Torre de San Marcos de la Barcella
- IGPCV
- 12.052-9999-000015
- Denominació
- Torre de San Marcos de la Barcella
- Municipi
- XERT
- Comarca
- EL BAIX MAESTRAT
- Província
- Castelló
- Localització
- Paraje La Barsella
- Ús primitiu
- Defensiu
- Tipologia
- Edificis - Edificis militars - Torres defensives
El nom de la vall en el qual se situa la torre ho va ser també d'una població que s'assentava en el lloc que ocupa hui tant la torre com l'ermita erigida al costat d'ella. La població degué existir amb anterioritat a la conquesta cristiana del territori ja que és citada en 1192. L'ermita és coneguda amb el nom de Sant Marcos. Sant Marcos és l'apòstol al qual s'intercedeix en el lloc perquè l'ermita està dedicada a Sant Pere, dient-se en uns altres temps, als frares que allí vivien, els Pedros. Els Pedros van ser uns monjos guerrers que durant l'edat mitjana es van constituir com a part integrant de l'Orde Militar de Sant Joan de Jerusalem. La seua carta de població la va atorgar el Rei Alfons II en 1192 a l'Orde del Sant Joan de Jerusalem, sent la primera Carta de poblament concedida al sud de les terres de la desembocadura del riu Ebre. El Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura de juliol-setembre de 1987, don Eugenio Díaz Manteca va publicar la Carta de Població de l'antic poble de la Barcella, ara inexistent, el terme municipal de la qual es va unir posteriorment al de Xert.Aquestes terres tardarien més de quaranta anys perquè Jaume I, el net del Rei Alfons II, les conquistara. La donació d'aquesta Carta tenia per objecte estimular a aquells frares guerrers a reconquerir als àrabs el poblat de la Barcella. La traducció de Josep Miralles d'aquest document al valencià és la següent: "És just i conforme a l'equitat que, la qual cosa es legisla per a utilitat dels hòmens, es recullga en documents escrits". "Per Alfons per la gràcia de Déu, Rei d'Aragó, Comte de Barcelona i Marqués de Provença, per la salvació de la meua ànima i la dels meus predessors, lliurament i amb espontànea voluntat done, lloo, concedixc i amb la força del present document, confirme i ratifique, a Déu i al Sant Hospital de Jerusalem, a Fortuny Cabeça, Mestre, i a tots els frares i als qui eixa ordre serviran a Déu, el lloc anomenat LA BARCELLA situat prop de Cervera, en el qual viuen els sarrïns, amb totes els seues entrades i eixides, amb els aigúes prats, pastures, montanyes, selves, boscs i amb tots els seus térmens i pertenències cultivades i ermes, que perteneixen al seu dret i domini, d'aquesta manera, a saber que els citats frares poblen quen vullguen i de la manera que millor puguen el citat lloc, i que hi edifiquen i construixquen una fortalesa o çuda, i que tinguen per sempre amb dret hereditari dita vila i tot açò amb tots els hòmens i dons i tottes els cuses que hi pertenixen; que ells i llurs successors, servidors del senyor i del dit Hospital, ho tinguen i ho posseixquen lliurement i amb quietud i poder, ense contradicció ni oposició de ningú, garantida la fidelitat a la meua i als meus successors per sempre". "Donada aquesta Carta a Lleida el mes d'octubre per mà de Joan Berach, notari del senyor rei, en l'any 1192". De la Carta de poblament de la Barcella hi ha còpia coetània i una altra del segle XVII en l'Arxiu Històric Nacional. Va ser donada a poblar pel Maestre Hugo de Follalquer el 8 d'octubre de 1235. Administrativament va quedar inclosa en el districte del castell de Cervera. A partir de 1317 passe a pertànyer a l'Orde de Montesa.El poble de Barcella, del qual encara es conserva alguna fita de la seua partió va desaparéixer a la fi del segle XIV segurament a partir de les mortaldats produïdes per la pesta negra. El terme municipal va quedar afegit al veí de Xert.En 1762 el bisbe de Tortosa Sr. Luis García Mañero va ordenar efectuar obres d'eixample i adecentamiento en l'ermita. Les obres les va efectuar el mestre d'obres d'Alcalà de Xivert Juan Barceló entre 1770 i 1779. En 1784 es va col·locar el retaule de l'altar major en substitució de l'antic del qual encara es conserven restes. Aquesta terra agresta i muntanyenca del Maestrazgo, en temps de la reconquesta cristiana, va ser utilitzada com a lloc de reclusió i abandó per a les persones malaltes. L'orografia i la climatologia del lloc, propicien el creixement de plantes molt interessants i benvolgudes en farmacologia per la seua importància en la sanació de malalties, de fet, a Xert mai va existir la malaltia de la lepra que ací es coneix amb el nom de "mesells". L'última persona de Xert que va morir coneixent el remei de la seua curació va ser Sra. Antonia Eixarch Segarra, fet amb plantes silvestres de les muntanyes de la Barcella. Durant molts anys, el lloc de Sant Marc, va ser el centre de totes les masies de la Barcella, on les seues gents es dedicaven majoritàriament al pasturatge de cabres i ovelles, cultivant algunes xicotetes finques que, escalonades en bancals amb parets de pedra en sec, permetia l'escassa terra fèrtil del lloc. Anualment se celebrava la festivitat de Sant Marc que consistia en l'assistència a la Santa Missa en l'ermita i a formar collas d'amics que preparaven carn a la brasa amb allioli en les proximitats de la font que està a baix en el tàlveg del barranc o cuinaven una paella. Les masoveras de les masies de la Barcella, omplien tots els bols que tenien en les