Conjunto Histórico de la Ciudad de Valencia
- IGPCV
- 46.250-9999-000190
- Denominació
- Conjunto Histórico de la Ciudad de Valencia
- Municipi
- VALÈNCIA
- Comarca
- VALÈNCIA
- Província
- València
- Època
- Romana (s.II a.C) a Contemporánea
- Ús primitiu
- Residencial
- Ús actual
- Residencial
- Tipologia
- Infraestructures - Assentaments - Asentaments urbans - Centres urbans
Transcripció literal de l'ANNEX I, DECRET 57/1993, de 3 de maig, del Govern Valencià, pel qual es declara Bé d'Interés Cultural el conjunt històric de València, de la següent forma: El conjunt històric de la ciutat de València constitueix el patrimoni cultural més important de la Comunitat Valenciana, caracteritzat per una morfologia urbana heterogènia i amb múltiples renovacions estructurals. De fundació romana, la ciutat és presa pels àrabs en el segle VIII, els qui li confereixen un caràcter tancat replet d'atzucacs. La major esplendor de la ciutat coincideix amb el regnat de `Adb al`-Aziz (1021-1031), a qui se li deu la construcció de la muralla i l'Almunia Real de la Vilanova. De la seua prolongada presència al llarg de més de cinc segles, tan sols conservem parcialment el traçat urbà de la Medina, juntament amb alguns llenços de muralla i els tardans banys de l'Almirall. La conquesta cristiana de la ciutat per Jaume I en 1238 suposa un canvi radical en la seua morfologia. Després del Repartiment, s'inicia un ràpid procés de repoblació que anirà transformant gradualment la imatge urbana. Les antigues mesquites són transformades en temples parroquials i la mesquita major és consagrada com a catedral el mateix dia de la conquesta. Al costat de les principals vies d'accés a la ciutat s'inicia la construcció dels grans conjunts monàstics dels ordes mendicants, les fàbriques dels quals seran considerablement ampliades al llarg de la següent centúria. La consolidació dels ravals, juntament amb l'amenaça de la guerra amb Castella, sota el regnat de Pere III el Cerimoniós, dona lloc a la construcció d'una nova muralla de tapinería, iniciada en 1356 pel mestre picapedrer Guillem Nebot i enriquida posteriorment per les monumentals portes de Serrans (1392-1398) i Quart (1441-1460), que constitueixen un dels millors exponents de l'arquitectura militar europea. Amb el segle XV s'aconsegueix un espectacular creixement econòmic i demogràfic, que té la seua plasmació en un desenvolupament urbà sense precedents, del qual és mostra una florent arquitectura civil que, a través de casonas i grans edificis públics, donen una nova imatge ciutadana. Posteriorment amb la cort del Duc de Calàbria es produeix la consolidació de les formes renaixentistes, en el si d'una societat humanista i aristocràtica que fonga la universitat en 1500. Ja en el segle XVII, l'expulsió dels moriscos provocarà la ruïna del país amb la fallida de la Taula de Canvis en 1613, no obstant això, la València seiscentista es convertirà, sota el signe de la Contrareforma, en una opulenta ciutat conventual, que desenvolupa un fecund barroc decoratiu. L'establiment de la Reial Acadèmia de Belles arts de Sant Carles en 1768 marca l'inici de l'ordenació il·lustrada de la ciutat, que desembocarà finalment en l'elaboració d'un pla d'eixample en 1777 que no arribarà a executar-se. En el que a estructura urbana es refereix, l'àmbit del conjunt històric és una realitat heterogènia, resultat de diverses reformes urbanes interiors esdevingudes al llarg de la història, en l'actualitat queden clarament diferenciats els eixamples que circumden el conjunt històric protegit de Ciutat Vella, conseqüència d'un moment històric; principis del segle XIX; que suposa un punt d'inflexió. Transcripció literal de l'ANNEX I, DECRET 57/1993, de 3 de maig, del Govern Valencià, pel qual es declara Bé d'Interés Cultural el conjunt històric de València, on s'especifica sobre aquest tema: El creixement de la ciutat fa que les xicotetes reformes urbanes interiors siguen totalment insuficients, per la qual cosa en 1858 s'aborda un primer intent d'eixample racionalista de la ciutat que, encara que no arribe a executar-se, propícia l'enderrocament de les muralles en 1865. Serà finalment en 1887, amb la restauració alfonsina, quan s'aprove definitivament el pla d'eixample, elaborat pels arquitectes Arnau, Calvo i Ferreres. Executant una trama en reticle delimitat per l'eix de la Grans Vies , la disposició de les quals hipodámica tan sols s'aconsegueix en l'àrea compresa entre el carrer Colón i la Gran Via Marqués del Túria; on s'assentisca una nova burgesia local que plasmarà el seu nou estatus amb grans edificis historicistes i eclèctics que donaran pas posteriorment a un peculiar modernisme neobarroc, que té els seus màxims exponents en els grans edificis públics, com els mercats de Colón i Central o la gran Estació del Nord. Després del parèntesi que va suposar la Guerra Civil, van continuar les reformes urbanes de caràcter parcial fins que, finalment, en 1946 s'aprova el Pla d'Ordenació Urbana de València i la seua Cintura, que plasmarà una nova concepció urbanística, de caràcter global, que depassa els estrictes límits municipals. No obstant això, el desenvolupisme incontrolat dels anys seixanta va distorsionar tota aquesta nova concepció, creant forts desequilibris, que han propiciat l'abandó de grans àrees urbanes del centre històric, a favor de nous centres administratius i comercials; el que ha suposat la seua marginació amb un alt índex de degradació.
La geolocalització dels elements està en procés de revisió.