Real Monasterio de la Visitación de Santa María

Dades de protecció de l'inmoble

Secció

Primera

Classificació

Béns immobles 1ª

Categoria

Monument

Dades de Declaració

Tipus de Protecció

Declaración BIC singular GVA

Data Signatura Acte

05/03/10

Data Publicació DOGV

09/03/10 Vore DOGV

Data Publicació BOE

24/03/10

Tipus de Protecció

Incoación BIC singular GVA

Data Signatura Acte

18/02/08

Data Publicació DOGV

25/03/08 Vore DOGV

Data Publicació BOE

29/03/08

Dades d' Entorn

Tipus de Protecció

Entorno de protección BIC definitivo. Declaración con entorno

Data Signatura Acte

05/03/10

Data Publicació DOGV

09/03/10 Vore DOGV

Data Publicació BOE

24/03/10

Tipus de Protecció

Entorno de protección BIC provisional. Incoación con entorno

Data Signatura Acte

18/02/08

Data Publicació DOGV

25/03/08 Vore DOGV

Data Publicació BOE

29/03/08

Dades d' Inscripció

Tipus de Protecció

Inscripción definitiva BIC Ministerio

Data Signatura Acte

01/03/13

N° Inscripció Ministeri

R-I-51-0012126

El Real Monestir de la Visitación de Santa María es troba situat en el centre del centre històric de la ciutat d'Orihuela, declarada Conjunt Històric pel Decret 845 de 1969, sobre el marge esquerre del riu Segura. És un edifici de gran volum, l'impacte del qual en la silueta de la població és excel·lent i característic. Posseeix un gran interés tant històric per ser l'última gran fundació de la monarquia espanyola en la diòcesi d'Orihuela, baluard en aquests principis del segle XIX del carlisme, com a arquitectònic ja que ens trobem amb un edifici religiós d'estil neoclàssic de gran qualitat i únic en el seu estil en tota la comarca. A més posseeix una col·lecció pictòrica de gran qualitat, signada pel pintor de cambra Vicente López, encarregada expressament per a la decoració interior de l'església i compta també amb la col·laboració d'altres importants artistes del moment. El Real Monestir de les Religioses Salesas va ser fundat sota la protecció dels infants d'España Carlos María Isidro de Borbó i la seua esposa María Francisca d'Assís de Bragança i Borbó, qui va dirigir les obres, i sent el seu impulsor i participant també, molt activament el bisbe d'Orihuela Félix Herrero Valverde. La construcció es va començar a principis del segle XIX concloent en 1832. El patronatge d'aquests infants en aquesta ciutat va ser pel fet que Orihuela va ser acèrrima realista, partidària de la successió al tron de Don Carlos i seu de nombrosos moviments en pro del carlisme. El suport del bisbe oriolà Don Félix a aquest bàndol, participant activament en les guerres carlistes, va comportar el seu desterrament a Roma i va crear un conflicte diplomàtic amb els estats pontificis, que es va solucionar permetent tornar al bisbe a la ciutat i amb la signatura d'un concordat entre tots dos països. La nova església es va construir sota la direcció tècnica de l'arquitecte Fra Antoni de Benimassot, llec caputxí, anomenat en el segle Francisco Canet, autor també de la resta de les reformes de l'edifici. Aquest arquitecte va tindre la col·laboració d'un arquitecte, fins ara desconegut, que va ser enviat pels infants fundadors des de Madrid, tal com consta en la correspondència d'aquests amb les monges fundadores. Aquest edifici va ser alçat en el lloc que havien ocupat els jesuïtes i on s'impartien classes de la Universitat d'Orihuela fundada en 1569, com ara la Càtedra de Gramàtica i la de Retòrica, amén d'altres ensenyaments com a Filosofia i Teologia. Després de l'expulsió d'aquells pel rei Carles III, es va decidir donar-li a l'edifici el mateix ús amb la finalitat que es convertira en una escola per a xiquetes de la ciutat d'Orihuela i la seua diòcesi. Tal com indica Madoz, va ser demolida l'església existent, que s'havia alçat entre 1768 i 1772, i remodelades les seues naus. El 19 d'octubre de 1825 Ferran VII va donar el seu permís a la nova fundació acceptant ser l'únic patró del monestir. L'església va ser consagrada el dos de maig de 1832. En 1837 el govern va suprimir el convent donant trasllat a la comunitat a Madrid. El monestir va ser donat en arrendament a una persona particular que el va conservar adequadament. D'altra banda Elías Tormo en el seu Guia Llevant, de l'any 1923, es refereix a les salesas, indicant l'existència de diverses peces mobles, quadres i escultures. L'edifici s'assentisca en una parcel·la d'uns 5.800 m² de superfície