Tornar

Desierto de Las Palmas

IGPCV
12.028-9999-000087
Denominació
Desierto de Las Palmas
Altra denominació
Monasterio de los Padres Carmelitas del Desierto de Las Palmas. Monasterio del Desierto de las Palmas
Municipi
BENICÀSSIM
Comarca
LA PLANA ALTA
Província
Castelló
Localització
Sierra del Desierto de las Palmas
Època
S.XVII; S.XVIII
Ús primitiu
Conventual
Ús actual
Conventual
Tipologia
Edificis - Edificis religiosos - Convents
Foto InmuebleFoto InmuebleFoto Inmueble
Dades de protecció de l'inmoble
Secció
Primera
Classificació
Béns immobles 1ª
Categoria
Conjunt històric
Dades de Declaració
Tipus de Protecció
Incoación BIC singular GVA
Data Signatura Acte
08/03/04
Data Publicació DOGV
22/03/04 Vore DOGV
Data Publicació BOE
06/04/04
Tipus de Protecció
Declaración BIC singular GVA
Data Signatura Acte
25/02/05
Data Publicació DOGV
01/03/05 Vore DOGV
Data Publicació BOE
14/04/05
Dades de Fitxes Planejament
Tipus de Protecció
Ficha BIC planeamiento
Data Signatura Acte
12/06/14
Tipus de Protecció
Ficha BIC planeamiento
Data Signatura Acte
06/09/06
Dades d' Inscripció
Tipus de Protecció
Inscripción definitiva BIC Ministerio
Data Signatura Acte
05/08/05
N° Inscripció Ministeri
R-I-53-0000588

L'elecció d'aquest lloc privilegiat dels contraforts del massís del Maestrazgo, integrant del Sistema Ibèric, com a lloc d'assentament d'un dels Deserts de l'Orde del Carmen ha donat lloc a un dels més bells i interessants, a més d'únic, conjunt històric de caràcter religiós de la Comunitat Valenciana. Els Deserts eren llocs deshabitats i idonis per als carmelites, que pretenien tornar al carisma original de l'Ordre, la vida cenobítica acompanyada d'un esperit eremític renovat per la Contrareforma. Així mateix se situa en un enclavament representatiu d'una flora i fauna mediterrània, que ha sigut declarat com a Paratge Natural pel Govern Valencià, i d'una arquitectura religiosa de gran austeritat però de gran valor tipològic. Hui dia és un dels punts obligats de trobada i pelegrinatge de la província de Castelló que requereix la seua conservació i posada en valor. Evolució històrica: L'origen de l'Ordre es remunta als ermitans establits en la muntanya Carmelo de Jerusalem en el segle XII. Segons la tradició aquesta muntanya estava santificada per Sant Elías i Sant Elisi. La fórmula de vida va ser donada entre 1206 i 1214 per Sant Alberto, patriarca de Jerusalem, en una regla de tradició eremítica on ressaltava la soledat, el silenci, el dejuni, l'abstinència de carn, i la vida retirada i contemplativa encara que no exempta de treball. Després d'aconseguir del Papa Innocenci IV la confirmació de l'Ordre, els monjos emigren a Europa on comença una proliferació de centres carmelites. A Espanya entren els carmelites a Aragó des de França. El rei Don Jaime va atorgar Carta de Protecció a l'Ordre. En els segles XIV i XV, l'Orde del Carmen seguirà les vicissituds de les altres ordres, entre la florida dels estudis i el decaïment de l'esperit religiós i l'esforç de renovació dut a terme pels sants i els moviments d'observança. A Espanya aquests moviments vindran dirigits per Santa Teresa i Sant Joan de la Creu. Es promulga la màxima soledat individual, l'oració, la lectura i l'espiritualitat. Es va produir com a conseqüència una divisió en el si de l'Ordre obtenint aquests la separació jurídica en el Capítol General de Cremona en 1593. Un segle després els carmelites descalços van arribar a Benicàssim amb el propòsit de crear un Desert per a la vida contemplativa. L'elecció del lloc es va deure a la divisió en 1625 de la província d'Aragó-València d'una banda i la de Catalunya per una altra, quedant la primera sense Desert. Després del fracàs de la cerca d'ubicació a Aragó, s'intenta a València, fins que el sacerdot de Cabanes li diga al procurador del convent de València, Fra Juan de la Verge, que hi ha un lloc que no pot ser més a propòsit per a l'assentament de l'Ordre. Finalment es comprarà en 1691 la Masia de Gavarrell, celebrant-se el 2 de febrer de 1694 l'acta de possessió, adquirint-se la resta per 23.000 lliures. La nova fundació va haver d'enfrontar-se tant a l'oposició dins de la pròpia Ordre, com amb la del Baró de Benicàssim o la dels franciscans de