Iglesia Parroquial de Nuestra Señora de los Ángeles

Dades de protecció de l'inmoble

Secció

Primera

Classificació

Béns immobles 1ª

Categoria

Monument

Dades de Declaració

Tipus de Protecció

Declaración BIC singular GVA

Data Signatura Acte

29/02/08

Data Publicació DOGV

04/03/08 Vore DOGV

Data Publicació BOE

13/05/08

Tipus de Protecció

Incoación BIC singular GVA

Data Signatura Acte

02/10/06

Data Publicació DOGV

02/11/06 Vore DOGV

Data Publicació BOE

09/11/06

Dades d' Entorn

Tipus de Protecció

Entorno de protección BIC definitivo. Declaración con entorno

Data Signatura Acte

29/02/08

Data Publicació DOGV

04/03/08 Vore DOGV

Data Publicació BOE

13/05/08

Tipus de Protecció

Entorno de protección BIC provisional. Incoación con entorno

Data Signatura Acte

02/10/06

Data Publicació DOGV

02/11/06 Vore DOGV

Data Publicació BOE

09/11/06

Dades d' Inscripció

Tipus de Protecció

Inscripción definitiva BIC Ministerio

Data Signatura Acte

01/10/08

N° Inscripció Ministeri

R-I-51-0011981

L'església fortalesa de La nostra Senyora dels Àngels, de Castielfabib, té un extraordinari interés tant per la seua original tipologia arquitectònica, una església gòtica que es desenvolupa a la torre del castell, com per la seua important reforma barroca del segle XVII, transformada en el segle XIX. Va posseir unes valuoses pintures gòtiques de les quals es conserven restes i diversos altars i mobiliari, hui desapareguts. En ella es trobava el cos de Sant Guillem d'Aquitània que va habitar aquest lloc. Va pertànyer a l'Orde militar del Temple i posteriorment a la de Montesa, Castielfabib pertany a la comarca del Racó d'Ademuz. En els segles I i II els romans van triar aquest municipi com a seu, tenint en compte les condicions de seguretat que aportava l'enorme roca en la qual es van assentar la seua fortalesa. El cim de la muntanya Fabio encara conserva els basaments del gran baluard de l'època i unes làpides de la primitiva fàbrica del castell. De l'època romana es manté també el topònim, derivat de «Castellum Fabio», Castillo de Fabio. Els musulmans van conquistar aquestes terres cap als anys 714-716, romanent sota el seu domini 495 anys. Aquestes terres van estar sota la influència de la taifa d'Alpuente, més tard van dependre d'Albarrasí i finalment dels almohades de València. En 1179 Castielfabib és unit a València pel tractat de Cazorla. La reconquesta cristiana de l'antic regne de València va començar precisament per aquesta part del Racó d'Ademuz, concretament l'any 1210. Castielfabib va ser conquistada per Pere II d'Aragó després d'un llarg setge del castell. Recuperat pels musulmans, Castielfabib va ser conquistat definitivament per Jaume I el Conqueridor, qui pocs anys més tard, en 1273, va confirmar la presència de Castielfabib en el Regne de València pel tractat d'Almizra, quedant com a lloc de la corona amb els drets dels delmes cedits a l'Orde del Temple i que passarien en 1319 a l'Orde de Montesa. La vila va ser seu del Sínode que per als clergues de la seua diòcesi convocara el Bisbe Don Elías (1363). A partir del segle XIV les dades que coneixem sobre Castielfabib no fan sinó al·ludir als continus conflictes bèl·lics que, des de 1364 amb la guerra de Castella, no van deixar de succeir-se, causant contínues devastacions en el conjunt de la vila i el seu castell, des de la Guerra de la Independència, les guerres carlistes i l'última guerra civil. Descripció El castell de Castielfabib es troba situat sobre un turó que domina la població i que conforma un meandre del riu Ebrón, al costat del nucli urbà de Castielfabib. L'església parroquial de La nostra Senyora dels Àngels es troba situada en el 4t nivell d'una torre del castell de Castielfabib. Aquesta es va alçar sobre un pronunciat declivi del vessant oest d'un promontori rocós que s'erigeix al costat del riu Ebrón, salvant el desnivell per mitjà de tres pisos sobre els quals s'assentisca l'església. La construcció és en general de maçoneria presa amb morter de calç, utilitzant el sillarejo en les parts inferiors i a les cantonades on indistintament es combinen la pedra dels «toscares» i la calcària blanca de la «lloma», totes dues d'extracció local. La coberta de l'edifici es cobreix amb la doble teula en zig-zag pròpia de les construccions aragoneses. A l'església s'accedeix per l'anomenat «carrerón», que és un passatge a nivell del tercer pis de la torre, que condueix des del nucli urbà fins a la part oposada del promontori on es troba l'accés aïllat de la resta de la població. La primitiva església data de finals de principis del segle XIV. Es va desenvolupar amb l'altar orientat cap a l'est en una sola nau, l'antiga sala d'armes, rectangular i al principi amb els murs testeres planes. El seu espai interior va estar dividit en quatre crugies separades per tres arcs