Molí del Sol

Dades de protecció de l'inmoble

Secció

Segona

Classificació

Béns immobles 2ª

Categoria

Espai etnològico d'interés local

Dades de Declaració

Tipus de Protecció

Declaración BRL en tramitación GVA (INFORMAT PATRIMONI)

Document urbanístic

Catálogo de bienes y espacios protegidos. Plan General Ordenación Urbana. Homologación. VALÈNCIA

Data Signatura Acte

24/11/14

Fitxa Planejament

Descarregar fitxa

Tipus de Protecció

Declaración BRL GVA (APROVAT URBAN)

Document urbanístic

Catálogo de bienes y espacios protegidos. Plan General Ordenación Urbana. Homologación. VALÈNCIA

Data Signatura Acte

20/02/15

Data Publicació BOP

23/06/15

Este és el primer molí en el recorregut de la séquia de Rascanya i té una planta formada per dues naus en forma de ¿T¿. La primera i principal, on es troba la façana de l'edifici amb l¿entrada, és allargada i està disposada de forma transversal sobre el caixer de la séquia de Rascanya. La nau té dues crugies separades per una filera de pilars per a sustentar les jàsseres de fusta sobre les quals descansen les bigues de fusta del primer pis i de la coberta. Esta última és de teules a dues aigües que aboquen cap a les façanes principals orientades a llevant i a ponent. La porta principal del molí es troba orientada a ponent i a més d'una gran porta compta amb un parell de finestrals enreixats.
El molí aprofita un lleuger desnivell entre camps cultivats per a la seua ubicació, just sobre la mateixa vessant que descendix cap al llit del riu. La séquia creua per davall del molí a l'altura del seu extrem septentrional, que ocupa precisament la part més elevada. En l'actualitat l'aigua passa sense solució de continuïtat perquè el molí ja no la utilitza des de fa molt de temps. El conjunt edificat va veure incrementar les seues dependències amb una altra nau disposada de forma perpendicular a la primera i limítrof amb la séquia que ix del molí. Igual que l'anterior, també té dues crugies i disposa de dues altures i una coberta a doble vessant, encara que el seu ús es va limitar a les tasques de magatzem per als sacs de gra i farina. Finalment, el molí va créixer amb una tercera crugia, d'una sola altura, que es va adossar per la part meridional.
En la fàbrica dels murs d'esta construcció predomina la maçoneria basta, amb algunes pedres de grandària considerable, i lluïda amb posterioritat, així com un ús sistemàtic de rajoles disposades horitzontalment en els angles de tota l'edificació. A la part de darrere encara són visibles les arcades d'eixida dels cacaus, tot i que estan tapats actualment, i que foren construïts amb rajoles disposades en sardinell.
De la vella maquinària no queda cap rastre destacable, ni tan sols les moles. L'edifici s'ha vingut utilitzant en els últims anys com a magatzem de casa de camp. No obstant, la seua inclusió en el denominat Parc de Capçalera li té reservats nous usos per al futur com a punt de visita i activitats lúdiques i culturals dins de l¿esmentat espai recreatiu.

Procés

Els molins fariners d'aigua s'accionen per mitjà d'una roda horitzontal o rodet. L'energia hidràulica es convertix en força motriu en incidir sobre el rodet i fer-lo girar, prolongant el moviment de rotació a la mola superior. La seua funció bàsica és moldre i triturar el gra per a convertir-lo en farina per mitjà de la fricció que la mola superior i mòbil realitza sobre la mola inferior que es troba encastada en un banc d'obra. L'objectiu de conduir l'aigua des de la pròpia séquia o des d'una bassa al cacau on es troba la roda d'àlems s'aconseguix mitjançant la construcció d'un cup vertical o d'una rampa inclinada situats a la part posterior del molí. Inicialment tot l'engranatge mecànic estava construït amb fusta. Només l'agulla de l'arbre i el dau sobre el qual este llisca en el moviment de rotació són de bronze, a més de la nadilla (peça que unix l'eix a la roda volandera o superior) que és de ferro. El procés d'industrialització va generalitzar l'ús del metall per a construir tot tipus de ferramentes i peces, incloses moltes de l'engranatge que van ser substituïdes. La separació entre les moles era més precisa, es va millorar el dibuix de les pedres i es van popularitzar les moles franceses (anomenades així per importar-se de la regió francesa de 'La Ferté'), que milloraven la qualitat de la farina de blat. La mòlta tradicional del gra comportava una sèrie de treballs manuals abans i després de transformar-lo en farina. La neteja del gra es feia submergint-lo en l'aigua de la séquia i assecant-lo posteriorment per a separar la corfa i el pallús del gra, i obtindre també un grau d'humitat idoni per a evitar que la fricció de les moles el cremara. Una vegada obtinguda la farina calia garbellar-la amb sedassos manuals per a separar-la segons les distintes qualitats. A partir de la segona meitat del segle XIX este procés es va automatitzar amb la introducció progressiva de màquines com la limpia i la cernedora. El primer artefacte separava les impureses del gra gràcies a la força centrífuga del seu tambor i, en ocasions, disposava d'un caragol sense fi que l'anava humitejant convenientment abans d'introduir-lo en la gronsa. La cernedora seleccionava els tipus de farines per mitjà de sedassos de diferent grossària. Ambdós màquines funcionaven gràcies a un sistema de corretges accionades pel moviment de rotació de la mola. Amb l'abandó de l'energia hidràulica van passar a accionar-se de forma independent.

