Ermita fortificada de Albalat

La població de Cabanes es troba a 26 quilòmetres de la capital de la província. La vila compta amb més de dues mil tres-cents habitants i se situa a quasi 300 metres d'altitud. La ubicació estratègica de Cabanes entre el Maestrazgo i la costa ha sigut determinant al llarg de la seua història. De fet, es detecten poblaments en el seu terme des del Neolític. L'ermita d'Albalat, es troba als peus del castell d'Albalat, que amb els seus territoris i caserius, pertanyia a la demarcació del castell de Miravet. El primitiu temple dedicat a Santa María, degué ser edificat cap a finals del segle XIII. Però a causa del perill de les incursions i atacs des de la mar, tota la zona es vió obligada a reforçar els seus defenses. Per això, en els segles XIV i XV es reformen i fortifiquen edificis existents i s'alcen nombroses torres defensives i de vigilància en el pla i en la costa. En la Ribera de Cabanes existeixen encara vàries, visibles des del castell i des de l'església, de les quals, la més notable i pròxima a la costa és la torre de la Sal. És llavors quan es transforma també el temple als peus del castell, quedant convertit en església fortalesa. Aquesta església fortalesa es troba en la Ribera de Cabanes, zona costanera del municipi de Cabanes formada per diversos caserius, sorgits entorn de la carretera València-Barcelona, del litoral, entre els termes d'Oropesa i Torreblanca. Allí estava la llacuna o albufera d'Albalat o dels Anecs. Està situada als peus mateix del monticle en el qual s'alçava el castell d'Albalat del qual només queden alguns murs. L'ermita primitiva posseeix característiques pròpies de la mena de temples senzills del període: una sola nau bastant reduïda, amb arcs fajones apuntats i sostrada de fusta, en general en vessant a dues aigües. D'aquest mateix tipus, si bé amb sostrada interior plana, si s'ha de jutjar per algunes restes, era també la del castell de Miravet, que no va patir transformacions per trobar-se dins del recinte emmurallat de protecció del castell. Per a la fortificació es va elevar un sobremuro exterior fins a la part alta de les antigues teulades, suprimint aquests i convertint-los en terrassa emmerletada. S'enrobusteix també des de l'interior amb un altre sobremuro a nivell dels primitius pilars i arcs, deixant-los visibles amb el seu treball de pedra i les seues impostes motlurades. La nau adquireix amb això en els seus quatre trams una volta de canó apuntat corregut, de gran rusticitat i robustesa. En la part dreta, als peus, porta una dependència complementària de dues altures. Però no es va encomanar a aquesta la funció de torre defensiva del conjunt, preferint una altra solució més corrent, i més coherent amb el caràcter defensiu, encara que danyava l'aspecte interior del temple. Per a això es va afegir un absis semicircular a l'exterior, amb caràcter de torre fortalesa més alta que la resta del conjunt i amb dues dependències de guàrdia i vigilància sobre l'absis pròpiament dit del temple. Aquesta torre remata igualment en terrassa emmerletada. En el seu interior adquireix l'aspecte d'absis pentagonal pel que fa a la volta, les nervadures de pedra de la qual recolzen sobre rústiques mènsules. És de menor amplària que la nau i està descentrat respecte a aquesta, donant així lloc afegit per a l'escala i eventual ximenera. Aquestes peculiaritats són les que tipifiquen el seu aspecte exterior i interior com a exemplar únic, dins de la seua quasi agressiva rudesa, en tal mena d'arquitectura pel litoral. L'obra és de pedra llaurada en part, amb murs de maçoneria. Poden apreciar-se en la seua estructura afegits i reformes, algunes de les quals relativament recents. També queden senyals d'haver portat pòrtic lateral en la part que dona al castell. Abunden igualment les espitlleres. Abandonada l'església fa temps, va arribar a esfondrar-se tot el mur de la façana, així com part de la torrassa absis i escala ximenera. En 1981 es va procedir a una restauració de la mateixa que va permetre la consolidació interior i exterior de tots els seus murs i el tractament exterior d'aquests. El mur de la façana va ser refet amb els seus mateixos materials, conservats al peu, entre els quals van poder recuperar-se íntegres les pedres de la portada amb la seua dovelaje. (C.Pérez-Olagüe. Basat en el text de Rodríguez Culebras, R. Catàleg de Monuments de la Comunitat Valenciana. Conselleria de Cultura, Educació i Ciència)

Fotos