a la cantonada del Carrer Cavallers. Alguns anys després els escultors Joan Marià i Baptista April van realitzar la portada que comunicava la «capella» i «Sala Nova» (1590), seguint les traces proporcionades en 1584 per Pere de Gorssari, encara que van introduir algunes modificacions basades en el tractat de Vignola en la cara que dona a la «Sala Nova». El mateix any es decidirà decorar amb pintures les parets d'aquesta sala, arribant un any més tard a l'acord de representar els retrats dels diputats, labor que exerciria el pintor Joan de Sarinyena. A l'any següent van decidir incorporar els retrats dels components dels tres estaments, eclesiàstic, real i militar, obres que s'encarregarien als pintors Vicent Requena, Joan de Sarinyena i Francesc Poço, respectivament. Aquestes pintures patirien al llarg dels segles múltiples retocs a causa dels problemes d'humitat i deterioracions vàries. Uns anys més tard es va encarregar un quadre de la Verge, que va concloure el pintor Bernadí Çamora en 1638, emmarcat per Josep Pedrós. La porta de la Sala seria realitzada per Gregori en 1593. Sembla que en 1592 es va decidir comprar l'altra casa confrontant al palau, en el costat de Sant Esteban, però finalment no es va arribar a cap acord. Es desconeix també com s'hauria resolt l'ampliació de l'edifici. Referent a això alguns autors proposarien la hipòtesi de la segona torre, que es construiria en el segle XX i que guardaria una relació evident amb l'edifici contigu de la Casa de la Ciutat. Uns altres, com a Salvador Aldana, consideren que simplement s'haguera prolongat el cos de menor altura. L'última època (1600-1700) A principis de segle es realitzaria un nou retaule per a la capella, substituint a l'antic de Pere Cabanes. L'autor de les pintures va ser novament Joan de Sarinyena, mentre que l'escultura del marc va ser a càrrec del fuster Jaume Fontestat. També es realitzaran obres menors de manteniment i condicionament, com la intervenció en els dos estudis daurats per al seu ús com a presó de cavallers, en 1611. L'any 1655 es construiria una sagristia per a la capella, aprofitant per a això parteix de la cuina de la casa de l'escrivà, així com un gran cancell i noves portes concordes amb la "Sala Nova", realitzats pel fuster Joan Cassanya a partir de dibuixos de Llorenç Pareja i Gregori German. Finalment, en 1656 es construiria una nova portada en la façana del Carrer Cavallers, segons disseny del pintor Jeroni Espinosa, inspirat en la sagristia del Col·legi del Corpus Christi. Els picapedrers Josep Escrivá i Esteve Girardo s'encarregarien del treball, usant pedra negra de les Alcublas, marbre blanc de la Valldigna i pedra de Riba-roja de Túria. També es van realitzar noves fulles de fusta per a les portes i es va allargar el balcó de la cantonada. En 1690 es decidirà substituir la portada gòtica de la Plaça de Manises per una altra similar a la del Carrer Cavallers. En 1718 es produeix l'abolició definitiva de la institució de la Generalitat i en 1750 es decideix el trasllat de l'Audiència al Palau de la Generalitat i amb tal motiu es realitza una reforma per a adequar-la a l'ús, el mestre d'obres va ser Vicente Clemente. La reforma va consistir principalment a compartimentar les sales de la planta principal, inclosa la sala nova i construir un balcó o galeria que dona al pati de la sala de la capella. En 1830 l'arquitecte contractat per l'Audiència, Franco Calatayud, informa que una part de l'edifici presenta un estat ruïnós i que el perill és imminent. Entre les obres que es van realitzar destaquen: - Rebaixe dels porxos del pis últim. - Es realitzen noves compartimentacions amb envans de les diverses sales. - Es forma una escala entre l'entresol i l'avantsala de les Sales del Crim i Civils. - S'arrebossa la façana principal i es posen balcons. - Escala per a pujar a l'últim pis sobre la principal. - En el pis principal, avantsala de la Capella es col·loquen tres balcons grans de ferro i quatre portes amb finestres noves. - En el pis segon que recau al carrer Cavallers s'han de col·locar quatre balcons i en la part de la plaça de Manises tres balcons. Al pati, dos ampits de ferro amb dues portes finestres. En 1871 el President de l'Audiència sol·licita a la Diputació la seua cooperació per a la reparació i restauració de la sala nova, desconeixent-se si aquesta obra va ser duta a terme. A partir d'aquesta data es van realitzant obres de manteniment i reparació dirigides pels arquitectes provincials. A partir de la segona dècada del segle XX, l'Audiència prepara el seu trasllat a l'Antiga Duana, actual Palacio de Justícia i la Diputació situada en el Palau del Temple, es trasllada al Palau de la Generalitat. A partir d'aquest moment s'ocupa de les obres l'arquitecte Vicente Rodríguez, que consistiran a recuperar l'edifici original, eliminant les transformacions realitzades en etapes anteriors i consolidar l'estructura de l'edifici. A partir del 1941 es redacta l'avantprojecte de restauració i ampliació del Palau per l'arquitecte de la Diputació Luis Albert. Les obres suposen l'ampliació del cos central i la creació d'una nova torre que remata el costat oest del volum. Es proposa la creació en part de la seua crugia central d'un pati descobert. Es crea un accés nou des de la plaça de Manises. Els elements arquitectònics de l'ampliació van ser "a l'estil" dels originals existents en la part antiga: escales de pedra, portades de pedra tallada, fusteria de fusta, cassetonats i alfarjes no estructurals, aplacat de pedra i emplafonat de fusta en les parets. Les obres van ser concloses en 1953. A partir de 1982, quan l'edifici passa a ser seu de la Presidència de la Generalitat Valenciana, l'arquitecte Alberto Peñín realitza el projecte de condicionament de l'edifici per a les noves dependències. Les actuacions d'aquest període amb repercussió en l'exterior de l'edifici suposen el cobriment dels dos patis, la creació d'escales d'emergència i pas i la instal·lació d'un nou ascensor. En els anys que resten del segle XX, principis del segle XXI es procedeix a la realització de diverses intervencions de rehabilitació i restauració de l'edifici. Parts integrants: El conjunt de l'edifici, conformat amb les successives ampliacions, en les quals destaquen les façanes, les torres i els patis interiors i els salons. (Basada principalment en els textos de S. Aldana i en el Pla director del Palau).

Fotos

Foto InmuebleFoto InmuebleFoto Inmueble

La geolocalització dels elements està en procés de revisió.