Calendari

Un molí fariner hidràulic està constituït pel casal pròpiament dit i tota una sèrie de construccions hidràuliques annexes que permeten el seu funcionament (séquies, bassa, cup o rampa, etc.). L'edifici del molí varia amb el pas del temps, va adquirint unes dimensions cada cop més grans, i aplica solucions arquitectòniques diferents per a cada època que s'adapten a les demandes i les necessitats del moment. Al casal es diferencien clarament dos espais: la sala de moles on es desenvolupa la funció de moldre el gra. Ací es troben les pedres junt amb la gronsa, que era on es depositava el gra perquè caiguera al centre de les moles, i la farinera, on s'arreplegava la farina que eixia d'entre les moles. També hi havia una grua per a alçar les pedres quan s'havien de repicar. La sala inferior, denominada cacau, ocupa un espai generalment allargat, estret i de poca alçària, davall mateix de les moles. Allí es troba el mecanisme motriu del molí i l'engranatge que fa girar la mola superior. Al costat de la segitia (conducte per on ix l'aigua a pressió o per gravetat) es troba el rodet amb els àlems sobre un banc que s'acciona per mitjà d'un alçador des de la sala superior. La segitia disposa també d'un ganxo per a obrir o tancar el pas de l'aigua a través d'ella que es manipula des de la sala de moles, i permet moure o aturar el rodet. REVISIÓ FITXA ANY 2010 PER AJUNTAMENT DE VALÈNCIA Este molino ha estado durante más de un siglo en medio de la huerta de Campanar, junto al cauce del río, y enfrente de la huerta de Mislata, en un entorno en el que se sucedían varios de los molinos más importantes de la Huerta, caso del molí dels Frares, el de Llobera o el de Sant Pau. Pero hoy en día el crecimiento urbano de Valencia y Mislata lo ha venido a dejar en el límite de sus zonas urbanizadas, por el sur y el este, si bien se mantiene su integración en la unidad de huerta de Campanar, por lo que debe ser evaluado como una de las piezas que le dan sentido a ese ámbito de paisaje de huerta formado por las acequias de Tormos, Mestalla, Rascanya y Montcada. Tras un periodo en estado de abandono en el que se produjo un gran deterioro, en 2005 tuvo una remodelación y restauración integrales, a partir de un proyecto de los arquitectos E. de Miguel, V Silla y R. Lopez, cobijando nuevos usos y conservando parte de las instalaciones históricas la restauración. Aparentemente no ha perdido ningún elemento arquitectónico importante de su conjunto, tanto del edificio en altura como de la parte subterránea hidráulica, si bien ya no se conservan elementos de su maquinaria. Arquitectónicamente se trata de un edificio que representa las características constructivas de una alquería de finales del siglo XIX, con la peculiaridad de su adaptación a los usos de molino hidráulico. Se trata del último molino construido en la Huerta de Valencia, por lo que no representa el mayor valor como elemento construido, pero es de los pocos que quedan en pie y con un entorno aún de huerta, por lo que se recomienda su protección como edificio, así como la de su entorno para evitar nuevas construcciones que afecten a su perspectiva.

Croquis

Fotos

Plànol