Castelló. Els carmelites d'Aragó desitjaven la ubicació en els seus territoris a causa de la seua majoria numèrica i el Baró pugnava pels seus drets feudals sobre el territori. Però l'enfrontament més fort el trobem en la pugna entre franciscans i carmelites per imposar els seus drets enfront de l'altra ordre. Aquesta disputa es tancarà el 23 de desembre de 1693 amb la llicència del rei favorable a la creació del Convent. La Masia de Gavarrell va ser el primer intent de creació d'un convent en el desert, però a causa de la insalubritat del terreny es decideix construir el nou convent en el Bancal de la Bugada. En 1698 es comencen les obres sent el tracista Fra Bernardo de San José i part de la construcció de l'edifici la va dirigir Pedro Vilallare, mestre d'obres. L'edifici estarà finalitzat i establides les pràctiques eremítiques cap a 1709, si bé l'església no serà acabada fins a 1733. D'aquest període són les primeres ermites com la del Naixement, del Carmen, San José, Desamparados, Sant Joan Baptista, Sant Joan de la Creu, Sant Elías, etc. arribant-se a construir per obres piadoses fins a un total de tretze. La vida en el convent s'anirà desenvolupant durant quasi un segle, amb algunes vicissituds com les patides amb motiu de la guerra de Successió, cap a 1710, quan partides de micaletes van assetjar als monjos arribant a tancar-los per un assumpte d'ocultació d'armes. Entre 1724 i 1730 es construeix la muralla que ha de tancar el recinte conventual. Per a aquesta època ja s'han construït els principals edificis carmelites. Es tracta d'un convent que combina la vida cenobítica amb edificacions que permeten l'oració i la contemplació individual, un monestir-desert per a la província d'Aragó-València. La fi de segle significarà un nou canvi en la comunitat. En 1783 es produiran una sèrie de pluges torrencials des de setembre a desembre que produiran l'obertura d'avencs en la terra i clivelles en els murs del convent, just entre dos barrancs i en una terra mal assentada. L'ermites i el convent pateixen grans pèrdues, instal·lant-se els monjos en una hospedería. Després de demanar consell es derrocarà el panteó i els edificis de ponent per a aprofitar els materials amb què es construirà el nou convent. Per a l'emplaçament de les noves edificacions es tria el bancal de la Porteria, començant-se les obres en 1784. L'encarregat de dirigir les obres serà fra Joaquín del Xiquet Jesús. Aquest va obtindre el títol de mestre d'obres a Saragossa i el d'arquitecte per a tots els edificis que s'oferisquen a les cases i convents del seu ordre el va rebre de la Reial Acadèmia de Sant Carles de València l'1 de febrer de 1789. El projecte del Desert li va ser aprovat per aquesta Acadèmia el 16 de gener de 1785. En 1791 s'iniciava la construcció de l'església i en 1793 la vida eremítica. L'any 1796 l'església ja s'havia acabat i en 1802 es van traslladar els cadàvers del vell al nou monestir. En 1811 arriba a la província el general Suchet, produint-se els primers abusos. Després es va dur a terme l'inventari de béns del convent d'acord amb l'Embargament de béns nacionals. Avisat el prior que anava a produir-se aquest fet va amagar part dels béns, aconseguint a més que li nomenaren custodi dels béns inventariats. En 1813 un intent de venda de Desert per part de les autoritats va ser frustrat per un informe desfavorable de l'alcalde de Benicàssim. D'aquesta forma el convent va mantindre bona part dels seus béns durant la invasió napoleònica. Poc temps després, en 1835, es produeix la Reial orde d'Exclaustración Eclesiàstica decretada pel govern. El poble de Benicàssim agraït per l'ajuda rebuda pels monjos en la recent epidèmia de còlera, demanarà la supressió per al convent d'aquesta ordre. En les següents dècades es produeix una reducció en la comunitat religiosa arribant en 1873 al prior i a tres o quatre pares. Amb l'arribada de la Restauració de l'Ordre la situació de noexclaustración de la comunitat situa al monestir en una situació destacada en tota Espanya. En 1880 es declara al Desert noviciat, amb el consegüent augment de la comunitat. A fi de superar la penúria econòmica els monjos comencen a recol·lectar les herbes aromàtiques del Desert per a la destil·lació