Tramo Histórico de la Acequia de Mislata
- IGPCV
- 46.102-9999-000002
- Denominació
- Tramo Histórico de la Acequia de Mislata
- Municipi
- QUART DE POBLET
- Comarca
- L'HORTA SUD
- Província
- València
- Tipologia
- Infraestructures - Equipaments tècnics i col·lectius. Comunicacions i obres públiques - Aigua
La séquia de Mislata és una de les set séquies mare els àmbits de regadiu de la qual estan sota la tutela del Tribunal de les Aigües de València, conformant l'espai geogràfic anomenat l'Horta de València. Aquesta séquia posseeix un extraordinari valor històric i etnològic per formar pareix d'una xarxa d'enginyeria hidràulica representativa d'una forma d'assentament humà, d'intervenció en l'entorn i explotació dels seus recursos que s'ha vingut produint a la Vega de València des de la romanització. Aquest tram històric de la séquia de Mislata posseeix a més un valor constructiu i paisatgístic per ser en l'actualitat l'únic tram de séquia mare o major que conserva el seu caixer original així com el seu traçat sinuós i l'únic que manté el seu caràcter de paisatge de regadiu tradicional, amb reduïdes agressions. En aprofitament de les aigües del Túria per a tota mena d'usos és un fet comprovat des d'antic, a la vista de la profusa xarxa de canalitzacions que caracteritza totes les comarques limítrofes amb el tram final del riu. Així mateix en totes dues ribes existeixen, a part de les conduccions i séquies hui en servei, una sèrie de restes arqueològiques de diversa índole que aporten indicis suficients per a suposar entramats hidràulics de consideració. Tant la qualitat de les terres de labor existents en al riberes de laos rius com l'estacionalitat del règim de precipitacions característica dels climes mediterranis del llevant peninsular suposen factors fonamentals a l'hora de determinar l'existència d'aquesta mena de conduccions d'aigua utilitzant recursos i solucions tècniques similars al lardo de totes les èpoques. Els canals del Segura, la séquia d'Elx, els canals d'Altea i les estructures hidràuliques de Xàbia i de Calp, la séquia amortitzada per la construcció de l'embassament de Tibi, les xarxes del Túria (sistema Vilamarxant - Riba-roja , aqüeducte de la Covalleta), l'aqüeducte de Peña Cortada , les conduccions del Palància (aqüeducte romà de Sagunt, séquia de Gausa) i les Sèquies del Diable de Vila-real (riu Millars), entre d'altres, són infraestructures hidràuliques que demostren l'extensió, geogràfica i temporal, de solucions tècniques similars enfront del problema de l'aigua. Ja en 1239 el Rei Jaume I, després de la conquesta, confirma els privilegis que tenien els regadius de València, des d'antic, i en 1268 concedeix la facultat de nomenar sequiers de séquia. El Tribunal de les Aigües es componia inicialment de set membres, als quals es va afegir en el segle passat un nou membre corresponent a la séquia de Quart-Benageber-Faitanar. Les fonts bibliogràfiques que fan referència a aquestes xarxes hidràuliques són relativament escasses. La següent referència que coneixem data del primer quart del segle XIX i correspon a l'estudiós francés Jaubert de Passa. En el seu estudi Canales de reg de Catalunya i regne de València publicat en 1823 (amb traducció espanyola de 1844), duu a terme una anàlisi científica de les xarxes hidràuliques en ús amb la intenció de trobar solucions als problemes de regadiu del Sud de França. Fins a principis del segle XX no comptem amb noves referències. En 1902 l'enginyer Rafael Valls David publica una revisió de l'estudi de Jaldero sobre la xarxa de comunicacions de Vilamarxant Riba-roja. La séquia de Mislata és el segon gran sistema hidràulic de la Vega de València que pren aigua pel marge dret del riu Túria, entre a l'assut de Quart i el de Favara, i sempre ha tingut cadira en el Tribunal de l'Aigües amb la particularitat que un braç d'aquesta, el de Xirivella, almenys des del segle XVII ha tingut una organització separada malgrat compartir un mateix cabal d'aigua. Fins al segon quart del segle XX el sistema hidràulic de la séquia de Mislata s'havia mantingut de forma quasi inalterable, amb una longitud de la séquia mare o major de 12 quilòmetres, a més de tots els braços secundaris, creuant els termes de Manises, Quart de Poblet, Mislata, Xirivella i València. També havia mantingut el seu perímetre de reg, avaluat en unes 1000 Ha.; pel traçat del Pla Sud, que desvie el riu Túria en la dècada de 1960 i el creixement urbà de Mislata i la ciutat de València, aquell ha sigut retallat dràsticament quedant hui dia una mica més de 100 Ha. entre Quart de Poblet, Mislata i Xirivella. El seu punt d'inici en el riu es troba en la part alta de la població de Manises i la séquia mare presa una direcció paral·lela al Túria, creua primer l'horta de Manises, passa al costat de la població i continua fins pel nord del nucli urbà de Quart de Poblet, entre aquest i el riu. Posteriorment travessa la carretera real de Madrid i passa pel que ara és zona urbana de Quart, on abans ja començava a regar a través dels primers partidors (rolls). Poc després d'entrar en l'acabe de Mislata es trobava el molí de Cabot del qual partien cinc séquies que distribuïen per braços l'aigua per la seua àrea de reg, bàsicament format per l'acabe municipal de Mislata i la parteix oest del cementeri general de la ciutat. En el primer tram de la séquia mare de Mislata entre el seu assut fins al desaparegut molí de Cabot es troba un estret reducte d'horta en l'acabe municipal de Quart de Poblet, entre la via del tren i el polígon industrial a la vora de l'autovia València-Madrid. El valor extraordinari que posseeix aquest tram de set-cents metres de llarg és pel fet que la séquia encara és de sòl, amb un traçat ple de corbes i uns marges plantats d'arbres fruiters, canyes, etc., que permeten veure de manera singular en tota l'actual horta de València una séquia mare al costat del qual era el traçat tradicional de les séquies històriques. A més del magnífic caixer tradicional de sòl, es mantenen la realitat física i la imatge de les séquies antigues, un primer tram de 200 metres està vorejat d'arbres fruiters, figueres, codonys, balaustras, etc.. és costum secular dels llauradors plantar els fruiters per al consum domèstic prop de les séquies i brazales. Un segon tram d'altres 200 metres gaudeix d'una ribera de senill, típic cañizo quin. Posteriorment el tercer espai, al voltant d'uns 300 metres, té la seua vora plantada de canyes que consoliden les parets del caixer. El traçat sinuós de la séquia correspon també a raons d'enginyeria hidràulica, perquè d'aquesta manera es minora la pressió de l'aigua produïda pel desnivell del terreny, que destruïa el caixer de la séquia. Més endavant la séquia mare de Mislata es troba enterrada i el molí de Cabot amb tots els seus partidors i llengües destruïts per la construcció del nou llit del riu Túria. En paral·lel a la séquia i a pocs metres de la mateixa discorre la séquia de Faitanar, tram que apareix a mitjan segle XIX, i es nodreix de la séquia mare de Quart. Sobre la mateixa es troben les ruïnes del Molino d'Animeta. Aquest tram conserva així mateix el tradicional caixer, el seu traçat i paisatge originals. (C.Pérez-Olagüe. Basat en l'Informe d'Enric Guinot de 2004)
La geolocalització dels elements està en procés de revisió.