Convento de Aguas Vivas

Dades de protecció de l'inmoble

Secció

Primera

Classificació

Béns immobles 1ª

Categoria

Monument

Dades de Declaració

Tipus de Protecció

Declaración BIC singular GVA

Data Signatura Acte

28/09/07

Data Publicació DOGV

05/10/07 Vore DOGV

Data Publicació BOE

24/01/08

Tipus de Protecció

Incoación BIC singular GVA

Data Signatura Acte

13/04/07

Data Publicació DOGV

02/05/07 Vore DOGV

Dades d' Entorn

Tipus de Protecció

Entorno de protección BIC definitivo. Declaración con entorno

Data Signatura Acte

28/09/07

Data Publicació DOGV

05/10/07 Vore DOGV

Data Publicació BOE

24/01/08

Tipus de Protecció

Entorno de protección BIC provisional. Incoación con entorno

Data Signatura Acte

13/04/07

Data Publicació DOGV

02/05/07 Vore DOGV

Dades d' Inscripció

Tipus de Protecció

Inscripción definitiva BIC Ministerio

Data Signatura Acte

09/12/08

N° Inscripció Ministeri

R-I-51-0012156

La vall d'Aigües Vives té una longitud de 8 quilòmetres i 2 d'amplària, obrint-se des d'Alzira en l'Estret, per a concloure, passada la població de la Barraca d'Aigües Vivas, a l'entrada de la Valldigna, a la part alta del Portichol. En el vessant que dona a Carcaixent, s'alça el que va ser Convent d'Agustins. Una tradició piadosa, situa -sense base documental o arqueològica- i en disputa amb el monestir alzireño de la Murta, el monestir servetano fundat per San Donato. Sent a partir de l'ocupació d'Alzira (1243) per Jaume I i la concessió a aquesta vila d'un ampli territori que emmarcava 42 llocs de poblament des de Cullera fins a Sumacarcel i des de Montroi fins al Portichol, quan es data la primera notícia escrita referent a una primitiva comunitat eremita. A aquesta Jaume I l'any 1268 li concedeix tota la vall compresa entre el convent i el portell que condueix a la vall d'Alfandech (Valldigna). Un nou llegat, el de Gonzalo García de la Maça i el seu fill Gonzalo (consellers d'Alfons IV), planteja l'interrogant de si es reedifica la fàbrica anterior o s'alça un immoble de nova planta. Al llarg dels segles XVI i XVII es configura l'estructura monumental actual del convent. Francisco Colóm artífex valencià va dirigir en 1597 una ampliació del cenobi, particularment del claustre. Noves obres es daten en 1633, sent en 1695, quan es traça i alça la nova església amb trasagrario, sagristia, retaule major i torre campanar, daurant-se alguns altars. Durant la guerra de Successió a la Corona d'Espanya, el Monestir va ser saquejat en 1707. En 1713, es va remodelar, construint-se en 1767 la imponent façana (nord-est) i en 1777 la nova sagristia. La ruïna i depredació del monestir es va iniciar en 1811, arran del saqueig ocasionat per les tropes franceses. En 1812, les Corts de Cadis van legislar, dins del context desamortitzador, la confiscació dels béns del convent, arrendant-se la vall i el monestir a particulars, per un valor de 2,600 lliures. Reinstaurat Ferran VII, anul·la els decrets desamortitzadors, tornant el 2 de juny de 1814 els agustins. Triomfants els liberals, el 30 de maig de 1821 es consumisca la segona desamortització. Recanvi Ferran VII, es determina la volta dels agustins, que esdevé el 13 de juliol de 1823. Finalment en 1835 es consumisca la tercera i definitiva desamortització, passant els béns a la caixa d'amortització del deute. En 1853 van ser subhastes les finques de l'extingit convent, 28 obres d'art van passar al museu provisional encarregat de la confiscació. Adquirit el convent pels Barons de Casanova, l'immoble va ser destinat a habitatge rural utilitzant les seues dependències com a granja, mantenint el cultiu de les seues terres confrontants. En 1977 Sr. Antonio Vidal va adquirir el monestir i la finca rústica a l'últim hereu dels Barons de Casanova, remodelant el conjunt per a la seua nova funció d'hotel residencia, iniciant al temps la parcel·lació de l'ampli entorn per a la construcció de residències familiars. Des del punt de vista espacial, en l'edifici es distingeix el nucli original com un sòlid rectangular buidat centralment (el claustre), que ha crescut per l'addició de nous cossos de major importància volumètrica, l'església a sud, el conjunt de la granja al Nord i el gran cos rectangular de cinc plantes que domina el conjunt, que dona a la carretera d'Alzira a Tabernes a l'est. La façana Oest recau al vessant de la muntanya carcagentina amb