Alqueria d'Albors o de Sant Llorenç i Molí de Sant Miquel (Conjunt)

Dades de protecció de l'inmoble

Secció

Segona

Classificació

Béns immobles 2ª

Categoria

Monument d'interés local

Dades de Declaració

Tipus de Protecció

Declaración BRL en tramitación GVA (INFORMAT PATRIMONI)

Document urbanístic

Catálogo de bienes y espacios protegidos. Plan General Ordenación Urbana. Homologación. VALÈNCIA

Data Signatura Acte

24/11/14

Fitxa Planejament

Descarregar fitxa

Tipus de Protecció

Declaración BRL GVA (APROVAT URBAN)

Document urbanístic

Catálogo de bienes y espacios protegidos. Plan General Ordenación Urbana. Homologación. VALÈNCIA

Data Signatura Acte

20/02/15

Data Publicació BOP

23/06/15

El molí de Sant Miquel està situat sobre el braç de Sant Miquel de la séquia de Rascanya, del qual no queden restes, cobertes per la urbanització de la zona. El molí té un origen medieval, de principis del segle XIV, encara que l'edificació que s'ha conservat fins hui en dia només es remunta al segle XVII.
Descripción ficha catálogo 2010: Las denominadas casas de la alquería de
Albors o Alquería de San Lorenzo, junto con el Molí de
Sant Miquel, formaron parte del conjunto de edificios
anexos a las propiedades del Monasterio de san Miguel de
los Reyes, desarrollándose en ellas las instalaciones
agrarias de la explotación de las tierras del Monasterio, si
bien en época bajo medieval aparece el molino como molí
de Montanyana
Localización: Hoy día ha quedado englobada en la calle
Santiago Rusiñol, junto a la Avenida Hermanos Machado,
Término municipal de Valencia, al final de la antigua partida
rural de Orriols.
Tipología Constructiva: casas de colonos formadas por
una gran estructura de crujías paralelas a fachada con dos
alturas, la superior con doble nivel de huecos al tresbolillo.
Cubierta a dos aguas con alero horizontal. Patio, Corral y
anexos posteriores. El molino funcionaba con el agua del
brazo de Sant Miquel de la acequia de Rascanya
Estado de Conservación: En el conjunto se han
restaurado varios cuerpos, algunos de ellos, como el
molino, con fuertes intervenciones, que en parte han
quitado unidad al conjunto.
Datación Histórica: Origen medieval, documentado ya en
funcionamiento en el siglo XIV si bien podría corresponder
su localización al del molino de la alquería musulmana de
Rascanya. Su aspecto actual corresponde a una
construcción del siglo XVII sobre una estructura medieval.
Durante siglos y hasta el XIX fue propiedad del monasterio
del mismo nombre. Restauración Molino S. XXI
Descripción de la Alquería: Estas alquerías, junto con el
Molí de Sant Miquel, formaron parte del conjunto de
edificios anexos a las propiedades del Monasterio de san
Miguel de los Reyes, cobijando las instalaciones agrarias
propias de la explotación de las tierras del Monasterio.
El edificio del molino y las alquerías es una unidad
arquitectónica formada por un sistema de estructural de dos
crujías paralelas a fachada, cuyo último cuerpo por el
oeste, que ocupa el Molino, es de tres crujías, posiblemente
por una ampliación posterior. La cubierta es a dos aguas y
el alero horizontal. La fachada presenta en planta baja las
puertas de acceso y unos ajustados huecos a ambos lados.
En planta alta encontramos un sistema con doble nivel de
huecos al tresbolillo, a la manera habitual de las casas del
Seiscientos valenciano. Constituye una típica estructura de
casas de colonos de una gran explotación agraria, como
eran las tierras del Monasterio de Sant Miquel.
La estructura es de muros es paralela a fachada, con restos
de tapiales en la planta baja y algunas fábricas de ladrillo
en cuerpos altos. La línea central de carga se resuelve con
pilares y jácenas y la línea posterior vuelve a ser un muro
de carga. Encontramos arcos rebajados para la
construcción de ventanas, cuyas jambas se biselan y la
carpintería se coloca en el centro del muro, aligerando la sombra profunda del vano y valorando el plano sobre la
masa, una solución clasicista que nos ayuda a entender los
acabados y la composición del edificio: alfeizares de
ventanas, arcos de medio punto en las puerta originales,las
ventanas al tresbolillo, etc
La cubierta es a dos aguas y el alero horizontal. La fachada
presenta una planta baja de uso habitacional con huecos
simétricos respecto a las distintas puertas de acceso, y en
planta alta un sistema de doble nivel de huecos al
tresbolillo a la manera típica de las casas del Seiscientos
valenciano. Constituye una típica estructura de casas de
colonos de una gran explotación agraria, como eran las
tierras del Monasterio de Sant Miquel. El molino no
conserva la maquinaria tradicional pero sí parece haberse
preservado la parte hidráulica subterránea, al menos en su
estructura arquitectónica. .
El edificio ha tenido varias etapas. La más importante, tras
la subdivisión de la propiedad, es la apertura de nuevas
puertas a la calle: puerta adinteladas, propias de finales del
s XIX. Compartimentándose el interior como viviendas
independientes y colonizando el espacio, añadiendo una
altura dentro del antiguo volumen de la andana y perdiendo
la espacialidad de la misma.
Un corral lateral situado al este, abre fachada directamente
a la calle. Este corral, tenia el típico sistema de ras i cobert,
con una parte abierta y una cubierta para protegerse el
ganado, generalmente con una parte para los trabajadores
La cartografía militar de la Guerra de la Independencia da
buena referencia de esta alquería, sin nombrarla. Siempre
referida a San Miguel, donde aparece adosada al límite de
su propiedad. Así la podemos encontrar en los Planos de
Vacani en 1812, en el de Dumoulin también de 1812 y en el
que el ejercito español elabora en 1880, representando el
ataque del Mariscal Souchet a Valencia en 1812.

