Torre Árabe de la Ermita de San Miguel
- IGPCV
- 46.098-9999-000002
- Denominació
- Torre Árabe de la Ermita de San Miguel
- Municipi
- CORBERA
- Comarca
- LA RIBERA BAIXA
- Província
- València
- Localització
- Monte de San Miguel
- Ús primitiu
- Defensiu
- Estil
- Arquitectura medieval
- Tipologia
- Edificis - Edificis militars - Torres defensives
La torre de l'ermita, s'emplaça en un promontori que domina i que és visible des del territori circumdant. Es tracta d'un pujol format per dues xicotetes elevacions orientades N-S que ronden els 60 metres d'altitud unides per un serral, l'ermita es troba en la cota S, la més elevada i la més pròxima a la població i al castell. La transformació de la Torre en parròquia primer i en ermita després, va propiciar els assentaments humans (Benifet, Otos, El Canyar, San Miguel) a la seua ombra, és a dir: al seu al voltant, en les faldes del pujol i al voltant d'aquesta. Hui les restes d'alguns d'aquests assentaments es troben ocults pels naranjales, però queda el seu record en les restes d'un aqüeducte i la traça del seu desenvolupament en els marges dels camps, així com, sens dubte, en els basaments. Es tracta d'una ermita de reconquesta, construïda segons autors, entre 1273 i 1276 (V. Banyunls i L. A. Castelló, respectivament). Després de la pacificació definitiva de la comarca, es fa un Manament Real de Sr. Jaume I, signat a Alzira el 12 de juliol de 1276; tal manament és una renovació d'un altre ja expedit en 12 de juliol de 1248 que pel que sembla va ser robat; en tals manaments es fa donació a favor de fra Bernardo Oller, rector de l'església de Corbera, i els seus descendents, de la muntanya "que hi ha enfront del castell de Corbera", "per a construir a l'església, més unes cases, un hort de quatre fanecades i dues yugadas de terra pròxima". Això dona a entendre que va ser en 1248, i no en 1273 o 76, quan s'inicia la construcció de l'ermita, en aquells dies parròquia. Es tria aquest emplaçament per ser lloc prominent i centre geogràfic, com a centre aglutinador i perquè pogueren reunir-se i acudir a missa tots els cristians de les alqueries disperses pel terme, la població de Corbera no existia com a tal; una vegada conclosa l'obra, es trasllada allí per un temps la imatge de la Verge del Castell i es forma un xicotet nucli habitat al seu voltant. Es construeix perquè l'ermita com a parròquia de Corbera, perdent-la a favor de Riola en data indeterminada (entre finals del segle XIII i principis del segle XIV), perdent la importància que va tindre i va ser l'inici de la seua decadència, arribant, pel que sembla, fins i tot, a ser assaltada i robada la seua campana pels parroquians de Riola. Després de diverses ruïnes i reconstruccions va estar en culte fins a finals del segle XIX, encara que ja solament s'obria per a la celebració del dia del Sant, la qual cosa va representar la recta final de la seua degradació, quan s'abandona definitivament. L'ermita aquesta canteada amb pedra de sillarejo excepte en la trobada amb la casa amb la qual comparteix el mur mitger, apreciant-se juntes verticals en els murs de l'ermita en la trobada amb aquell; el sistema estructural de la casa és a base de murs de càrrega (s'aprecia la part baixa de maçoneria), es tracta de tres murs de gran grossària paral·lels a l'accés i els corresponents perpendiculars que tanquen el quadre (un d'ells es va aprofitar per a l'ermita), la rasant es troba a un nivell bastant elevat sobre el terreny natural (hui en part dissimulat per l'aterrazado de l'accés actual de l'ermita). Es tracta doncs del clàssic sistema estructural d'una torre àrab del segle XI, un quadrat amb murs de càrrega amb un mur diafragmàtic central que defineix dos àmbits iguals sobre el qual descansen les voltes i amb la porta d'accés elevada sobre la rasant; si a això afegim l'emplaçament estratègic que ocupa, cobrint dos punts morts invisibles al castell, l'accés nord i el camí d'Alzira, tenim una base sobre la qual suposar que, en efecte, estem davant les restes d'una torre de vigilància dependent del castell. Com a exemples d'aquest sistema constructiu de dues naus amb arc diafragmàtic es poden citar les torres àrabs de: Musa (Benifaió), Aledua (Llombai), Racef (Almussafes) i Montroi. Es troben també restes disperses de ceràmica dels segles XII, XIII i XVIII, així com vestigis de cajeados i rases en la roca del pujol, prova de la població des de temps de la conquesta; al seu voltant se sap de l'existència de diversos xicotets nuclis de població: Benifet, Otos, El Canyar, San Miguel, etc., que van quedar despoblats i van desaparéixer. També degué tindre importància com a lloc de proveïment d'aigua, se sap de l'existència d'una "Font de Benifet", i es conserven, a mig vessant, la traça i les restes d'un aqüeducte, construït en tapial, que baixa de l'alt del pujol cap a l'oest. (M. J. Aristoy)
Fotos
Plànol
La geolocalització dels elements està en procés de revisió.