del licor carmelita. Després de situar la planta d'elaboració en els soterranis del convent es construirà un edifici pròxim i posteriorment la fàbrica de Benicàssim que data de 1913. Els últims esdeveniments que han influenciat en l'esdevenir de la comunitat monàstica han sigut la guerra civil de 1936 en la qual van ser assassinats 16 monjos pertanyents a la comunitat i en 1971 quan es crea un centre d'espiritualitat de gran repercussió entre els fidels cristians. També la construcció de la carretera, primer des de Castelló, amb accés al costat de l'ermita de la Magdalena en la nacional 340, i posteriorment completada amb l'accés des de Benicàssim, determina la presència massiva de turistes atrets per la bellesa del lloc i les impressionants vistes de la Plana de Castelló. Finalment, un fet que ha marcat constantment el Desert ha sigut la virulència dels nombrosos i continus incendis forestals que han maltractat aquest Paratge Natural. Tipologies arquitectòniques Condicionades a la vida eremítica es van donar una sèrie de construccions adaptades a les necessitats i als consells de la regla carmelita: austeritat, severitat, escassa ornamentació i cerca de l'espiritualitat. La vida del monestir carmelita estava estructurada sobre la base de la comunitat, però amb l'excepció que en determinades èpoques i durant períodes relativament llargs, es retiraven a les edificacions que ells mateixos alçaven per a entregar-se de ple a la contemplació. Ja Sant Alberto, patriarca de Jerusalem entre 1206 i 1214, en el seu Regla primitiva de l'Ordre de la Benaurada Verge de la Muntanya Carmelo (aprovada per Innocenci IV en la Butla denominada Quae honorem Conditoris d'1 d'octubre de 1247), estableix les bases del que serà la vida carmelita fins a la posterior reforma de Santa Teresa i Sant Joan de la Creu, tractant aspectes relatius a l'arquitectura, disposició de cel·les, les capelles, etc. El paper de Santa Teresa també serà determinant en l'arquitectura carmelitana. La seua influència es reflecteix en un augment en l'austeritat en les edificacions, tal com argumenta en obres com a Camí de perfecció (1583) i el Llibre de les Fundacions (1610). D'aquesta manera s'origina un estil arquitectònic teresià. Atenent tant criteris formals com funcionals es distingeixen nou tipologies arquitectòniques distribuïdes, de manera irregular, al llarg de la carretera que travessa la propietat: 1. Antres (grutes, cavernes o coves) Xicotetes construccions singulars que podrien ser el símbol dels orígens de la vida eremítica en el Desert. Tenen el seu origen en les primitives coves que buscaven els ermitans per al seu retir espiritual. Servirien de residència al germà carmelita durant llargues temporades. Cada ermita solia tindre un d'aqueixos antres a escassos cent metres de distància. Existeixen díhuit. Les seues característiques són: planta rectangular, d'aproximadament quatre per cinc metres, gruixudes i robustes parets que sustenten una xicoteta volta de canó coberta exteriorment per una coberta de dos vessants de teula moruna. La porta era de fusta sense finestres i en la façana posseïen una rematada piramidal o curvilínia on se situava la creu de ferro. A l'interior solien tindre un sòcol sortint a manera d'altar en el fons, on es depositava la imatge del sant titular i una espècie de banc corregut a banda i banda de l'antre. L'única decoració consistia en unes places de taulells amb inscripcions en vers relatives a la vida del sant i a vegades uns frescos en la capçalera. 2. Ermites Són capelles on es realitzaven els actes litúrgics i exercicis espirituals en les llargues temporades en què els germans es retiraven en soledat per a entregar-se de ple a la meditació i al rés. Són deu ermites enumerades posteriorment. Sembla que el Pare Prior visitava les ermites una vegada per setmana i recíprocament els ermitans havien d'anar al convent en diumenges i festes per a assistir al capítol de culpes. Són unes construccions quadrangulars entre set i huit metres de costat, alçades en llocs estratègics de retir i amb vista que inspiraren al germà carmelita a la meditació i la contemplació. Dos envans es creuaven en el seu interior deixant en la seua intersecció una perforació per