Tornar

Castillo de Montornés

Codi
12.05.028-003
Denominació
Castillo de Montornés
Altra denominació
Fortaleza de Montornés
Municipi
BENICÀSSIM
Comarca
LA PLANA ALTA
Província
Castelló
Localització
Sierra del Desierto de las Palmas
Ús primitiu
Defensiu
Estil
Arquitectura medieval
Tipologia
Edificis - Edificis militars - Castells
Foto InmuebleFoto InmuebleFoto Inmueble
Dades de protecció de l'inmoble
Secció
Primera
Classificació
Béns immobles 1ª
Categoria
Monument
Estat
Declaració genèrica
Anotació Ministeri
R-I-51-0010929
Data anotació
12/11/02
Dades de l'entorn de protecció
Tipus de delimitació
Delimitat - Delimitació definitiva - Planejament urbanístic aprovat Veure delimitació al mapa
Planejaments
Nom Informe Data informe Data publicació BOP
Catálogo del Patrimonio Arquitectónico Favorable06/09/0605/12/06

El lloc es troba poblat des de l'edat de Bronze, i posteriorment en l'època de les ocupacions romana i musulmana. Va pertànyer als dominis aragonesos des de Pere I el Gran a la fi del segle XI. L'any 1094, Pedro, llavors fill del Rei, anava al seu castell de Montornés, per a signar pau i amistat amb El Cid, en la vila de Borriana, i en 1097, que s'havia rebel·lat la guarnició mora de Montornés i els dos junts la van sotmetre. Aquests fets són relatats per la Història Roderici, havent sigut concretats per Menéndez Pidal, gràcies a curiosos documents dispersos en els arxius de Roda, Osca, Montearagón i Sant Joan de la Penya. Amb la presència almoràvit i la mort del Cid en 1099 les possessions de Pere I es veuen seriosament amenaçades. L'any següent s'unifica la defensa dels contorns del castell de Montornés en la persona del tinent Muno Muñoz al señorear els castells de Castiglione- Fadrell o de la Magdalena- al sud de Montornés, Azafuz Zufera- al Nord i Montroig Mollet- a l'Oest, formant-se amb això un autèntic cinturó defensiu per a Montornés. Va ser conquistat pels almoràvits en 1103. Va passar definitivament a dominis cristians en 1234. Va ser donat a Pedro Sanz de Martell, notari Real de Jaume I, en 1242. Va pertànyer després successivament, a Don Pedro Ximénez d'Arenós, al monestir de Poblet, als Barberá, Tomás, Centelles i Pogues. La família Casalduch ho va comprar en 1516. El 8 de desembre de 1589 Donya Violante de Casalduch va atorgar carta de població en el Senyoriu de Montornés i Benicàssim a 10 pobladors. Poc després, el 9 de setembre de 1603, dona a poblar els llocs de Montornés i Benicàssim a 40 pobladors, en el seu major parteix agricultors de la zona. El castell va ser abandonat pels seus habitants, que es van traslladar a zones més baixes i pròximes als cultius en temps de pau. Es troba en la serra del Desert de les Palmes sobre un escarpat pujol a 444 m sobre el nivell de la mar i a 4 quilòmetres de la població de Benicàssim. Va tindre una gran importància estratègica per dominar l'espai marítim comprés entre les desembocadures del Coves i del Millars. Forma un triangle amb la torre Sant Vicent i amb la casoleta de Salandó, que probablement van tindre la funció de reforçament de la defensa del castell. Es tracta d'una fortalesa d'origen àrab, de gran port, de la qual només queden a la vista més que alguns llenços de muralla, dos aljubs i dues torres de guaita. El castell, segons la classificació de Sáenz Ridruejo publicada per l'Associació Espanyola d'Amics dels Castells, per la seua ubicació, pertany als denominats castells montans, situats sobre muntanya amb accessos entre 30° i 60°. Per la seua planta, pertany a la mena de planta irregular dispersa, amb eix longitudinal central. Una torre és l'estructura avançada del conjunt, cilíndrica i amb dos buits alts en costats oposats, està construïda amb sillarejo en pedra calcària. Es conserva en quasi la seua totalitat, excepte la coberta, que ha desaparegut. El castell respon a l'esquema tradicional, amb tres recintes consecutius, limitats per les muralles. Del recinte exterior només es conserven uns llenços en els costats oriental i meridional del recinte, amb alguna arrencada de torre i merlets en els murs de llevant. Cap al sud s'eixampla el recinte, contenint un aljub. El segon recinte es troba íntegrament derruït, restant únicament els fonaments d'una muralla, en la mateixa pedra calcària grisa del recinte extern. Finalment, el recinte interior, situat en la cota més alta, conserva uns llenços disposats en angle recte corresponents als costats nord, llevant i sud, de pedra grisa calcària mesclada amb pinastre, la qual cosa fa suposar un conjunt quadrat amb funció de pati d'armes. Conserva l'arrencada d'una torreta de planta circular en l'angle sud-oest i alguna espitllera en bon estat. En el recinte interior es troba un altre aljub, construït amb maçoneria de pinastre i una entrada d'aigua. En un monticle pròxim existeix una segona torre guaita de planta quadrada, i que servia de suport per a controlar l'accés per la zona del Desert de les Palmes. (C.Pérez-Olagüe)

Fotos

Foto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto Inmueble

La geolocalització dels elements està en procés de revisió.