La planta de l'edifici és rectangular, amb dues crugies separades per pilars que suporten un jàssera central sobre la qual descansen les bigues que suporten la coberta. Disposa de tres plantes i coberta asimètrica de teula àrab a dues aigües vessants a la façana principal i la posterior, orientades al sud i al nord, respectivament. La façana principal disposa d'una porta d'accés centrada en la façana flanquejada per dues finestres enreixades disposades simètricament. En la primera planta hi ha tres finestres i dues més a les golfes. Estes finestres es troben en l'actualitat tapiades amb rajoles per a impedir l'accés a l'interior del molí
L'accés té un arc de mig punt i les finestres un arc rebaixat fet amb rajola col·locada verticalment. En la façana lateral esquerra, que queda exempta, trobem també finestres en les tres plantes, semblants a les de la façana principal i, com aquelles, cegades. La porta principal conservada és de fusta amb dues fulles
La construcció utilitza la maçoneria basta en la base de l'edifici i la rajola en la resta, tot això lluït i pintat. Com a element decoratiu, els arcs són de rajola vista en les finestres i la porta d'accés.Compta també amb una tanca que delimita un pati obert
De la maquinària del molí no es conserven restes, i la part hidràulica no s'ha pogut documentar per la seua situació actual, en plena trama urbana, i la circulació subterrània de la séquia
El molí forma part d¿un vell conjunt d¿edficacions conegut amb el nom d¿Alqueria d¿Albors, que ha mantingut molt bé la seua estructura arquitectònica, representativa de l¿época. L¿alqueria va dependre del veí monestir de Sant Miquel dels Reis. Hui en dia part del conjunt és propietat municipal i fou restauradafa un parell d¿anys

Procés

Els molins fariners d'aigua s'accionen per mitjà d'una roda horitzontal o rodet. L'energia hidràulica es convertix en força motriu en incidir sobre el rodet i fer-lo girar, prolongant el moviment de rotació a la mola superior. La seua funció bàsica és moldre i triturar el gra per a convertir-lo en farina per mitjà de la fricció que la mola superior i mòbil realitza sobre la mola inferior que es troba encastada en un banc d'obra. L'objectiu de conduir l'aigua des de la pròpia séquia o des d'una bassa al cacau on es troba la roda d'àlems s'aconseguix mitjançant la construcció d'un cup vertical o d'una rampa inclinada situats a la part posterior del molí Inicialment tot l'engranatge mecànic estava construït amb fusta. Només l'agulla de l'arbre i el dau sobre el qual este llisca en el moviment de rotació són de bronze, a més de la nadilla (peça que unix l'eix a la roda volandera o superior) que és de ferro. El procés d'industrialització va generalitzar l'ús del metall per a construir tot tipus de ferramentes i peces, incloses moltes de l'engranatge que van ser substituïdes. La separació entre les moles era més precisa, es va millorar el dibuix de les pedres i es van popularitzar les moles franceses (anomenades així per importar-se de la regió francesa de 'La Ferté'), que milloraven la qualitat de la farina de blat La mòlta tradicional del gra comportava una sèrie de treballs manuals abans i després de transformar-lo en farina. La neteja del gra es feia submergint-lo en l'aigua de la séquia i assecant-lo posteriorment per a separar la corfa i el pallús del gra, i obtindre també un grau d'humitat idoni per a evitar que la fricció de les moles el cremara. Una vegada obtinguda la farina calia garbellar-la amb sedassos manuals per a separar-la segons les distintes qualitats A partir de la segona meitat del segle XIX este procés es va automatitzar amb la introducció progressiva de màquines com la limpia i la cernedora. El primer artefacte separava les impureses del gra gràcies a la força centrífuga del seu tambor i, en ocasions, disposava d'un caragol sense fi que l'anava humitejant convenientment abans d'introduir-lo en la gronsa. La cernedora seleccionava els tipus de farines per mitjà de sedassos de diferent grossària. Ambdós màquines funcionaven gràcies a un sistema de corretges accionades pel moviment de rotació de la mola. Amb l'abandó de l'energia hidràulica van passar a accionar-se de forma independent

Calendari

Un molí fariner hidràulic està constituït pel casal pròpiament dit i tota una sèrie de construccions hidràuliques annexes que permeten el seu funcionament (séquies, bassa, cup o rampa, etc.) L'edifici del molí varia amb el pas del temps, va adquirint unes dimensions cada cop més grans, i aplica solucions arquitectòniques diferents per a cada època que s'adapten a les demandes i les necessitats del moment. Al casal es diferencien clarament dos espais: la sala de moles on es desenvolupa la funció de moldre el gra. Ací es troben les pedres junt amb la gronsa, que era on es depositava el gra perquè caiguera al centre de les moles, i la farinera, on s'arreplegava la farina que eixia d'entre les moles. També hi havia una grua per a alçar les pedres quan s'havien de repicar La sala inferior, denominada cacau, ocupa un espai generalment allargat, estret i de poca alçària, davall mateix de les moles. Allí es troba el mecanisme motriu del molí i l'engranatge que fa girar la mola superior. Al costat de la segitia (conducte per on ix l'aigua a pressió o per gravetat) es troba el rodet amb els àlems sobre un banc que s'acciona per mitjà d'un alçador des de la sala superior. La segitia disposa també d'un ganxo per a obrir o tancar el pas de l'aigua a través d'ella que es manipula des de la sala de moles, i permet moure o aturar el rodet

Croquis

Fotos

Plànol