Iglesia Parroquial de San Andrés Apóstol

Dades de protecció de l'inmoble

Secció

Primera

Classificació

Béns immobles 1ª

Categoria

Monument

Dades de Declaració

Tipus de Protecció

Incoación BIC estatal

Data Signatura Acte

21/10/82

Data Publicació BOE

07/12/82 Vore BOE

Tipus de Protecció

Declaración BIC singular GVA

Data Signatura Acte

06/10/06

Data Publicació DOGV

17/10/06 Vore DOGV

Data Publicació BOE

27/12/06

Dades d' Entorn

Tipus de Protecció

Entorno de protección BIC definitivo. Declaración con entorno

Data Signatura Acte

06/10/06

Data Publicació DOGV

17/10/06 Vore DOGV

Data Publicació BOE

27/12/06

Dades d' Inscripció

Tipus de Protecció

Inscripción definitiva BIC Ministerio

Data Signatura Acte

20/04/07

N° Inscripció Ministeri

R-I-51-0012049

L'Església Parroquial de Sant Andrés Apóstol constitueix una de les millors i més representatives mostres del classicisme barroc valencià de l'últim terç del segle XVIII combinant harmònicament classicisme en les traces de planta i alçats, barroc en els detalls decoratius de l'interior i una façana precursora del neoclassicisme il·lustrat de final de segle. És una important construcció de planta rectangular perfecta de 50 x25 metres, arribant a aconseguir la clau de la cúpula l'altura de 33 metres i el seu esvelt campanar de 55 metres. La seua construcció va tindre dues fases ben definides. La primera comença l'any 1746 sota la direcció de José Vilar de Miralles, continuant a la mort d'aquest en 1751 Pedro Ximenez fins a 1758 i acabant-la Juan Bautista La Pedra en 1767. Es va edificar per motius d'economia, des del presbiteri fins als dos trams immediats al creuer. La segona fase va començar en 1769 i va estar a càrrec d'Antonio Gilabert, director de l'Acadèmia de Belles arts de València qui va realitzar les dues últimes crugies en les quals va respectar el disseny interior, no així en el campanar i en la façana on va introduir postulats neoclassicistes. Va ser finalitzada en 1783, encara que les obres de la façana van prosseguir fins al segle següent, no sent del tot conclosa, en deixar les fornícules buides i els seus capitells sense llaurar. La planta és de creu llatina inscrita seguint el model jesuític del Gesú de Vignola, a Roma, i generalitzat a principis de segle per les esglésies de Sant Tomàs o de Sant Sebastià, totes dues a València. Altres esglésies que van recollir aquest model són les de Sant Lluc a Cheste o l'església de la Nativitat de Turís (València). Disposa de capelles laterals comunicades entre si i la profunditat de les quals s'equipara amb la del creuer segons consell de l'Arquebisbe Mayoral a l'arquitecte autor de les traces José Vilar. Es cobreix amb una volta de canó paredada amb llunetes, reforçada amb arcs fajones que divideixen en quatre trams la nau des dels peus fins al creuer. Els arcs fajones transmeten verticalment l'empenyiment a unes pilastres d'ordre corinti amb fust vertical rehundido recolzades en sòlids pilars. L'entaulament que es trenca segons els regruixos marcats per les pilastres, posseeix un arquitrau dividit en bandes horitzontals, fris llis i denticulat i cornisa, alterat només en el front del presbiteri on apareixen unes mènsules sota la cornisa. Les capelles claustradas segueixen el model similar al de les esglésies de Santa María d'Oliva i Alcalà de Xivert. Ací són trams quadrats coberts amb cúpula cega sobre petxines, les situades al costat del transsepte són de base octogonal, les restants de base circular. Aquestes cúpules queden ocultes sota la sostrada, no manifestant-se a l'exterior. Es comuniquen aquestes amb la nau central per mitjà dels arcs de mig punt sobre impostes. Amplis arcs, oberts entre els contraforts, permeten el pas a través de les capelles laterals. En el creuer, la cúpula sobre petxines s'alça secundant-se en quatre arcs torals, posseeix un xicotet tambor amb entaulament igual al que circumda al temple i sobre aquest quatre xicotetes finestres que proporcionen llum, amb àmbit precedit de reixat de ferro. La mitjana taronja, d'11 metres de diàmetre, està solcada per setze nervis apariats i trasdosada i coberta amb teula blava de Manises. El presbiteri està format per un tram rectangular i capçalera semicircular inscrita. Encara que l'estructura arquitectònica manté el seu traçat original, l'aspecte ha canviat després de la destrucció de la Guerra Civil de 1936-39. El conjunt, juntament amb el retaule major, es completava amb un grandiós tabernacle les columnes salomòniques corínties del qual sustentaven una cúpula rematada per un Agnus dei. Sobre el sòcol en què s'alçava aquest templet, dues imatges d'àngels de grandària natural el flanquejaven, custodiandolo. Als peus del