seues vaixelles amb quallada que elles mateixes elaboraven per a la festivitat i a l'hora de berenar, convidaven a totes les persones que, havent assistit a la festa, s'acostaven per a ser complimentats. Abans de tornar al poble, el Sr. Capellà Rector, es dirigia a resar unes oracions al cementeri i es cantaven els Gojos de Sant Marcos, realitzant unes benediccions per a totes les terres de la Barcella amb les seues gents, sense oblidar als animals domèstics i les collites. Amb el pas dels anys el despoblament de Xert va fer que el Romiatge de Sant Marcos decaiguera en nombre de participants. D'altra banda, el camí era molt deficient i l'abandó progressiu de les masies, van propiciar la seua deterioració. El Patrimoni Forestal de l'Estat va obrir un nou camí des de Xert fins a la Muntanya Turmell per a situar en la seua cúspide un lloc de vigilància i va enviar per a l'estudi del projecte, a l'Enginyer forestal de Tarragona el senyor Don Antonio Echevarría. Per la menor distància física, el traçat del camí cap a la Muntanya Turmell, va ser projectat pels voltants de l'ermita de Sant Pere de la Barcella, entre la Roca Mercadera i el Barranc, travessant el port de la Mola dels Calderes i la Mola Gran anomenat el Molló, dins del tàlveg en la qual s'albiren les famoses figures esculpides per l'erosió natural en la roca, conegudes com el Gegant i la Geganta, la qual cosa va propiciar un accés permissible per als automòbils. A uns cinc quilòmetres al nord del poble de Xert, al costat del camí que porta a la muntanya Turmell, enfront de les muntanyes dels mols i sobre un xicotet pujol o promontori, s'alça la torre defensiva i al costat d'ella l'ermita coneguda amb el nom de Sant Marcos. Al sud-est de l'ermita, s'eleva la Mola Murà, un queixal unit a la Mola Gran que amb els seus escarpats cingles, la converteixen en un lloc inexpugnable proveït d'aigua en el vessant aquest, en l'abric de la base del cingle anomenat Font de l'Ansaloni i separada pel sud amb un gran mur de pedra, hui derruït però que en el seu moment va ser muralla per a la tribu dels Ilercavones que allí vivia i que dona nom al queixal. Tot l'entorn és de gran bellesa i espectacularitat. De l'antic poblat sarraí de la Barcella només resten la torre defensiva i un aljub situat al nord d'aquesta. La torre és de planta rectangular i els seus murs són de maçoneria travada amb argamassa i cantonades reforçades amb carreus. La part superior es remata amb merlets de manera prismàtica. Actualment els paraments Aquest i Sud estan coberts per les dependències de l'ermita, sent només visibles a l'exterior les façanes nord i oest. En ambdues s'obrin dues xicotetes obertures. Els carreus estan ben treballats, en tres d'ells encara s'observa gravades sobre la seua superfície les marques de cantería, dues són aspes i la tercera s'identifica amb una fletxa. A la cantonada nord-oest es llig la inscripció gravada de l'any 18-4, estant borrosa la tercera xifra i podria correspondre a la data d'alguna intervenció en l'edifici. L'aljub consta d'un depòsit de planta rectangular cobert per volta de canó. Annex a l'edifici religiós de l'ermita, hi ha un altre molt reformat que es pot entendre va ser construït per a hospedería i posteriorment aprofitat com a escola, encara que la part posterior, la que va estar situada al nord i a l'est de la torre, hui ha desaparegut. En la cara sud-est del pujol, encara queden restes del cementeri les creus de pedra del qual llaurada van ser retirades i estan encastades en el formigó d'un altre cementeri per a evitar l'espoli. L'ermita és d'una sola nau i està orientada al nord-est. Consta de 4 trams i capçalera huitavda a l'interior (a l'exterior és rectangular). Té capelles disposades entre contraforts. Es cobreix amb voltes paredades de canó amb llunetes. Sobre les voltes hi ha una coberta de teula àrab disposada a dos vessants. Es troba declarada Bé de Rellevància Local amb la categoria de Monument d'interés Local en virtut de la Disposició Addicional Cinquena de la Llei 5/2007, de 9 de febrer de modificació de la Llei 4/1998, d'11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià. No es conserven aspectes ornamentals a la torre. L'ermita conserva en el seu interior l'ordre jònic de les pilastres els capitells de les quals estan decorats amb colps de rocalla. Aquestes potents pilastres ordenen l'espai a la manera emprada a la fi del segle XVIII a la província de Castelló. Una ermita similar és la de Santa Quiteria de Sarañana a Todolella. En 1990 es van realitzar obres dirigides per l'arquitecte de la Direcció Territorial d'Arquitectura de la Conselleria de Cultura i Esport, Arturo Zaragozá Catalán en l'ermita i en l'hospedería. Van consistir aquestes en la renovació de la coberta de l'ermita, de la porta d'accés i demolició d'afegits i restauració de l'hospedería i porxo d'entrada a aquesta. Entre juliol i novembre de 1999 es van realitzar actuacions de restauració en l'ermita i a la torre, com a reposició del forjat de la torre, impermeabilització de l'aljub, restauració de la reixa de la sagristia, restauració de les pintures de l'absis i adequació de la sala de l'Ajuntament. El 16 de juliol de 2001 es va concloure la restauració de l'altar i retaule i la restauració pictòrica del presbiteri. (C.Pérez-Olagüe)
Fotos
La geolocalització dels elements està en procés de revisió.