Molí de Santo Domingo, dels Frares o de Gamir

Dades de protecció de l'inmoble

Secció

Segona

Classificació

Béns immobles 2ª

Categoria

Espai etnològico d'interés local

Dades de Declaració

Tipus de Protecció

Declaración BRL en tramitación GVA (INFORMAT PATRIMONI)

Document urbanístic

Catálogo de bienes y espacios protegidos. Plan General Ordenación Urbana. Homologación. VALÈNCIA

Data Signatura Acte

24/11/14

Fitxa Planejament

Descarregar fitxa

Tipus de Protecció

Declaración BRL GVA (APROVAT URBAN)

Document urbanístic

Catálogo de bienes y espacios protegidos. Plan General Ordenación Urbana. Homologación. VALÈNCIA

Data Signatura Acte

20/02/15

Data Publicació BOP

23/06/15

L'antic molí medieval, probablement del segle XIII, consistia en un xicotet edifici situat sobre el caixer de la séquia de Petra, un dels principals braços que deriven de la séquia de Mestalla. En el segle XIV el molí comptaria amb una alqueria annexa on es desenrotllava la vida familiar del moliner D'esta època queden unes restes arquitectòniques en la vella alqueria. Es tracta d'una espècie de llonja de reduïdes dimesions amb arcs ogivals de gran interés que ocupen tota la planta inferior.
En el segle XVII el molí va créixer substancialment, construint ja un gran edifici de planta rectangular que va situar un dels seus extrems de forma transversal sobre el caixer de la séquia. L'edifici disposava d'una crugia, amb dues plantes i una coberta a una aigua. Adossat a este, però formant una T, i aprofitant restes anteriors es va construir un altre edifici allargat, l'esmentada alqueria que encara hui perviu al lloc, al costat del camíestà orientada de nord a sud, amb la coberta a una sola aigua cap a la façana occidental. En la seua fàbrica domina la maçoneria però també disposa de traços i materials característics del segle XVIII. L'alqueria reuneix diferents valors patrimonials i artístics ja que, al ja mencionat dels arcs medievals de la planta baixa, s'uneixen les pintures murals que conserva en la paret mestra de la planta superior. Unes pintures que es remunten aproximadament a la primera meitat el segle XVII, cap a 1640, i representen l'assetjament militar del castell de Salses, que van ser restaurades en 1999 per la Conselleria de Cultura.
De la construcció del vell molí no queden restes visibles a l'exterior perquè, en la dècada de 1940, els seus propietaris, la família Blat, de tradició molinera en la Vega de València durant segles, va alçar en el seu emplaçament històric un nou i major edifici per a continuar amb l'activitat tradicional del molí.
Esta nova construcció té una factura completament moderna. Es tracta d'una edificació de planta regular, amb dos nivells de considerable altura per a albergar la maquinària moderna que es va instal·lar i fer les funcions de magatzem. La seua orientació és idèntica a la del vell molí, amb la façana principal cap al nord, rebent a la séquia.
Malgrat que falta l'edifici antic, la nova edificació ocupa l'emplaçament històric i compta amb un entorn ric en elements hidràulics, a més dels històrics i artístics que aporta l'alqueria annexa, ja que a l'eixida dels vells cacaus discorren paral·leles durant una tirada el braç de Petra i la séquia mare de Rascanya que passa per darrere del molí. Per la part davantera creua la fila de Campanar que deriva de la séquia mare de Tormos i passava pel molí de Llobera situat a pocs metres d'este, al costat del camí vell de Paterna, així com una extensa zona encara en explotació agrícola.
No obstant, l'entorn actual es troba molt degradat per circumstàncies alienes al molí i a la pròpia activitat agrícola, però que dificulten enormement un estudi més detallat del conjunt, on s'hauria de descartar una intervenció arqueològica que aportara més dades sobre les possibles restes ocultes de les construccions primitives, tal com ja ha succeït amb altres alqueries de l'horta de València.