presbiteri, el cadirat del cor i els facistoles amb la imatge d'un crucificat mostraven un conjunt molt més ampul·lós que l'actual. Als dos costats del presbiteri s'obrin dues sales rectangulars, la sagristia a l'esquerra i a la dreta la capella de la Verge d'Oreto o de la Comunió amb cambril en la seua capçalera, amb accessos des del presbiteri i des del transsepte. La façana va ser construïda entorn de l'any 1780 amb rajoles disposades a rompejuntas utilitzant-se la pedra només en portades, capitells de les pilastres o cornises, segons maneres constructives tradicionals. La composició respon al model vignolesco derivat de l'església del Gesú, ja seguit a l'església de Sant Tomàs de València. De dos pisos de desigual altura, la façana es compartimenta per ordres arquitectònics, corinti en el primer i dòric en el segon. La diferència d'amplària dels dos cossos es compensa en els extrems per mitjà de dues volutes de base recurvada. La divisió en vertical amb cinc espais en el cos baix i tres en l'alt, es fa mitjançant pilastres apariades al carrer central i en els extrems sent simples les intermèdies. En aquesta església no obstant això Gilabert canvia la disposició d'alguns elements del model en funció d'una major ortodòxia clàssica. És el cas del característic motiu de l'arc segmental, situat en el basament del segon cos de la façana, obert en la seua base i donant recer a la portada retaule de l'església. Aquest motiu d'origen dellaportino i utilitzat profusament a les esglésies derivades de Sant Tomàs de València, ací desapareix per a transformar-se en un discret frontó corb, ortodoxament disposat sobre una cornisa contínua. Idèntica actitud s'aprecia en les portades o en el recte frontó del segon cos, on el modulat llenguatge dels ordenes clàssics adquireix protagonisme absolut, en detriment d'additaments decoratius. Aquesta interpolació d'incipients criteris neoclàssics en una composició basada en models classicistes del passat barroc és la que imprimeix a aquesta façana aqueix peculiar caràcter de compromís entre els vells i nous principis arquitectònics, erigint-se en exponent de les vicissituds i contradiccions que configuraven els anys inicials de l'academicisme il·lustrat en terres valencianes. La torre campanar, començada a construir en dates similars a la façana es va concloure l'any 1783. La seua composició repeteix amb lleus variants el model de l'església de Sant Tomàs de València, principalment en la rematada del cos de campanes, amb costats diagonals i templet de teula, encara que els cossos de la seua canya presenten una major geometrització de la seua superfície dividida en panells quadrats rehundidos. A penes acabada la seua construcció, la torre a causa d'un fort temporal de pluges, va patir una lleu inclinació cap al costat de la façana, la qual es manté en l'actualitat. Ens 1759 i 1767 es va procedir al condicionament de la meitat de l'església fins llavors construïda. La capella de La nostra Senyora de l'Oreto va constituir el primer espai on es va actuar. En 1762 es va contractar a José Vergara la pintura de les quatre petxines i dels dos ovals de les portes laterals. Per a aquests es van triar els temes de les Noces de Caná i L'Última Comunió de la Verge (desapareguts) i per a les petxines de la cúpula quatre dones celebres de l'Antic Testament que prefiguren a la Verge i sobre les portes laterals a l'altar va pintar les efígies de la Mare de Déu i el Salvador. Vergara va concebre per a la nau i la cúpula una decoració mural al fresc amb escenes del titular del temple, l'apòstol Andrés basades en el Nou Testament, tradicions piadoses i en la Llegenda Daurada en la qual es reprodueix un llibre apòcrif del segle III sobre els Fets d'Andrés. José Vergara també va realitzar dos frescos a les entrades de la Sagristia i de la capella de la Comunió, independents de la vida del Sant, amb escenes al·lusives a la Santedat en el sacerdoci i a la grandesa del Misteri Eucarístic. Al costat del classicisme del recinte es combina la característica decoració d'interiors d'estil rococó. Es tracta d'una reiteració de la rocalla i motlures que emmarquen les pintures al fresc de Vergara adoptant les corbes sinuoses del rococó. Apareixen també elements vegetals i propis de la iconografia de Sant Andrés, contrastant sobre el color blanc de la paret. Van ser obra de Salvador Marqués i el seu fill Mariano. La capella de la Verge d'Oreto també compta amb un magnífic sòcol de ceràmica valenciana del moment amb motius al·lusius a al·legories de Crist i María, emmarcats en exuberants cartel·les de rocalla formades per flors, palmes, espigues de blat i raïms, símbols marians i eucarístics. (C.Pérez-Olagüe)

Fotos

Plànol