Ayuntamiento de Llíria
- IGPCV
- 46.147-9999-000003
- Denominació
- Ayuntamiento de Llíria
- Municipi
- LLÍRIA
- Comarca
- EL CAMP DE TÚRIA
- Província
- València
- Localització
- Plaza Mayor
- Època
- S.XVI; S. XVII
- Ús primitiu
- Administratiu
- Ús actual
- Administratiu
- Estil
- Renaixement - Manierisme
- Tipologia
- Edificis - Edificis dotacionals - Edificis administratius públics - Ajuntaments
Sobre el perfil urbà de Llíria destaca l'edifici de l'Ajuntament juntament amb l'Església de la Sang i l'Església Arxiprestal. Es tracta d'un esplèndid edifici adscribible al tardà Renaixement amb influències manieristes, exempt, de planta rectangular d'uns 29,50 per 11,50 m. i 14,50 m. d'altura de cornisa en tres plantes i coberta de teula àrab a quatre aigües sobre la qual sobreïx un xicotet mirador. La seua façana principal blasonada amb l'escut de la vila, rematada pel clàssic arquerío del segle XVI i orientada a oest, recau a la Plaça Major de la vila. Va ser construït, per a almudín, presó, cambra dels Jurats i sala del Consell, de 1596 a 1602, any en què va ser acabat i lloc en funcionament. La data més antiga referida a aquest edifici es remunta al dia 8 de setembre de 1596. En el Consell celebrat en aquesta data es declara: ......en una casa tan principal com la ques fa i majorment essent com és una dels principals Vils del pnt. Regne...... Després, al setembre de 1596, ja s'estava edificant. Però el projecte o decisió de construir una nova casa havia de datar d'un any o dos abans. El 19 de gener de 1597 el Consell diu Que es continue e proseguixca l'obra de la sala, de l'almodí....si és segon és estat feta relació per Guillem del Rei... predisposen a creure si seria Guillem del Rei l'arquitecte però més tard va ser nomenat amb Francés Figuerola i Vicent Esteve pedra piquers de la ciutat de València com experts elets e nomenats per part dels Jurats de dita Vila. La seua iniciació es va efectuar prèvia expropiació de diversos edificis, com es desprén de tres processos dels quals tenim notícies: 1. En un document de 1597 es diu: per que es deu advertir que la dita vila de Llíria per fer i construir almodí, presons, cambra de jurats i sala de Consell, tingueren nessesitat de corprenga i comprar certes cases (A. R. V. Síndic de Llíria contra Joana Baptista ratia. Real Audiència. Part 2a lletra S Apèndix 408). 2. En un altre de 1599 es diu una cassa que els jurats....compraren de Joan Carbonell, fuster, pera la cassa i obra de l'Almodí i Sala de dita vila, la qual cassa al present es construix..... (Arxiu del Col·legi Patriarca. Protocol de Sebastián Monraval). 3. Es testifica com l'any 1596, Jaime Pasqual, ferrer, posa un cens de 16 de lliures de capital sobre la seua casa, cens que va redimir a principis del segle XVII la vila de Llíria per haver pres la cassa que era de Pascual per a l'obra de l'almodi i cassa de la Vila (A.R.V. Llibre 3597, Fol. 449). Un altre document de 1599 indica que la vila està construint la casa destinada al servei de l'Almudín, Sala de Jurats i Sala de Justícia, amb detall de com han de ser fetes les seues portes i finestres pel fuster Tomás Martínez, veí de Llíria (protocol de Sebastián Monraval de l'arxiu del col·legi del Patriarca). El 2 de juny de 1602, sent jurats don Pedro Portolés i don Guillem Alama, dona principi el Consell General en el seu nou emplaçament havent-lo fet fins llavors a la casa vella de la vila. En Consell de 8 de juny de 1620, es determina que lloc s'ha gastat tant en l'altar i ornaments de la capella de la Casa de la Vila, es gestione de Roma o de Madrid llicencia per a celebrar missa en ella. En visita pastoral del 18 de juliol de 1622 el Visitador General de València concedeix llicència per a celebrar les següents misses anuals: en la Pasqua de l'Esperit Sant, per l'elecció dels Jurats; la vespra de San Miguel, per l'elecció de l'Almustazaf; la vespra de Sant Tomàs, per l'elecció del Justícia; i en qualsevol dia que es tinga Consell General. Després de la batalla d'Almansa en 1707, Felip V dona al Mariscal Berwick la ciutat de Llíria com a cap de ducat, Jacobo Fitz James Stuart, en prendre possessió del seu títol i ducat, va determinar que l'Ajuntament abandonara la sala capitular, que a partir d'aquell moment va