REVISIÓ FITXA ANY 2010 PER AJUNTAMENT DE VALÈNCIA
Análisis de la Arquitectura: nos vamos a centrar en el cuerpo principal, el cual se puede distinguir en el parcelario municipal de 1930-44. En él podemos apreciar los volúmenes que aún hoy encontramos, pero también el trazado de caminos y de acequias, elementos que le dan una lógica territorial al sistema. El levantamiento del cuerpo tardo medieval nos resulta interesante al observar que nos encontramos frente a un edificio poco adjetivado, cuestión importante a la hora de valorar estas arquitecturas de molinos valencianos de esta época.
Se han localizado las dependencias de acceso y almacenamiento, también la vivienda, no existiendo hoy el cuerpo de muelas original del molino, ya que posiblemente se ubicaba sobre la acequia y bajo el actual cuerpo de nueva planta situado en la parte posterior del edificio original. Posiblemente su arquitectura sería relativamente autónoma, pues el edificio existente tiene su propia lógica constructiva y formal, por lo que se supone que este cuerpo de muelas se configuraría como un cuerpo adosado al que se ha conservado a lo largo del tiempo. El edificio consta de dos crujía paralelas a fachada y cubiertas a un agua vertiente a fachada principal. Las líneas de carga son pórticos, distinguiéndose arcos apuntados en fachada y arcos de medio punto en el muro central, formando ambos una estructura muy diáfana en origen, casi a la manera de lonja, que con el tiempo ha ido cerrándose y formando planos más opacos.
Es precisamente esta estructuración porticada y diáfana lo que puede distinguir a los edificios económicos en la época tardomedieval, como podemos encontrar en la lonja lateral de la Alquería del Moro en Benicalap.
La planta baja estaba dedicada posiblemente a almacenamiento e intercambio comercial, mientras que la planta alta debía tener tanto las dependencias de habitación del molinero, como otros espacios de almacenamiento; es allí donde se encuentran las pinturas. Desde estas estancias altas se vertían directamente el grano, la molienda, etc., sobre los vehículos o recipientes por medio de los orificios aún existentes practicados sobre el forjado. Sería necesario un estudio estratigráfico complementario a un levantamiento muy detallado del edificio, para de esta manera encontrara la estructura original y los restos de los elementos de arquitectura. La cubierta a un agua unifica todo el edificio definiéndolo como un gran volumen, al cual se adosarían pequeños cuerpos autónomos, uno de los cuales debió ser la sala de molienda. Encontramos sistemas constructivos diversos en los distintos cuerpos, disntinguiendo tres tipos de fábricas: sillería en alguna de las esquinas, muros de tapial en las fábricas mas antiguas y muros de ladrillo en los paredes modernas, con tendeles muy distintos según las épocas. Los arcos son de ladrillo, los forjados mantienen la tipología tradicional valenciana: viguetas de gran escuadría - aproximadamente 27 cm de anchura- con bordones tallados en los laterales de dichas vigas y bóvedas de ladrillo de 80 cm de luz. El plano de cubierta, relativamente moderno, formado por un entabacado de ladrillo sobre rastreles de madera que descansan en viguetería fina; al exterior un alero de obra y poco vuelo, muy distinto al que debió tener en origen, posiblemente de madera. Las pilastras clasicistas de esquina nos sitúan entorno al siglo XVII. Siendo pues esta una de las etapas más importantes en la consolidación del edificio histórico. Las fábricas de ladrillo, insertadas sobre fragmentos mas antiguos de tapial, a falta de estudios detallados de estratigrafía las podríamos situar estilísticamente entorno al S XVI. Los tapiados de arcos apuntados y la conformación de puertas adinteladas podrían ser de esta época.

Procés

Els molins fariners d'aigua s'accionen per mitjà d'una roda horitzontal o rodet. L'energia hidràulica es convertix en força motriu en incidir sobre el rodet i fer-lo girar, prolongant el moviment de rotació a la mola superior. La seua funció bàsica és moldre i triturar el gra per a convertir-lo en farina per mitjà de la fricció que la mola superior i mòbil realitza sobre la mola inferior que es troba encastada en un banc d'obra. L'objectiu de conduir l'aigua des de la pròpia séquia o des d'una bassa al cacau on es troba la roda d'àlems s'aconseguix mitjançant la construcció d'un cup vertical o d'una rampa inclinada situats a la part posterior del molí. Inicialment tot l'engranatge mecànic estava construït amb fusta. Només l'agulla de l'arbre i el dau sobre el qual este llisca en el moviment de rotació són de bronze, a més de la nadilla (peça que unix l'eix a la roda volandera o superior) que és de ferro. El procés d'industrialització va generalitzar l'ús del metall per a construir tot tipus de ferramentes i peces, incloses moltes de l'engranatge que van ser substituïdes. La separació entre les moles era més precisa, es va millorar el dibuix de les pedres i es van popularitzar les moles franceses (anomenades així per importar-se de la regió francesa de 'La Ferté'), que milloraven la qualitat de la farina de blat. La mòlta tradicional del gra comportava una sèrie de treballs manuals abans i després de transformar-lo en farina. La neteja del gra es feia submergint-lo en l'aigua de la séquia i assecant-lo posteriorment per a separar la corfa i el pallús del gra, i obtindre també un grau d'humitat idoni per a evitar que la fricció de les moles el cremara. Una vegada obtinguda la farina calia garbellar-la amb sedassos manuals per a separar-la segons les distintes qualitats. A partir de la segona meitat del segle XIX este procés es va automatitzar amb la introducció progressiva de màquines com la limpia i la cernedora. El primer artefacte separava les impureses del gra gràcies a la força centrífuga del seu tambor i, en ocasions, disposava d'un caragol sense fi que l'anava humitejant convenientment abans d'introduir-lo en la gronsa. La cernedora seleccionava els tipus de farines per mitjà de sedassos de diferent grossària. Ambdós màquines funcionaven gràcies a un sistema de corretges accionades pel moviment de rotació de la mola. Amb l'abandó de l'energia hidràulica van passar a accionar-se de forma independent.

Calendari

Un molí fariner hidràulic està constituït pel casal pròpiament dit i tota una sèrie de construccions hidràuliques annexes que permeten el seu funcionament (séquies, bassa, cup o rampa, etc.). L'edifici del molí varia amb el pas del temps, va adquirint unes dimensions cada cop més grans, i aplica solucions arquitectòniques diferents per a cada època que s'adapten a les demandes i les necessitats del moment. Al casal es diferencien clarament dos espais: la sala de moles on es desenvolupa la funció de moldre el gra. Ací es troben les pedres junt amb la gronsa, que era on es depositava el gra perquè caiguera al centre de les moles, i la farinera, on s'arreplegava la farina que eixia d'entre les moles. També hi havia una grua per a alçar les pedres quan s'havien de repicar. La sala inferior, denominada cacau, ocupa un espai generalment allargat, estret i de poca alçària, davall mateix de les moles. Allí es troba el mecanisme motriu del molí i l'engranatge que fa girar la mola superior. Al costat de la segitia (conducte per on ix l'aigua a pressió o per gravetat) es troba el rodet amb els àlems sobre un banc que s'acciona per mitjà d'un alçador des de la sala superior. La segitia disposa també d'un ganxo per a obrir o tancar el pas de l'aigua a través d'ella que es manipula des de la sala de moles, i permet moure o aturar el rodet.

Croquis

Fotos

Plànol