Recinto Amurallado de Alzira
- IGPCV
- 46.017-9999-000014
- Denominació
- Recinto Amurallado de Alzira
- Altra denominació
- Murallas
- Municipi
- ALZIRA
- Comarca
- LA RIBERA ALTA
- Província
- València
- Localització
- En el centro de la población. Parc Aràbia Saudí
- Ús primitiu
- Defensiu
- Tipologia
- Edificis - Edificis militars - Muralles
Malgrat la localització en tastos i sondejos de restes preislàmiques i alguna notícia documental res es pot deduir sobre un primer poblament sobre el futur solar de la Vila, datant dels temps islàmics sense concreció inicial cronològica- l'evident existència d'un poblament estructurat com a vila urbana. Al-Himayari assenyalava que era una illa fluvial d'Al-Andalus prop de Xàtiva, situada a 18 milles de València constant documentació que fa referència a fets d'armes i a l'existència de poetes, filòsofs o historiadors de renom en Al-Andalus: Ibn Jafaya, Ibn Al-Zaqqaq, o Ben Tomlus. De la seua topografia urbana ens han arribat notícies que fan referències a les seues defenses murades, mesquites, banys i llocs de transacció econòmica. Escolano, copiant cronicones anteriors assenyalava que és plaça de les fortes del regne pel seu natural lloc, el qual com a cabalós riu li envolta ni pot ser minat ni assaltat. Els seus fonaments i parets semblen fetes de betum i pertrets eterns, perquè ni el temps ni els perpetus embats del riu tan poderós han obert portell en ella. Del llibre del Repartiment s'infereix l'existència d'almenys dues mesquites, la de l'Alcazaba i la Major, al costat de tres cases de banys, terrisseries i certs llocs de transacció econòmica. Amb excepció d'un fragment de circuit murat res subsisteix d'aquestes arquitectures, havent-se demolit en 1947 els últims banys subsistents al costat del mur i a la plaça del Sufragi compost de diverses estades que es configuraven de manera similar als de Palma, Ronda o València. En 1243 es va entregar la Vila d'Alzira per pacte al rei don Jaime. El primer assentament cristià es va efectuar sobre les primeres torres fortalesa, expulsant-se arran d'una revolta pocs anys després als musulmans alzireños del recinte emmurallat. De la topografia urbana de la vila foral es guarda documentació referent a dues esglésies i a un lloc de transaccions econòmiques. L'església de Santa María, lloc citat per la Crònica Real: E si ens moriem en aquell endemig en Algezira, ens soterrasem en Sancta María d'Algezira; temple de reconquesta de planta rectangular, murs llisos i coberta de dos vessants. Després de la deterioració de la guerra civil de 1936 va ser demolida en 1957. Enfront de la plaça Major s'alça l'església de Santa Catalina, de nau basilical, volta de creueria i teulada a dues aigües, posteriorment a la seua construcció va patir grans remodelacions. L'Almudín o estada porticada construïda amb destinació a les transaccions comercials es va alçar sobre el solar d'un primitiu en 1375, sent substituït en 1587 per una nova llotja, demolida en 1872. Els ponts gòtics de la Calçada (Sant Gregori) i del Raval (Sant Bernardo) van ser derruïts respectivament en 1921 i 1967. Entre els agents més actius de la degradació de la Vila es troba el Xúquer. Es daten fortes avingudes des de 1320, constatant-se cites que parlen de la destrucció de 900 cases (1437), 22 inundacions en un any (1590), 80 pams de nivell d'aigües (1632), destrucció de tots els ponts (1709), 4 metres de nivell als carrers (1864) o la recent de 1982 en la qual tota la població es va veure afectada amb nivells de 3 i 5,5 metres. En 1900 i 1960 es van adoptar plans de defensa que van suposar la demolició del pont de Sant Gregori, la conversió del braç mort del llit que embolicava la vila, la demolició del pont de Sant Bernardo i la urbanització de les avingudes Suñer i Sants Patrons. La desamortització va suposar la supressió del monestir hospital de les Lluïes i la Guerra Civil de 1936 l'incendi de tots els temples i llocs de culte de la ciutat. En el segle XX, la Vila viu l'eufòria modernista possibilitada per la prosperitat proporcionada als terratinents amb l'exportació d'agres. Els edificis assumeixen en les seues façanes els ideals de la burgesia amb elements ornamentals molt arrelat agrària: taronges, flor del taronger, cistells de fruits, juntament amb altres elements forans. La planta de la Vila, condicionada per l'orografia s'inscriu aproximadament en un triangle, amb un pinacle apuntant al Xúquer i base arredonida cap al raval, estructurant-se entorn de la diagonal del carrer Major. Partia aquesta, després de superar el pont i els seus defenses, de l'església de Santa María, continuant per l'hospital i convent de Lucías, ermita de Sant Roque, Casa Consistorial, plaça de Santa Catalina i accessos al pont del raval. El camí de ronda propiciava el pas exterior a les muralles, camí d'Algemesí, mentre que el flanc oposat