a col·locar el llum o quinqué (que havia d'estar cremant tota la nit), conformant una compartimentació regular de quatre habitacions iguals destinades a locutori (per a rebre visites del Prior), oratori (per al rés), estudie-dormitori (per a la lectura, estudi i descans del germà) i cuina (per als menjars). La façana en hastial piramidal amb una xicoteta espadanya que albergava la campana. Disposen una porta desplaçada a la dreta respecte a l'eix de simetria i una finestra a l'esquerra. Com a rematada una diminuta obertura vertical com a ventilació. Solien tindre també panells o llenços que es col·loquen en la façana com a imatges de devoció i que eren l'únic element decoratiu exterior. Els murs laterals no posseïen a penes finestres (com a màxim una o dues). La coberta era de dues, tres i quatre vessants recobertes de teula àrab. Els materials estaven en sintonia amb l'austeritat monàstica del Carmelo utilitzant elements autòctons com a pinastre i calcària units mitjançant morter de calç. 3. Pilars devocionales. Es tracta de pilars de secció quasi quadrangular amb rematada piramidal. Posseeixen un nínxol central amb una imatge original hui dia desapareguda pràcticament en tots. Hi ha nou. Tenien la missió de despertar la devoció del monjo durant els seus passejos pel bosc a la recerca de la meditació i l'oració. Estan situats en punts estratègics com a corbes del camí, esplanades, fonts i brolladors. 4. Estacions Són molt semblants als pilars devocionales variant únicament la seua funció. Aquestes estacions estaven constituïdes en tres grans blocs: Viacrucis Calvaris (hi ha 4) Dolores de María (hi ha 1) Dolores i gojos de San José (hi ha 2) 5. Tipologies agropecuàries Coincideixen tots ells a tindre una caseta de reduïdes dimensions per al pastor, zones cobertes perimetrals i una a l'aire lliure central a manera de pati i, la utilització de materials autòctons però sense revestiment. Hui dia hi ha quatre corrals encara que se sap que va haver-hi un altre cap al plànol de Miravet. També s'inclouen en aquesta tipologia els dos horts propis de cada convent i una casa guarda-ferramentes i un pesebre. 6. Convents Existeixen dos convents, el vell, i el segon, el qual fa actualment les funcions de monestir. El monestir vell es troba en estat ruïnós, amb tot just un mur en peus. Pràcticament va ser tot derrocat i aprofitats els seus materials per a la construcció del nou convent. El nou es va construir en el bancal de la Porteria, en una esplanada a mig camí entre el monestir vell i la Porteria Alta. El conjunt consta d'un quadrilàter de 53 x 41 m conformat pel monestir i l'església, sent la seua estructura molt similar a la del convent antic. Posseeix tres altures i un soterrani. Les quatre ales tanquen l'edifici envoltant l'església que se situa enmig del claustre. Aquest comunica amb les ales mitjançant l'allargament dels seus quatre braços dividint el claustre en quatre. És un edifici senzill i auster en el qual els materials emprats són mur de maçoneria amb gres roig i morter de calç, fusta, rajola, algeps i teula. 7. Muralla L'àrea tenia llenços de muralla en les zones de més fàcil accés, deixant les parts més altes i escarpades sense protecció. Més que una funció defensiva o protectora, complia una funció més intimatòria i de separació de la zona enclaustrada. Els límits anaven des de la Porteria Alta en direcció al Castell de Montornés i torçava cap al Nord per a anar a buscar la Porteria Baixa, també anomenada Porteria de la Mar i a continuació es dirigia cap al plànol de Miravet per a perdre's la pista per la seua part Oest en direcció al cim del Bartolo. Queden escassos metres en peus corresponents a la zona de la Porteria Alta, el llenç de la muralla està emmerletat. Posseeix una altura pròxima als 3,75 metres i un gruix de 0,70 metres. Presenta xicotetes finestretes per a observar l'exterior però no es manifesten restes del corredor dels merlets, la qual cosa ens diu que la seua funció seria més de tancament que de protecció guerrera. 