Fumeral i Motor Partida Racó de l'Olla

Chimenea y caseta que alberga el motor de gasoil para
generar energía eléctrica, situada en norte del complejo
turístico del Racó de l´Olla en la carretera del Palmar. Es
propiedad de la Sociedad de Regantes.
Consta de dos cuerpos diferenciados:
- Caseta con cubiertade teja y cobertizo sin interés
arquitectónico
- La Chimenea exenta de unos 8 metros de altura que
consta de un cuerpo basamental prismático cuadrangular
de gran altura rematado por una cornisa. Sobre ella se
eleva el inicio cuadrangular del fuste que deviene en
octogonal por medio de cuatro triángulos que permiten el
paso desde la forma cuadrada. Construida en ladrillo visto,
el basamento se recubre de una mano de cal y el cuerpo
superior mantiene el ladrillo visto.
Su función es agraria: mover el agua y desaguar los
campos de arroz circundantes. En un primer momento se
movió por vapor utilizando como carburante madera o
carbón, más tarde se utilizó energía eléctrica.
Disponía de un sistema de de bollas a la manera de
sensores que cuando sobrepasaban o bajaban
determinados niveles, activaban el automatismo que hacía
que se pusiera en marcha el ingenio y de esta manera
mantener los niveles constantes de agua en los canales, o
bien desaguar los campos.
El antiguo motor se inserta en un paisaje de "tancats",
antiguos campos de cultivo de arroz que necesitaban de
una particular rotación de inundaciones y desecaciones. los
motores procedían a mover las masas de agua por los
canales de manera que facilitaban estos procesos. este
proceso lo describe claramente V. Rossello en su libro:
"Antigament per a pujar l'aigua s'usava la palangana, roda
de caixons muntada sobre un bacíde fusta, que movien dos
homes amb els peus a l'estil oriental: així s'eixugava el
camp. La nòria (sénia a l'Horta) agafava Vaigua plana de la
sèquia mitjançant una roda anàloga a la de les palanganes,
però amb propulsió animal. Després d'una etapa de
màquines de vapor -algunes de les quals cremaven
mansega- les bombes elèctriques o amb motor d'explosió
les han suplantades, instal¿lades sobre un
sequioldormidor.; algunes encara movien una roda de fusta, però n'hi ha d'altres sistemes i fins i tot turbines. Les terres superiors al nivell de l'estany s'inunden, per tant,
amb aigua de tres orígens:
a) de les sèquies del Xúquer i del Túria (aigua
concedida per als arrossars del nord el 1829);
b) de l'Albufera, alçada amb els motors; i c) de pous,
encara que l'aportació és escassa. Els tancats són
agaipacions de camps que facili¬ten aquestes operacions i
n'hi ha de diversa mena: 1) Tancats amb un motor
elevador; estan més alts que el nivell d'inundació
albuferenc. 2) Tancats amb una motobomba
desguassadora; són més baixos que el nivell de l'estany. 3)
Tancats amb una motobomba d'elevació i una altra (o la
mateixa reversible) de desguàs; solen ser més extensos i
tenen diferències de nivell; sovint formen una comunitat de
regants pròpia.
Els camps d'arròs estrictament no es reguen, sinó que, un
cop plens, deixen passar un corrent d'aigua de renovació
que entra per les boqueres dels marges d'un camp a l'altre,
quan el regador talla les parades. El camp d'arròs no és pla
del tot, sinó que té una caiguda o rostària que no ha de
passar del 0,5 per mil. Les motes mestres abasten totes
les basses d'un tancat que sol pertànyer a uns quants
propietaris. L'aigua hi entra des de dalt del guardadanyo
salvadany i va fins al sequiol dormidor, d'on, si cal, la trau
el motor.
Costums inveterats i ordenances han configurat un
calendari d'operacions de conreu i, sobretot, hidràuliques
que és impossible de defugir. Per Tots Sants (1 de
novembre) són tancades les comportes de les goles:
comença la perellonada que durarà dos mesos; si hi ha
sort -o siga, si plou-, s'aconsegueix l'omplida dels camps
d'arròs en un mes, encara que el joc dels motors pot variar
molt els ritmes, segons les condicions i els indrets.
Mentrestant calia escurar i dallar les carreres a fi que en
tornar a obrir l'aigua se n'emportés el fang a la mar. Això
s'esdevé per cap d'any, tot i que l'eixugó no comence a ser
efectiu abans de la primera o segona quinzena de febrer,
quan s'hi afegeixen els motors que poden arribar a buidar
la primera quinzena de març. "
Fuentes documentales: Trabajo de Campo.
Libro: L´Albufera de València. V. Rossello, Barcelona 1995.
Estudio de Campo del Dep. de Geografía de la U. de Valencia, a cargo del Prof. Hermosilla.