Tornar

Castillo de Uxó o de Uixó

Codi
12.06.126-004
Denominació
Castillo de Uxó o de Uixó
Altra denominació
El Castell
Municipi
VALL D'UIXÓ (LA)
Comarca
LA PLANA BAIXA
Província
Castelló
Localització
Cerro al norte de la población
Tipologia
Edificis - Edificis militars - Castells
Foto InmuebleFoto InmuebleFoto Inmueble
Dades de protecció de l'inmoble
Secció
Primera
Classificació
Béns immobles 1ª
Categoria
Monument
Estat
Declaració genèrica
Anotació Ministeri
R-I-51-0011336
Data anotació
30/03/05
Dades de l'entorn de protecció
Tipus de delimitació
Genèric

La història de la Vall d´Uixó es remunta a la dominació romana, com ho testifiquen les troballes de làpides i les ruïnes de canals existents. El seu nom en l'actualitat era el que rebia la vall on es trobaven els pobles de Castro i el seu castell, Benigasló, Alfondech, Hare, Alcudia d'Uxó, Benigafull, Ceneja, Benizahat, Zeneta, Benicapdó, Haraturle i Benamaldech. Aquests pobles van desaparéixer en la seua major part l'any 1609, i alguns d'ells han quedat units a l'actual vila per haver-se construït molts edificis en els espais que els separaven. Mundina indica que va rebre aquesta població el nom del seu antic castell anomenat Uxó. Les tropes de Jaume I van ocupar la vall en 1238, seguint després una revolta capitanejada per Al-Azrach. Els musulmans es van fer forts al castell d'Uxó, però van haver de rendir-se davant el setge cristià l'any 1350. Després de la rendició el rei els va atorgar carta de població, respectant la religió, usos i costums islàmics. Les poblacions de Castro i Benicapdó, van passar al servei de l'infant Jaume d'Aragó i posteriorment al seu fill Jaime Pérez, hagut amb Teresa Gil de Vidaura. La resta de poblats van romandre sota la jurisdicció directa de la corona. Pere el Cerimoniós, en un privilegi de 1363, va eximir a l'aljama musulmana d'Uxó del pagament de diversos impostos. Posteriorment el senyoriu va passar per mans de l'infant Don Pedro, comte de Ribargorça, després per Ponce Soler, Gilabert de Centelles i l'infant Don Martín, més tard rei d'Aragó amb el nom de Martí I. Finalment Alfons V d'Aragó ho va donar al seu germà l'infant Don Enrique en 1436, per a compensar-li de les pèrdues que aquest havia tingut per haver-li sigut confiscats a Castella alguns territoris. Els successors, amb el títol de ducs de Segorbe, van exercir el senyoriu jurisdiccional fins a la seua abolició per les Corts de Cadis. Després de l'expulsió morisca en 1609, la vall va quedar pràcticament despoblat pel que els ducs van establir contractes de repoblació amb gents vingudes del Maestrazgo de Montesa, segons escriptura datada en 1612. Els habitants d'aquesta vall van ser vassalls dels Cardona, ducs de Segorbe. La població va ser escenari d'enfrontaments entre carlistes i liberals. El castell es troba a la part alta d'una muntanya aïllada, situat darrere d'un turó actualment urbanitzat, al nord de la població. Ocupa tot el cim de la muntanya.Per a accedir des de la població s'ha d'agafar el camí de l'Anogueret i després el camí de la Font de la Cañeta. El castell musulmà dels segles XII-XIII està format principalment per un ampli recinte d'uns 90 metres de llarg i de 60 metres d'ample, dominat per un conjunt més reduït de construccions. Aquest últim espai està ocupat per cisternes i reserves. En aquesta última part, més fortificada, degué edificar-se una "Casa coberta" manada construir per un document real de 1287, per a allotjament. Les reconstruccions que es van dur a terme a finalitats del segle XIII, van ser executades pel mestre d'obres Guillem de Barcelona. Al voltant de l'actual castell es poden observar els vestigis d'un tercer recinte de pedra, d'enormes dimensions, mesura 250 metres per 110 metres, abastant una superfície de 2 hectàrees. Hi ha restes de cases tant dins com fora del recinte. El castell respon a una obra relativament homogènia quant a les seues tècniques, i probablement dates de construcció. Està edificat en tapial sobre una base de pedra. S'han trobat una gran quantitat de restes ceràmiques dins de la maçoneria de tapial en tota la part nord del recinte superior. Les restes ceràmiques estan datats en els segles X-XII. (C. Pérez-Olagüe)

Fotos

Foto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto InmuebleFoto Inmueble

La geolocalització dels elements està en procés de revisió.