Torre de Carabona

Dades de protecció de l'inmoble

Secció

Primera

Classificació

Béns immobles 1ª

Categoria

Monument

Dades de Declaració

Tipus de Protecció

Declaración BIC genèrica GVA

Data Signatura Acte

11/06/98

Data Publicació DOGV

18/06/98 Vore DOGV

Data Publicació BOE

22/06/98 Vore BOE

Dades d' Entorn

Tipus de Protecció

Entorno de protección BIC genèrico

Data Signatura Acte

11/06/98

Data Publicació DOGV

18/06/98 Vore DOGV

Data Publicació BOE

22/06/98 Vore BOE

Dades d' Inscripció

Tipus de Protecció

Inscripción definitiva BIC Ministerio

Data Signatura Acte

04/12/02

N° Inscripció Ministeri

R-I-51-0010939

Tipus de Protecció

Inscripción definitiva BIC GVA Publicada

Data Signatura Acte

07/07/23

Data Publicació DOGV

18/07/23 Vore DOGV

Carabona, abans Alberg, va ser el principal nucli habitat del terme de Borriana anterior a la Reconquesta. Els seus límits jurisdiccionals van ser: per orient, Daymuz; per occident, Redocta, per migdia L´Alcudia; estenent-se en faixa des de la mar a la muntanya. Dins d'aquest dilatat terme propi hallábanse les pedanies d'Alcaramit, Alcaula, Binanufeil, Binalchateni, Alcosayba, Benixoula i Còria, segons consta en carta de donació feta pel rei don Jaume I als germans Leonardo i Juan d'Ager el 3 de novembre de 1219, aquesta donació no es va fer efectiva, perquè en el setge de Borriana (5 de juny de 1233), el propi rei donava Carabona a l'Ordre Militar de S. Jorge d'Alfama. Jaume II d'Aragó concedia a aquesta Ordre al març de 1307, franquesa i exempció sobre Carabona i Benaquite, i al juliol de 1308 ordenava al Ball General de València o al seu lloctinent a Borriana, que no exigira a l'Ordre el terç delme de Carabona, per haver fet gràcia d'ell a la referida Ordre. En 1403 el Rei don Martí d'Aragó ordenava al Lloctinent del governador del Regne que evitara coste el que coste la intromissió jurídica de les autoritats de la vila de Borriana, en i sobre el lloc de Carabona, perquè aquestes volien jutjar a un sarraí d'aquesta pobla acusat de robatori. Després de la unió de l'Orde de Sant Jordi amb la de Montesa, al gener de 1400, Carabona va quedar sota el Senyoriu de Montesa. Va ser, doncs, un poblat exempt de tot arbitri municipal, regint-se per fur propi, com demostren els precitats privilegis. En el segle XVI la propietat de Carabona va ser compartida per don Martín de Viciana i don Sancho de Cardona. Roca Alcayde escriu: Don Sancho de Cardona, Almirall d'Aragó i Marqués de Guadalest, va aconseguir obtindre de la Cort o Tribunal de la Governació una vaga o poc expressiva sentència dictada en 21 de novembre de 1533, manant a don Martín de Viciana, Senyor o que es titulava Senyor de Carabona... que no fera actes alguns concernents a aquest lloc, i que no tinguera ni poguera executar actes en aquell poble, si no els de mera senyoria. El Marqués tenia senyoriu de dret i don Martín de Viciana és senyoriu d'utilitat, per compra de l'immoble, segons es veu en el Llibre del Redelme de l'any 1590 existent en l'Arxiu municipal de la vila de Nules. Va haver-hi litigi entre el Marqués i Viciana, consecutiu a la divisió del ple domini de l'hereteu o antic poblat de Carbona en senyoriu directe de l'u i senyoriu útil de l'altre, amb el que tots dos es creien amb facultats annexes a tal classe de domini. La finca rústica de Carabona va ser venuda a don Martín, adquirint-la per compra la vila de Nules, segons escriptura autoritzada pel fedatari Francisco Juan Inglés. En l'arxiu històric parroquial de Borriana trobem un seient corresponent a l'any 1625, en el qual en partionar un olivar es diu estar situat en el Brasal de Carabona, o simplement en el Braç de Carabona, séquia que va donar aigua a aquesta populosa alqueria àrab i que hui rega les seues terres. En el llistat veïnal de 1755 llegim: L'alqueria de Carabona que està contigua amb la de Palmer, camí al mig, era de donya Margarita Llorens, i la va comprar el seu pare don Bautista Llorens, dels Pares del Remei de València per 4.000 lliures, 200 sòls de comptat, i hui