perpanys apuntats, propis del gòtic primari o romànic terciari. En l'espai entre contraforts es van construir les capelles laterals cobertes amb voltes de creueria en les claus de la qual va haver-hi escuts heràldics, dels quals només ens han quedat els de les 2a i 3a cruixia del costat de l'epístola. En la unió dels arcs fajones amb els estreps dels contraforts apareix una imposta que recorre les capelles en el seu interior. Així mateix aquesta imposta es converteix en la part superior del capitell de les xicotetes columnes que, semiempotradas en el contrafort, serveixen de base a l'arc apuntat d'entrada a les capelles. Aquest tipus de suports es podrien classificar dins de l'esfera d'influència cistercenca per mancar d'adorns i adoptar la forma coneguda amb el nom de «cul-de-lamp». Aquestes capelles es trobaven recobertes de pintures que han aparegut en restauracions recents. Vestigis d'aquesta antiga construcció serien també les tres finestres de caràcter gòtic localitzades en els extrems de la façana de l'imafronte i que per les seues característiques, doble buit lobulat unit per trencallums octogonal i emmarcat dins d'un arc apuntat de gran grossària, podrien datar-se principis del XIV, dins del gòtic civil aragonés, trobant-se així mateix a Peníscola i Moratalla (Múrcia). La coberta és d'armadura de fusta a dos vessants. La corresponent en la 1a i 2a cruixia és la més antiga i presenta caràcters medievals de tipus mudèjar estant conformada per un encanyat doble, una capa de panolles i teules. Tant el viguerío com l'encanyat tenen policromat de molt alta qualitat. Els cairats tenen en la seua part inferior unisques entalladuras lineals en forma de dents de serra que recorren tota la seua longitud, que fan pensar en l'ús anterior de la sala principal del castell. La il·luminació de la nau es realitzava a través de tres òculs que es van obrir en cadascuna de les últimes crugies sobre les capelles alçades entre contraforts i un quart òcul situat en la part superior i central de la façana de l'imafronte amb la intenció de donar llum al cor. Pels vestigis que han quedat, sembla que el primer campanar va desaparéixer amb la reforma del XVII, erigint-se un nou contigu però independent i separat d'ella. En l'arxiu del bisbat de Segorbe es conserva una descripció de l'església de l'any 1600 abans de la reforma de finals del XVII, enumerant les capelles i els seus altars, podent-se concloure que abans de 1600 l'església de La nostra Senyora dels Àngels tenia cinc capelles i dos altars, corresponent als cinc beneficis i dues capellanies, aquestes últimes dels Espills i de Sant Guillem. Per la modernitat d'alguns tancaments situats en el costat de l'evangeli i tenint en compte que en 1656 va assotar al Racó un terratrémol, es dedueix que després d'esdevindre aquest es va fer una gran reforma que afegiria la capella de la Comunió, amb la seua cúpula, i l'atri d'entrada. Es va plantejar per a les noves estades una nova estructura per aquest motiu les seues cobertes siguen diferents a les altres. L'autoria d'aquesta reforma podria atribuir-se al famós arquitecte barroc Juan Bautista Pérez Castiel o al seu cercle que es troba en aquests moments treballant en municipis pròxims, com Chelva i Tuéjar. L'anterior mur pla del cabecero va ser eliminat per complet. En el seu lloc s'erigiria un presbiteri, que després seria ampliat. Els peus de l'església també serien transformats, en el costat de l'epístola es van construir dues capelles bessones, les dels dominics, amb volta de creueria estavellada simulada decorada amb caps de querubins. L'antic cor va ser eliminat i l'òcul del mateix va ser encegat i es va aplicar al mur un frontó lineal d'escaiola, flanquejat per dues finestres de llinda que van recolzar en quatre columnes jòniques, hui desapareguts les seues restes després de les restauracions recents. En la posterior reforma que es va realitzar amb motiu en l'època de les guerres carlistes, i suposadament per a reparar els danys que patiria la mateixa en aquest conflicte bèl·lic, es converteix en una església de tres naus, eliminant els suports dels arcs ogivals, baixant-los en les noves voltes de les naus laterals. S'amplia de nou el presbiteri, eliminant el pas entre els dos costats de la fortalesa, i es cobreix amb volta de canó, sobre la qual dona suport a una llanterna octogonal. En aquest moment es conclou la rematada del campanar en rajola. Parts integrants: - Els magatzems, les quadres, el passatge i el carrerón, situats en les plantes inferiors a l'església. - La nau principal i les capelles laterals, entre les quals es troba la de la Comunió. - El campanar. - La sagristia. - Les restes del suposat habitatge del sagristà. (C.Pérez-Olagüe. Basada principalment en l'estudi previ de Francisco Cervera, Concha López i Mª. Jesús Folch)

Fotos

Plànol