Conjunto Histórico Artístico

Orihuela aquesta situada en la falda de la muntanya de San Miguel; el riu Segura creua la ciutat de banda a banda quedant unida per dos punts. Això va fer que tinguera un valor estratègic i defensiu important. Així també, ha sigut un centre de poder polític i religiós destacable. El barri antic de la ciutat es troba al costat de la serra presidit pel seminari i les ruïnes del castell. Des del segle XIV va ser Governació, Bisbat independent des de 1564 i va comptar amb Universitat pròpia des del segle XVI al segle XIX. Entorn a aquests tres elements giren la majoria de monuments de la ciutat. L'origen de la ciutat és incert, encara que es coneixen restes ibèriques, grecs i romans; si es tenen notícies en el segle VII de la presència de l'els gots de Teodomiro. En el segle VIII (713) la ciutat és presa pels musulmans, els qui tindran el poder fins a 1242, quan la ciutat és reconquerida pels cristians, incorporant-se a la Corona d'Aragó. Durant el domine musulmà les comunitats cristianes estaven relegades en el Raval Roig. Després de la conquesta les muralles són ampliades. Durant els segles XIII i XIV es consolida la ciutat intramurs apareixent quatre parròquies: San Salvador, Santes Justa i Rufina, Santiago i Sant Julián (desapareguda en l'actualitat). Al costat d'aquestes se situaven els hospitals dependents d'elles, Corpus Christi, San Salvador, Sant Bartolomé i Sant Julián. En el segle XV l'estructura urbana manté com a principals eixos viaris les actuals carrer Major i carrer Sarget. En aquesta moment a la ciutat hi havia quatre convents i dos monestirs. La construcció del primer pont de pedra va ser en 1451. La ciutat és declarada Seu Episcopal en el segle XVI, per la qual cosa les construccions religioses prenen certa rellevància. En 1553, don Fernando de Loaces fonga el col·legi de Santo Domingo que va crear amb posterioritat un barri ajuste a ell. En el segle XVIII hi ha un desenvolupament econòmic que permet un impuls constructiu. En aqueix moment hi havia deu convents de religiosos, tres de religioses, cinc ermites i les tres parròquies que han perdurat fins nosaltres. Es construeix el Seminari de San Miguel. Es desenvolupa i estén el palau oriholano barroc que s'estructura entorn d'una escala rematada en cúpula il·luminada per llanterna, amb un gran vestíbul que es reflecteix en façana. Té un pis principal i una falsa. Els balcons solen ser de serralleria. En el segle XIX la ciutat no modifica la seua estructura malgrat les desamortitzacions que van afectar a les ordenes religioses. L'arribada del ferrocarril en 1882, repercutirà en el traçat de la ciutat, donant pas a nous eixos de desenvolupament. El segle XX es caracteritza pels plans d'eixample que fan créixer la ciutat cap al sud. El centre històric s'ha vist densificat per una política permissiva en altures amb ampliació de carrers, trencant-se la trama urbana històrica i substituint-se les velles edificacions per nous edificis en altura.

Fotos