és de la major d'aquest Bautista Llorens i Baronessa d'Andilla Posteriorment va pertànyer als hereus de donya María Garcés de Marcilla i hui dia és propietat de l'Ajuntament de Borriana. Al sud-oest de Borriana, al costat del Camí del Palmerar i a uns 250 m del Camí Vell de València, pròxim al notable immoble del Baró, s'alça la torre de Carabona. La torre és de planta rectangular, de 10,95 m per 6,10 m; composta de planta baixa i dos pisos, aconseguint una altura de 9,20 m i coberta per una estructura lígnea que sustenta una coberta de dos vessants, seguint el carener la directriu dels seus costats majors, formant ràfec, i acabada amb teula corba. Les plantes es troben unides entre si per una escala de volta. La disposició de la planta, dividida per un mur situat a sis metres de la façana permet apuntar la possibilitat que la torre primitiva fora de menor entitat de la qual presenta en l'actualitat, però la disposició dels carreus en els extrems de l'edifici actual indiquen que aqueixa suposició només seria possible en el cas d'una important destrucció de la torre primitiva. En qualsevol cas la diferència de cota dels forjats de la primera planta, manifesta una distinció cronològica substancial i una possible diferenciació quant a la concepció inicial de l'edifici actual. La construcció de l'edifici inicial, cal situar-la en el segle XIII, quan es produeix la primera donació. A aquesta data pertanyeria la porta adovellada de la façana, però les espitlleres, el pilar de la planta superior i la coberta ens remeten al segle XVIII, quan es van construir els quatre habitatges annexes i es va procedir, segurament, a la reconstrucció de la torre. La planta baixa, en la seua configuració actual sembla respondre a la mena d'habitatge rural que reuneix l'estar i la cuina en una estada comuna, connectada amb les quadres, i reserva la planta superior per a dormitoris. Abans d'iniciar la pujada de l'escala, es perceben els vestigis d'una antiga ximenera. No s'han trobat restes de paviment. La planta primera presenta una clara diferenciació de nivells tant a diferent cota com pel seu diferent sistema de sustentació. L'habitació que dona a la façana principal, presenta porta balconera. Protegida per barana de fusta. També disposa de tronera, si bé es troba en l'actualitat encegada en el seu interior. L'habitació posterior presenta una cota una mica més elevada, i allotja tres troneres en els seus murs. La pujada a la planta superior es realitza mitjançant una escala d'implantació molt posterior a l'existent en el primer tram, amb un atapeït traçat que la fa, en part, volar sobre el forjat que la sustenta. L'edifici se sustenta mitjançant una estructura de murs portants, formant dues crugies. Només en la segona planta canvia el sistema, i se substitueix el mur divisori per un sòlid pilar de rajola amb nafres amb junta matada superior. Contigües a la torre es van afegir quatre habitatges d'arquitectura popular que pogueren ser de finals del segle XVIII. Un gran tancat de maçoneria, amb restes d'altres edificis contigus a la torre completen el lloc. El projecte de consolidació, realitzat per l'arquitecte Francisco Taberner, suposa la intervenció sobre la fonamentació, murs, forjats i coberta. En tots ells es respectarà la configuració original quedant ocults els reforços o lligats corresponents. L'únic element de nova implantació que es projecta és l'escala d'accés a la segona planta que es dissenya de fusta. La determinació de l'acabat del mur ha sigut objecte d'especial consideració en el projecte, arribant-se a la conclusió de la conveniència d'evidenciar el material sustentante, deixant vista la pedra, sense realitzar revoque algun. D'aquesta forma s'aconsegueix, amb un lleu tenyit del morter un tractament uniforme de tots els paraments, i queden perfectament integrats els carreus de les cantonades, reforçant-se el caràcter rural i defensiu que històricament ha ostentat la torre. (C.Pérez-Olagüe. Basada en l'informe de Norberto Mesado i en el Projecte de Francisco Taberner)

Fotos