Torre del Mar
- IGPCV
- 12.032-9999-000011
- Denominació
- Torre del Mar
- Altra denominació
- Torre de Burriana
- Municipi
- BORRIANA
- Comarca
- LA PLANA BAIXA
- Província
- Castelló
- Localització
- Junto desembocadura del Riu Sec
- Ús primitiu
- Defensiu
- Tipologia
- Edificis - Edificis militars - Torres defensives - Torres vigies
Seijó ens dona la notícia que Jaume I, per la zona on estava la torre és novembre de 1233 dona als germans Guillermo i Pedro de Posa't quatre jovadas de terra, prop d'aquesta torre i alqueria, ... mes Ens, el predit Rei per la gràcia de Déu, deurem reedificar aquesta torre que està en aquesta alqueria, per a salvament i defensión del port de mar i de tots els que allí visqueren. Segons Barreda, la torre es trobava associada no sols al compliment d'una funció defensiva i militar sinó també al comerç i distribució de la sal durant la Baixa Edat mitjana. Borriana era una zona de producció i d'arribada de sal procedent de França. Jaume I va atorgar a la població, en 1251, el dret a distribuir i proveir de sal als pobles des del nord del Xúquer fins a Oropesa, amb l'excepció de Castelló. D'això són testimoniatge les paraules de Martí de Viciana quan en 1564 en la Crònica de l'ínclita i coronada ciutat de València diu: ... antigament solia haver-hi en aquest terme al costat del mar salines on es feia molta i bona sal i això va durar fins als anys MCCCCLXX. I segons sembla per moltes escriptures dignes de ser cregudes i conservades en l'arxiu de Borriana, les salines eren pròpies de la vila i per servir al rei li les van donar. Solament ha quedat a a el vila ser una de les nou duanes o cases on s'embene sal en el regne. Al costat de la salina hi ha un estany d'aigua de brollador on els corsaris solien fer aigua, i per tant s'ha fundat una torre forta amb guàrdies que defensen l'aigualida i donen avís a la terra quando per allí passan els corsaris. Però no solament serviria la torre per a missions de defensa sinó també com a magatzem perquè romanguera la sal fins que fora possible el seu trasllat a la vila. El primer esment que es fa de la torre després de les referències anteriors, és en 1563 per l'arquitecte i enginyer militar Giovanni Battista Antonelli qui havia servit sota els ordes de Carles V a Itàlia i va arribar a Espanya en 1559. Aquest va ser comissionat pel rei Felip II per a recórrer la costa valenciana amb la finalitat d'estudiar que llocs tenien necessitat de fortificació. En 1611, Escolano escriu sobre ella: ... a una gran llegua de la torre de Biesma, es vá a donar a la del Grau de Borriana, que té la mateixa guarda (dos soldats del carrer i dos de cavall), i per allí el seu desembocadero un rierol o barranc.... Tant en 1585 com en 1673, la torre tenia dos guardes armats i dos atajadores que arribaven fins a l'Estany de Nules que, aproximadament, s'estenia fins a l'actual séquia Comuna, en el terme de Nules. En el segle XVIII la guàrdia havia baixat, perquè té un atajador amb l'obligació de fer la drecera des de la torre de Borriana fins a l'estanc de Nules, que és on també arribarà l'atajador de Moncofa; pel N. la drecera corresponia realitzar-lo als dos atajadores que tenia la torre de Millans els quals custodiaven, també el bosc del riu Millans i el racó de la Garrofera.....i trobant fragates o inicis de moros, han de donar avís a aquesta torre, al capità requeridor o Governador de Castelló (Castañeda Alcover). En 1723, segons consta en l'arxiu municipal de Castelló (Governació 1792/93), aquesta torre posseïa els pertrets següents: un canó de bronze, de tres lliures de calibre, amb el seu cureña de campanya; un atacador-cullera, sacatrapos, dos capçals, dos tascons de mira i dues espeques; quatro mosquets; pólvora de doze lliures, i entenimentada-metxa de quatrao vares. Al seu càrrec estaven quatre homes: Antonio Benet i José Rosell, soldats a cavall; Vicente Germán i Ignacio Perelló, soldats del carrer. Es troba al costat de la desembocadura del Riu Sec, defensant l'aigualida d'aquest riu i el grau de Borriana. Les torres més pròximes són la del Millars a 6,5 km. al Nord i la de Moncofa a 12,75 km. al Sud. És una torre de planta rectangular de maçoneria amb sillarejos en els angles. Té una altura de 10,2 m i 25 m de perímetre. Disposa de planta baixa, amb la porta de llinda d'accés, i pis, amb voltes de canó. La primera volta posseeix una xicoteta obertura per a l'escala de mà per la qual s'accediria a la primera planta. Es conserva el matacán superior, espitlleres en la façana que dona al riu, finestres en els quatre costats i, a l'interior de la planta baixa, un pou i uns depòsits oberts sobre la paret que segons Boira podrien ser els abeuradors dels cavalls dels atajadores. Segons una antiga fotografia publicada en Geografia General del Regne de València de Sarthou Carreres ens la mostra amb quatre torretes circulars en els angles, encara que aquest no degué ser l'aspecte original, perquè Encunya, en 1585, només esmenta la presència d'espitlleres i del matacán superior. Segons el mateix hi havia a prop unes salines amb unes dependències on s'emmagatzemava la sal. Aquestes salines eren servides per una séquia que passava prop de la torre. La torre va ser restaurada en 1981 i es va rematar amb un mur continu en la seua part superior, inexistent a l'origen. En la restauració, segons Seijó, es van eliminar les torretes circulars de les cantonades, que apareixen en la fotografia de Geografia General del Regne de València. L'aixecament de blocs d'apartaments en la seua rodalia limiten la visibilitat de la torre a la mar. (C.Pérez-Olagüe)
La geolocalització dels elements està en procés de revisió.