zona enjardinada amb interessants espècies arbòries residuals i amb les restes d'un aqüeducte. A ella recauen la torre campanar, l'església, el portalón d'accés al claustre i les edificacions de la granja. La torre campanar mostra un llarg cos vertical, amb l'únic additament d'un rellotge solar. Una doble i escarida motlura dona pas al cos de campanes amb finestres verticals amb arc de mig punt. La coberta a quatre aigües de teula àrab es remata amb penell de ferro. La façana de l'església acusa la teulada a dues aigües de la mateixa així com els vessants de les cobertes dels contraforts. La porta d'accés és de llinda amb un drap de ceràmica representant a La nostra Senyora d'Aigües Vivas. La façana del claustre emmarca un portalón d'arc rebaixat amb escut nobiliari, flanquejat per sengles finestres rectangulars. En la planta superior sobreïxen un balcó i dos finestrals. Adossats a aquests cossos es troba un cos de diverses dependències destinades a la granja amb estructures de diferents èpoques. La façana Aquest corresponent al gran cos que domina espacialment el conjunt, presenta una àmplia verticalitat. Una prolongada escalinata d'accés, remunta a l'alt terraplé. En aquest petri podium fa de contrafort i consolida i reforça l'estructura de l'obra. Sobre el podium s'obrin sis finestrals, amb simulació pictòrica de carreus en llindes i machones. Una policroma sanefa a manera de cornisa dona pas a la segona altura amb alternança de finestrals de diferents grandàries. En el centre campeja un escut configurat per elm capdavanter amb plomall sobre camp de barres. Una altra sanefa dona pas a la següent planta on s'obrin diferents obertures, dels quals un d'ells és purament pictòric. L'últim cos, rematat per una cornisa acull diverses pintures, entre elles flanquejada per la inscripció any 1767, la Verge d'Aigües Vivas. Entre finestrals es mostren elements pictòrics ornamentals. La coberta és a un vessant i de teula àrab. A la façana Sud recau la torre campanar, la nau lateral del temple i una edificació adossada, la primitiva sagristia i el flanc del cos que dona a la façana aquest. La façana nord correspon a les diferents edificacions de la casa de labor. El claustre de reduïdes proporcions és ric en talla i decorats amb pintures al fresc. En el centre hi ha una cisterna. A l'esquerra del claustre està el refetor, i paral·lelament a aquest, la cuina. D'està part una escaleta que comunica amb el pati de la servitud. A la dreta del claustre hi ha una porta que posa en comunicació amb l'església. En la seua obra se cita una doble cronologia 1597 i 1767. Probablement aquesta última data va suposar la remodelació i adorn amb llenguatge barroc. Posseeix un solat de grans pedres i es troba coberta per voltes d'aresta entre arcs de mig punt que parteixen de mènsules adossades al mur. La coberta a quatre aigües és de teula moruna. Diversos relleus policroms ornamentan les façanes claustrals. En el costat de l'accés hi ha una greca i un cor travessat per un dard del qual brolla una flor. A l'oest a més de la greca un escut coronat amb carcaix (al·legòric a Carcaixent) i un llibre enquadernat amb fort llom. Al Nord, les grecas i un cor similar a l'oposat. A l'est, les grecas i un tinter en el qual una mà humiteja una ploma. L'església és d'una nau i en ella hi ha a més de l'altar sis capelles laterals. El presbiteri té dues portes, una que dona accés al claustre i una altra que comunicava a l'antiga sagristia convertida en almàssera. Sobre les parets hi ha uns llenços: Jesús i els deixebles d'Emaus; Visitación de la Verge; La nostra Senyora dels Dolors; Troballa de la Verge d'Aigües Vivas i dos ovals al·legòrics a la Visitación i Asunción. L'altar major és d'ordre xorigueresc, ornat amb escultures del titular i llenços al·legòrics de sants de l'ordre i imatge de la Verge titular. El trasagrario està habilitat com a sagristia. En altres altars es venera: La Verge i San José (barroc); Sant Tomàs de Villanueva (plateresc); La nostra Senyora de la Corretja; Santa Rita i San Onofre (platerescos); Sant Nicolás de Tolentino (gòtic); Crist (barroc) i La nostra Senyora dels Dolors. L'església té cor alt amb barana semicircular i cadirat de dues èpoques: segle XV (gòtica) i una altra plateresca. La volta del temple és de canó. El campanar és quadrangular rematat en tejadillo a quatre aigües. (C.Pérez-Olagüe)

Fotos

Plànol