Castillo de la Señoría

Dades de protecció de l'inmoble

Secció

Primera

Classificació

Béns immobles 1ª

Categoria

Monument

Dades de Declaració

Tipus de Protecció

Declaración BIC genèrica GVA

Data Signatura Acte

11/06/98

Data Publicació DOGV

18/06/98 Vore DOGV

Data Publicació BOE

22/06/98 Vore BOE

Dades d' Entorn

Tipus de Protecció

Entorno de protección BIC definitivo. Planeamiento aprobado

Data Signatura Acte

30/04/02

Data Publicació DOGV

05/11/02

Data Publicació BOP

26/09/02 Vore BOP

Dades de Fitxes Planejament

Tipus de Protecció

Ficha BIC planeamiento

Data Signatura Acte

08/07/02

Dades d' Inscripció

Tipus de Protecció

Inscripción definitiva BIC Ministerio

Data Signatura Acte

20/06/01

N° Inscripció Ministeri

R-I-51-0010657

Tipus de Protecció

Inscripción definitiva BIC GVA Publicada

Data Signatura Acte

07/07/23

Data Publicació DOGV

18/07/23 Vore DOGV

El castell es troba en el municipi d'Alfara del Patriarca a una altitud de 35 metres sobre el nivell de la mar. Els orígens documentats relatius a Alfara del Patriarca es remunten al període de dominació islàmica en el qual va ser una alqueria musulmana composta de dues cases amb les seues heredades independents. La seua conquesta es va dur a terme l'any 1249, en la qual serien donades pel rei don Jaime Ia Ximén Pérez de Tarassona i als Jurats i Consells de Daroca respectivament. L'u i els altres es van desfer prompte de les seues propietats, que van aparéixer després designades amb llinatges dels seus nous propietaris: Alfara D'en Losá i Alfara D'en Sadorní. Es van alçar nous edificis i es va formar un caseriu que va comprar el Jurisperito valencià Guillem Jáfer abans de 1341 i en 1388 ho va vendre a Bonifacio Ferrer germà de Sant Vicent, qui en 1394 va obtindre de Sr. Joan I la creació del Senyoriu jurisdiccional d'Alfara. L'any 1396 seria venut per doble preu que li havia costat a Bartolomé Cruilles. La seua família seria titular fins a finals del segle XVI, quan en 1595, Cosme Cruilles va vendre el senyoriu a Juan de Ribera, arquebisbe de València. Pocs anys després, en 1601, se cediria al Real Col·legi del Corpus Christi de València, qui exerciria la jurisdicció senyorial fins a l'extinció d'aquests drets en 1819. També s'erigiria en parròquia independent de la de Moncada. Don Ramón Cabrera, cabdill del pretendent Carles V, va sorprendre i va fer presoner en l'últim terç de l'any 1834, al destacament de les tropes liberals que estava sentint missa a l'església parroquial d'aquest poble i dos anys més tard, el Serrador, al capdavant també d'una partida carlista, va incendiar les messes del terme. El palau de Cruilles va ser edificat en el segle XIV i és una típica construcció senyorial de fortes torres a les cantonades. Ha sigut molt modificat respecte al seu aspecte original pels successius propietaris i usos que ha tingut. En els anys huitanta va ser objecte de diverses intervencions per part e l'Excma. Diputació; les intervencions van ser en realitat quatre fases d'un projecte molt ambiciós de "Adaptació per als Serveis Municipals" i amb elles es va salvar de la ruïna alhora que va canviar sensiblement la seua fisonomia encara que es va respectar en el bàsic la seua estructura. Les obres van consistir en la demolició d'elements ruïnosos, consolidació de forjats i murs, reparació de cobertes, remodelació de façana i dotació d'instal·lacions; en el seu interior es van instal·lar: un ambulatori i biblioteca en planta baixa, sala d'exposicions i locals d'usos varis en les plantes. És un edifici que presenta la típica estructura de mansió senyorial, planta sensiblement quadrada entorn d'un pati amb l'escala coberta per una àmplia marquesina. Probablement la seua planta és fruit d'una antiga ampliació, a l'edifici original se li annexiona el contigu, més senzill, que queda unificat amb el primitiu per mitjà de la prolongació de la lògia superior. L'accés era a través de dues portes de llinda, la del palau en si i la de l'edifici contigu. Té tres altures, planta baixa, principal i cambras, que es converteixen en quatre a la torre. La façana, en la seua configuració actual és fruit del corrent historicista que imperava en l'època de la intervenció: les portes de llinda es converteixen en arcs de mig punt, es copia de les existents en el palau, una finestra bífora amb arcs trilobulats sobre la porta de l'edifici contigu i la resta es visten de recercados petris motlurats (copiant els del Palau de la Generalitat Valenciana), s'acaba de rematar la façana corrent un sòcol aplacat de pedres; l'escala del pati es reconstrueix íntegrament amb baranda de pedra i esglaons folrats del mateix material; es modifiquen els buits de pas amb recercados d'escaiola de perfil mixtilini, sent difícil diferenciar quals són els originals; es restaura la lògia superior que es tanca hermèticament amb fusteria metàl·lica oculta i vidre. Es respecten les voltes aristades de rajola en planta baixa i es reforcen els forjats amb capa de compressió amb malla electrosoldada desconeixent-se el nivell de substitució de cairats. En l'estada del primer pis de la torre queden vestigis del que degué ser l'antic oratori; conserva l'alfarje decorat, probablement de l'època en què Bonifacio Ferrer era Senyor d'Alfara; les parets estan repintadas però no en tota la seua altura, la qual cosa permet apreciar les restes molt difuses de les pintures murals que la decoraven i un fris amb un llegenda en llatí. La tradició relaciona aquesta habitació amb l'estada de Sant Vicent Ferrer en la localitat. (C.Pérez-Olagüe)

Fotos