Castillo y Murallas
- IGPCV
- 46.214-9999-000002
- Denominació
- Castillo y Murallas
- Altra denominació
- Caserón Señorial
- Municipi
- RIBA-ROJA DE TÚRIA
- Comarca
- EL CAMP DE TÚRIA
- Província
- València
- Localització
- C/ de la Cisterna y Plaza Benedito
- Època
- S.XII; S.XVI
- Ús primitiu
- Defensiu
- Estil
- Arquitectura medieval
- Tipologia
- Edificis - Edificis militars - Castells
L'actual terme de Riba-Roja va estar en temps de la colonització romana intensament ocupat per l'home, donada la seua singular situació al costat del riu Túria i entre dues zones de gran importància demogràfica: la colònia romana de Valentia (València) i Edeta (Llíria). L'existència en el terme municipal de "Viles Rústiques", unitats romanes d'explotació agrícola de grandària familiar (més tard com a alqueries o masies autosuficients), i d'importants fragments de tres aqüeductes que permetien regar amb aigües del Túria un vast territori que arribava fins a les hortes pròximes a València, reforça la hipòtesi que en aquesta zona no existien nuclis importants de població, sinó assentaments molt disseminats, dedicats al cultiu de la trilogia mediterrània (vi, oli i gra) que en gran manera eren embarcats en el port de València amb destinació a la capital de l'Imperi. La presència de restes importants d'un ampli recinte emmurallat, que alguns historiadors atribueixen a aquest període, reforça la creença que l'assentament urbà de "Riparubea" (Riba-Roja) en un promontori al costat del Túria i els barrancs dels Moros i Les Monges tindria un marcat caràcter militar, estratègic (dos dels tres aqüeductes travessaven el recinte romà) i de control sobre un amplíssim territori cultivat. Seria aquest un assentament emmurallat mínim, desenvolupat a banda i banda del final de l'antic camí de "els Animes", hui carrer de la Cisterna. Del període del Sota Imperi i la transició visigótica anterior a la islamització es troba la troballa en 1970 en el Pla de Nadal del que alguns consideren "la peça arquitectònica més important de la península ibèrica en el transite del segle VII al segle VIII", un edifici de considerables dimensions i de gran monumentalitat (possiblement les restes d'un gran palau o d'una basílica) podrien indicar l'existència, en algun lloc del terme, d'un important nucli de població. La presència musulmana en terres de Riba-Roja (segles VIII-XIII, la Beni-Panoha) dependent del Waliato de Llíria, està datada des dels inicis d'aquest període, com el demostren les investigacions arqueològiques en el Pla de Nadal que asseguren l'abandó, incendi i destrucció del palau-basílica visigoda cap a 779. Desapareguts les restes de l'aristocràcia visigoda, els nous pobladors s'assentarien en les xicotetes viles-alqueries. Al mateix temps l'antic assentament militar romà és transformat en un poblament rural que gràcies al seu singular emplaçament podria dominar una àmplia zona agrícola al costat de les riberes del Túria. L'enorme inestabilitat política d'aquest període faria necessari el manteniment dels seus defenses en perfectes condicions i per això es reedificaron i van ampliar les muralles romanes i es va construir en un extrem del recinte, aprofitant per a això restes de basaments romans. El castell seria d'ara en avant la residència del representant de les autoritats valencianes que s'encarregaria, entre altres coses, del cobrament dels impostos. L'assentament es va consolidar amb la construcció d'un xicoteta mesquita i d'un cementeri extramurs. La rendició de Riba-Roja a Jaume I, "sense efusió de sang", en 1238 va fer que aquesta passara a formar part del senyoriu territorial del seu fill Pedro Fernández d'Azagra qui de manera immediata designaria els seus representants, agents militars i fiscals que estarien al capdavant de l'explotació de les seues terres, mantindrien l'ordre i percebrien els impostos. L'increment poblacional va ser mínim, així doncs el recinte urbà va poder mantindre's intacte entorn de l'actual carrer de la Cisterna, amb la mesquita en un extrem i la "residència senyorial" (antic castell habitat ara pel representant de Senyor), en l'altre. Després dels conflictes esdevinguts en 1348 entre els unionistes valencians i els realistes en els quals aquells van matar al Ball i als jurats, el nou Senyor de la vila Ramón de Riusech i Moraida, secundant-se en les bones relacions que mantenia amb el rei, del qual havia sigut majordom i al qual havia prestat múltiples i bons serveis, és més que probable que decidira l'ampliació i consolidació del recinte emmurallat, augmentant la seua capacitat defensiva. Durant els segles XIV i XV comença a consolidar-se la nova trama urbana amb la construcció d'habitatges en els voltants del vell nucli, carrers de la Cisterna, Rellotge Vell i Forn Vell. La mesquita romania en la seua primitiva ubicació i el mateix que el castell que ara bolcava la seua façana a la nova plaça aconseguida després de l'eliminació del llenç de muralla que tancava el seu recinte inicial. L'harmoniosa convivència entre musulmans i cristians va anar deteriorant-se progressivament al llarg de tot el segle XVI: la revolta "agermanada", els edictes successius de les Corones de Castella i Aragó en els quals es comminava als mudèjars a batejar-se i abandonar la seua llengua i vestits, l'acció de la inquisició etc. En Riba-Roja els veïns mudèjars van comptar amb la protecció dels successius Senyors i en particular de Sancho Cardona Ruiz de Lihori, al qual la Inquisició va obrir procés per negar-se a la conversió dels seus súbdits. Malgrat tot es va produir l'expulsió de 1609 amb el que la vila es va convertir en un espai urbà pràcticament deshabitat. El castell és una construcció de gran volum, formada per la juxtaposició successiva de diferents cossos que confereixen a les plantes una gran complexitat. Alçada