8. Fuentes i brolladors Formalment presenten notables diferències estilístiques. La font de major renom és la de San José l'aigua de la qual és de major qualitat. Està situada al costat de l'ermita del mateix nom i al costat de la carretera que creua el desert. Té planta en forma de L amb la font als peus d'un pilar devocional amb els quals coincidiria tipològicament. La de Sant Joan de la Creu s'assembla formalment a un antre i la seua aigua ha sigut reconduïda per al reg. La de la Teula posseeix actualment un assortidor, el receptacle i un xicotet banc corregut a la seua esquerra. La del Panteó és la de més bella factura. Està conformada per un enorme nínxol en el qual s'inscriu interiorment una gran tinaja de la qual brolla l'aigua. 9. Capelles devocionales Es diferencien dels antres en la seua xicoteta grandària que els impossibilita com a lloc de retir. Compleix les funcions d'oratori cap a la imatge del lloc. Existeixen quatre. 10. Tipologies funeràries En el convent vell trobem una Església-Panteó al costat de les dependències del Bisbe Alcarraz i un carneario en les criptes de l'antiga església. En el convent nou, al carneario de l'Església, també anomenat Panteó dels Màrtirs se li va afegir en aquest segle l'actual Cementeri, que es troba en un angle de l'horta. 11. Diversos S'inclouen ací totes les construccions restants. No posseeixen cap relació ni semblança entre elles: pou Porteria Alta, casa Porteria Alta, casa Porteria Baixa o de la Mar, ruïnes Porteria Alta, magatzem la Immaculada, antiga fàbrica de licor. 12. Béns desapareguts (de situació coneguda) La primitiva Masia de Gavarrell, lloc on es va iniciar la vida religiosa. L'ermita de Sant Antoni, alguns metres davall de la de San José. Els antres de Sant Jerònim, que es trobava en el corredor d'entrada al Convent Vell i el de Sant Pau, Sant Antoni i San Hilarión on s'alça l'actual botiga del Monestir. 13. Edificacions modernes S'han edificat en l'actualitat la casa d'Oració, el restaurant, la creu del Bartolo i el lloc de venda de records. 5. Relació d'immobles històrics Els elements arquitectònics històrics inclosos en el conjunt històric agrupats per les seues tipologies anteriorment descrites són: Antres: 1. Sant Franc 2. Santa Eufrosina 3. Santa Eufrosia 4. Santa María Egipciaca 5. San Euthimio 6. Santa María Magdalena 7. Sant Joan Baptista 8. Sant Bernardo de Claravall 9. Sant Alberto de Jerusalem 10. Sant Joan de la Creu 11. Ecce Homo 12. Crist orant en l'hort 13. Crist crucificat 14. Sepulcre de Crist 15. Sant Elías 16. San Charitón 17. Verge de l'Equilibri 18. La nostra Senyora del Coromoto Ermites 1. Verge del Carmen 2. Sant Joan Baptista 3. Desamparados 4. Ángel Custodi 5. San José 6. San Miguel 7. Verge de Monserrat 8. Santa Teresa 9. Del Naixement 10. Sant Joan de la Creu Pilars devocionales 1. Descans en la fugida a Egipte 2. San Pacomio 3. Sant Jerònim 4. San Macario 5. Sant Antoni 6. Sant Pau 7. San José 8. Sant Simeón i Sant Daniel (convent Vell) 9. Sant Simeón i Sant Daniel (convent Nou) Estacions Calvaris: 1. Convent nou 2. Baixada carretera al convent vell 3. Entrada al convent vell 4. Claustre del convent vell Dolores de María: 1. Convent nou Dolores i gojos de San José 1. Convent vell 2. Convent nou Tipologies agropecuàries 1. Corral de la Porteria Alta 2. Corral del calvari del Convent Vell 3. Corral de Sant Elías 4. Corrals i caballerizas del Convent vell 5. Hort Convent Vell 6. Hort Convent Nou 7. Casa guarda ferramentes 8. Pesebre Convents 1. Convent nou 2. Convent Vell Muralla 1. Muralla de la Porteria Alta Fuentes i brolladors 1. Font de San José 2. Font de Sant Joan de la Creu 3. Font de la Teula 4. Font del Panteó 5. Font del Crist o de la Bugada 6. Font de la Provisió 7. Font de l'Esperança Capelles Devocionales 1. El Crist 2. San Onofre 3. Sant Joan Baptista 4. Estacions del Crist Tipologies Funeràries 1. Panteó Convent Vell 2. Panteó Convent Nou 3. Cementeri 4. Carnerario Convent Vell Diversos 1. Pou Porteria Alta 2. Casa Porteria Alta 3. Casa Porteria Baixa o de la Mar 4. Ruïnes Porteria Alta 5. Magatzem la Immaculada 6. Antiga Fàbrica de Licor (C.Pérez-Olagüe. Basada en el Catàleg de Béns immobles del Convent Carmelita del Desert de les Palmes, de G. Ribes i A. Pascual. Conselleria de Cultura, Educació i Ciència)

Fotos

Foto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto Inmueble

La geolocalització dels elements està en procés de revisió.