quedava cenyit per les muralles. Encara perviu en la seua toponímia i traçat viari la intricada, estreta i laberíntica traça de carrerons i placetes: plaça del Forn, Morera, Carbó, Sufragi, Pou i Casasús i carrers de Saludador, Salinería, Granero, Carnissers, Arcs, Fonda etc. En els anys de la postguerra es va propiciar una arbitrarietat constructiva i pèrdua de mansions pairals iniciada ja en 1899 quan es decideix derrocar les muralles, portades i arcades i facilitar els eixamples. La tendència a alçar habitatges en altura va propiciar la demolició dels immobles que recauen als carrers de major amplària, obrint-se així mateix les places de Casasús i la unió de les de Sufragi-Carbó. El terraplenament del primitiu llit mort del riu Xúquer, que voreja La Vila, obrirà les perspectives de construcció d'una gran avinguda, demolint-se l'obstacle del pont de Sant Bernardo per a traçar el primer tram (Sants Patrons). La Vila s'anava despoblant dels habitants més acomodats que buscaven les torres de les avingudes. També la riuada de 1982 que va arrasar les plantes baixes i primers pisos va forçar l'abandó dels seus propietaris. La muralla va prestar refugi als habitants de la Vila en accions bèl·liques (Alfons el Batallador, Cid Campeador, almohades, Rei Don Jaime, Comunitats, Germanies i conteses civils) i enfront dels desbordaments del riu. Perduda la seua valoració estratègica i autoritzant-se al llarg de segle XIX la construcció d'habitatges sobre els merlets, va culminar en 1899 amb l'acord d'enderrocament de les mateixes per a propiciar els eixamples. La restauració de 1975 es va limitar a demolir part de les cases penjades, estucar els paraments, reconstruir artificiosament mitja torre i deixar perviviente la llotosa llacuna que les a prop en època de pluges. En 1982 es van iniciar obres de drenatge i infraestructura del parc. El riu Xúquer al seu pas per Alzira forma un meandre, que ja fossilitzat, va ser on es degué assentar el primer poblament humà. La possible insularitat va quedar reforçada per l'aportació de les rambles i torrenteres del Barxeta, del Casella i de l'Estret. Ibn Khaldum definia a la població alzireña com un dels més típics exemples de les ciutats assentades al costat del riu, generalment a la seua vora o en una corba a manera d'illa fluvial per a la seua millor defensa. Julián Ribera puntualitza que el seu nom procedeix de l'abreviació d'Al-Yazirat Suquar (L'illa del Xúquer) havent experimentat per espai de més de set-cents anys escassa transformació. En la documentació de l'Arxiu Municipal es lligen aquestes veus: Aliasire, Algezire, Aliazire, Algesira, Aliazira, Algezira, Alzira i Alzira. A través dels plans viaris de 1864 i 1870, al costat de les restes que subsisteixen es pot inferir el traçat originari. Enfront de la bifurcació dels camins que condueixen a Algemesí i Alberic s'alçaven les fortificacions defensives del pont de la Calçada que permetia l'accés a la Fortalesa Castellet de Sant Pere i a la població. Per la seua esquerra flanquejant la rambla (actual ronda d'Algemesí) amb mur i set torrasses fins a aconseguir l'eixida del carrer Salinería (375 metres). D'allí al carreró de Sr. Bernardo, quatre torrasses (195 metres). Passada el carrer de Carnissers s'aconsegueix el carrer Major i les obres defensives del pont del Raval (Sant AgustíSant Bernardo); d'aquest tram tan sols subsisteixen dues torrasses embegudes en habitatges i situats en els números 1 i 50 de la Ronda. Des del pont i paral·lelament al carrer de la Llotja (actual Faustino Blasco) s'aconsegueix el Mercat Municipal. Fins a la recent riuada de 1982 subsistien dues torrasses (exclosos del pla de restauració de les muralles de 1973). A partir del carrer Saludador es manté l'únic sector perviviente, amb una extensió de 255 metres de muralla i huit torrasses. La seua construcció data originàriament dels primers segles islàmics estant construïda amb mampuesto de cudols forjats amb calç i arena i encofrats amb fusta. Pese al terraplenament actual, presenten una altura les torrasses de 7-10 metres i 6 metres per a la muralla, sent la seua grossària de 1,20 metres. La muralla es perd a l'altura de la casa caserna de la guàrdia Civil, existint un tram de mur enterrat, unint-se al costat de l'obra de l'església de Santa María amb el Castellet de Sant Pere. Adossada a la muralla s'ha descobert recentment l'anomenada Casa Reial o de l´Olivera, restes arqueològiques de la torrassa, adossat a la muralla, que va ser residència alçada per Jaume I entre l'alcazaba, situada al nord-oest, i la resta del conjunt emmurallat. El Recinte Emmurallat es troba en desigual estat de conservació, encara que en general es troba en bon estat per haver-se conservat enterrada per davall de la cota actual del Conjunt. (C.Pérez-Olagüe)
Fotos
Plànol
La geolocalització dels elements està en procés de revisió.