sobre restes romanes, va ser seu i residència dels Senyors de la Vila i Baronia fins a l'abolició dels senyorius territorials per les Corts de Cadis en 1811. L'edificació està realitzada amb materials i tècniques constructiva molt variades a causa del procés successiu d'addició de cossos i modificació dels existents: maçoneria ordinària, careada, diferents fàbriques de rajola, tapial ordinari i tapial amb rajoles mirinyacs o saltats. Tan sols són datables alguns dels elements constructius, com la finestra geminada que dona a la plaça de la Cisterna (segle XV) o els arcs rebaixats de rajola situats a la sala de planta baixa que donen al pati interior (segle XV o XVI). És sens dubte, l'edifici més antic i singular del nucli urbà, i a més el tancament de perspectiva del barranc dels Moros. El castell de Riba-Roja de Túria es compon de dos cossos edificatoris diferents connectats per un pati interior. El cos principal, adjacent als carrers Benedito i Cisterna posseeix quatre altures amb diverses estades i departaments. L'accés es produeix en planta baixa i primera planta des del pati, en aquest últim cas ascendint pel terreny natural o des del carrer Benedito per un accés secundari. La seua part inferior no es troba comunicada amb la resta de les plantes. En ella hi ha xicotetes sales amb sostre de volta aristada de rajola, que van pertànyer, probablement, a la zona de cuines. Així mateix existeix una gran sala confrontant a les anteriors que dona al pati i el sostre voltat del qual de rajola de tejar està desplomat, romanent tres arcs rebaixats que actuaven a manera de costelles de reforç. En les plantes superiors la comunicació s'estableix a través d'una escala situada en la zona central. També existeix una altra escala secundària longitudinal. Sobre les xicotetes sales de planta baixa, possible zona de cuina, hi ha una gran sala voltada amb rosques de rajola de tejar que manca de buits a façana significatius i a la qual s'arriba descendint des del nivell de planta primera. Sobre les dues sales descrites hi ha en planta primera altres dues sales d'iguals dimensions: una que dona al carrer Benedito amb sostre cassetonat de coberta, en la qual es troba la finestra geminada citada i la que dona al pati interior el sòl del qual correspon a la volta desplomada citada. Hi ha en aquesta planta altres sales de forma i dimensions irregulars que es van adaptant a la feta fallida línia de façana. Sota aquestes últimes sales no sembla haver-hi sales accessibles davall. Existeix finalment, en planta segona, una sala que dona al pati, també gran, el sostre del qual és la pròpia coberta amb els cairats de fusta, listoncillos i tauler de tejar a la vista. La coberta és a dues aigües de teula àrab en la zona de les grans sales i de variades formes en la resta (aquestes últimes estan desplomades) adaptant-se a les diferents línies de façana i altures variables dels departaments. Les façanes són, bàsicament massisses, amb un reduït nombre de buits de xicoteta grandària i amb una disposició aparentment aleatòria. L'edifici longitudinal, independent del principal, es troba a l'altre costat del pati, posseeix dues plantes, connectades per una escala situada en el centre. Forma mitgera amb l'edifici veí pel que la seua coberta és a una sola aigua que dona al pati. A diferència de l'altre cos, no s'observa una participació d'estades pronunciada, perquè només separa cada planta en dues zones. Es tracta d'un edifici senzill de construcció molt posterior al cos principal. Totes dues plantes disposen de buits al pati i al carrer Cisterna, la façana de la qual està integrada en la tàpia de tancament, de gran altura, del pati interior. El pati que separa i connecta tots dos cossos posseeix porxos adossats a cada edifici en estat de ruïna, de construcció posterior i factura rústica. Al pati també es troba l'accés principal i únic al conjunt, format per un gran portón de dues fulles de fusta sota llinda de rajola en arc rebaixat i formant part del mur tapia que tanca el carrer de la Cisterna. La superfície de totes les sales és de 1.015 m² ( 725 m² en el cos principal i 290 m² en l'edifici longitudinal). El pati té una superfície de 364 m². L'estructura portant està formada principalment per murs de càrrega, de la major varietat tipològica: tàpia de pedra (encofrat de fusta en el qual es deixa caure l'argamassa amb les pedres), tàpia de pedra amb verdugadas de rajola (com l'anterior afegint filades de rajola que traven l'aparell), tàpia de rajoles saltades (l'argamassa trava rajoles en lloc de pedres), tàpia de pedres alineades (pedres més homogènies de grandària buscant el seu millor cara), tapial (encofrat de fusta deixant caure i piconant mescla de calç, graves i bitles), murs de rajola amb grans juntes i emplenant amb argamassa i pedres l'espai entre fas, mur de maçoneria ordinària (amb pedres irregulars i poc treballades) i murs de maçoneria regular. L'estructura portant es completa amb: - Tres pilars de gran secció: en alguns casos de carreus de pedra en el seu primer tram i rajola ben aparellada en la resta. - Arcs rebaixats de rajola a la sala de planta baixa que van ser costelles de la volta paredada de sostre, hui desapareguda. Arcs de descàrrega de rajola tant en murs de façana com interiors. En diverses sales apareixen voltes paredades amb rajola de tejar, rebaixades o d'aresta. - Forjat de cairats de fusta, separades per revoltones o taulers de rajola, recolzant directament en murs o mediant bigues de càrrega de fusta de grans escuadrías - Cobertes de teula àrab recolzades en tauler de rajola de tejar sobre listoncillos de fusta que recolzen en cairats de fusta. (C.Pérez-Olagüe) (Basat en l'estudi previ de Vetges La teua i Mediterrània S.L. Arquitectes)
Fotos
La geolocalització dels elements està en procés de revisió.