passar a ser habitada de la família, encara que realment mai va complir tal funció. En 1720 es manté un plet entre la vila de Llíria i el Duc d'aquesta, davant la pretensió d'aquest de col·locar el seu escut d'armes a les portes principals. Davant la posició de la vila es va dictar una Reial orde en la qual es declarava que el Duc era amo jurisdiccional de la vila però no territorial, perquè aquesta continuava sent del Patrimoni Real. L'any 1847 Sr. Pascual Madoz en la seua obra Diccionari Geogràfic- Estadístic-Històric d'Espanya es refereix a l'edifici com a Casa Consistorial, ús que ha mantingut fins als nostres dies. La planta de l'edifici consta de dues crugies formades pels murs de càrrega que constitueixen les façanes i un mur central que en planta baixa es troba perforat per quatre arcs de mig punt, tres formant part de l'antic almudín i l'últim en l'obertura d'accés emmarcant l'escala. En l'última planta aquest mur desapareix deixant únicament quatre pilars rectangulars sobre els quals es dona suport al magnífic viguerío que conforma la coberta. Es coneix gràcies a la descripció de l'edifici de Pascual Madoz i a l'estudi la seua arquitectura que des de l'accés es trobava a l'esquerra l'almudín i a la dreta les presons i una altra peça titulada la Cort on antigament el Justícia exercia la seua jurisdicció civil i criminal. L'escala de planta quadrada i buit central, construïda amb doble volta de rasilla i barana de ferro forjat de principis de segle, se situa en la segona cruixia en l'hall enfront de la porta principal. En la planta superior es va disposar la sala de sessions, secretaria i despatx del Sr. Alcalde. En la cambra una escala de caragol de rasilla condueix al xicotet mirador octogonal que sobreïx en la coberta, l'arxiu es trobava també en aquesta planta. L'edifici disposava de capella, però s'ignora en aquest moment on estava situada. L'edifici està construït a calç i cant en els seus llenços de paret i angles de cadirat amb encoixinat llis. Els forjats estan formats per peces de fusta i entre aquests formen voltes de rasilla. El conjunt es remata, finalment, amb la clàssica arquería del segle XVI que recorre, sota ampla cornisa, el perímetre de l'obra. Aquesta galeria renaixentista està dins del més pur estil d'arcades a l'aragonesa que comenta Lamperez, seguint la gran tradició de l'arquitectura catalanoaragonesa d'utilitzar la coronació en galeria a partir d'aquest segle, com podem veure en multitud d'exemples de la ciutat de València: Col·legi del Patriarca, Palacio de Valeriola etc. La portada és plateresca de mig punt, entre pilastres toscanes, amb tríglifs, àtic sobre entaulament coronat al seu torn, per cráteras i l'escut de la ciutat sostingut per dos querubins. Damunt es troba la molduración del balcó principal, al seu torn coronat per una altra molduración i dos poms, com així mateix rematen altres dos la finestra de la seua esquerra i iguals però sense poms es troben les altres d'aquesta façana. Aquestes finestres es troben en el llibre Regla dels cinc ordres d'arquitectura de Giacomo Barozzio de Vignola publicat en 1562 i d'àmplia difusió en tota Europa, sent la primera traducció al castellà de 1593. És a més de notar el cadirat existent entre la finestra principal i la seua contigua. El seu aixecament coincideix amb l'última etapa del Renaixement, encara que formalment la disposició de les obertures i altres estructures pertany al manierisme. La unitat de l'escena, les regles de la proporcionalitat i altres supòsits harmònics renaixentistes es trenquen observant-se sobretot en la façana principal: la porta principal no està situada en el centre de l'edifici, alhora que persisteix una porta en el seu costat (ara finestra), que no té el seu equivalent simètrica. Aquesta situació irregular produeix que la disposició dels finestrals del segon pis siga d'igual forma irregular, trencant amb les lleis harmòniques renaixentistes i pròpies del manierisme, molt donat a aquests virtuosismes. En resum, l'edifici presenta en el seu conjunt una estructura bàsicament renaixentista, però posseeix un matís una miqueta manierista, regional i propi que no li fa menys valuós. (C.Pérez-Olagüe)
Fotos
Plànol
La geolocalització dels elements està en procés de revisió.