dels quals el conjunt edificat ocupa uns 2.300 m², ocupant la resta un jardí amb un gran aljub per al seu reg i el claustre quadrat. El conjunt s'articula entorn d'aquest amb tres naus de tres plantes cadascuna i l'església en el seu costat nord. Cada costat del pati té cinc obertures. En planta baixa està resolt mitjançant pòrtics de pilars de secció rectangular amb una pilastra adossada de fust llis i capitell d'ordre dòric, i entre ells arcs de mig punt. Aquest nivell està construït en cadirat. Per damunt queden els pisos superiors, només un en l'orientació septentrional, al costat de l'església, els quals estan construïts en maçoneria revocada amb morter de calç. En aquestes façanes que donen al pati predomina clarament el massís sobre el buit obrint-se obertures aplomades amb la clau dels arcs de la planta baixa. El pati està pavimentat mitjançant pastilla quadrada del tipus denominat garbancillo, en el centre se situa el pou. Des del claustre en planta baixa s'accedeix a diverses dependències, sales de visites, cuina i refetor i església. En l'ala sud de la planta baixa se situa les dependències de visites. La cantonada nord-oest alberga la capella privada així com el cor baix per a ús de les monges des de la clausura, aquella és de planta rectangular amb un costat de menor dimensió tangent al lateral del presbiteri, amb la finalitat d'assistir als serveis religiosos. Aquesta capella està resolta mitjançant murs de càrrega en els quals s'obrin obertures conformades per columnes lleugerament exemptes de les parets. Això dona origen a un interessant ritme de massissos i buits, plans llisos i cilíndrics. Allí es disposa el cor que ocupen els membres de la comunitat. L'escala principal es troba a la cantonada nord-est, sent tangent i externa als caminadors. Té planta rectangular i està resolta en trams d'anada i volta, va ser construïda en pedra grisa. Aquesta escala podria haver pertangut al primitiu edifici jesuïta. Una segona escala de caràcter secundari queda situada en l'ala de ponent. Actualment s'ha instal·lat un ascensor a la cantonada sud-oest del pati. L'obra de l'ascensor és d'obra de paleta, sense buits, la qual cosa suposa un afegit poc acurat envers l'arquitectura del conjunt arquitectònic del claustre. En les plantes superiors es troben les cel·les i estades de les monges, amb els corredors de circulació que alternen tots dos en la seua vinculació al pati, a la recerca de l'orientació solar més favorable. El cos situat al migdia va tindre inicialment dues plantes, que va ser recrecida amb una superior, tal com evidencia la presència de la cornisa original, que es conserva entre les dues plantes altes. Els accessos a l'edifici es troben en la façana de llevant un dels mateixos serveix d'accés a les dependències de les monges i un altre és el corresponent a la portada de l'església. Destaquen les seues originals fusteries i detalls de les seues serralleries, tant de portes com de finestres, així com l'azulejería del s. XVIII, existent en nombroses habitacions i xicotets altars distribuïts per les plantes. L'església va ser projectada de conformitat als patrons del neoclassicisme, tal com van ser divulgats per les Acadèmies de Belles arts. Es tracta d'un temple de planta de creu llatina, amb nau única, formada quatre trams contigus, amb capelles laterals configurades per mitjà de lleus rehundidos en els murs i el regruix de les semicolumnas d'ordre paladiano, que a més sostenen una cornisa que recorre tot el temple, excepte en l'imafronte i separa la volta que cobreix la nau dels murs de l'edifici. Aquesta volta és de mig canó amb llunetes i arcs fajones. Les capelles laterals tenen altars de marbre roig i sobre els mateixos destaquen els llenços de Vicente López emmarcats per pilastres acanalades, daurades i coronades per querubins, que sostenen sobre els seus caps la cornisa, en la qual recau una laurea amb decoració floral encintada, que varia en cadascun dels altars, la qual tanca en el seu interior els símbols dels sants als qui estan dedicats. El creuer presenta un transsepte de gran profunditat, que configura la nau secundària transversal. L'encreuament de les dues naus està resolt mitjançant volta bufada, que en l'exterior es cobreix mitjançant cúpula de mitjana taronja, amb teula corba vidriada en color blau. Els altars del creuer són de major grandària que els de la nau i la seua decoració en estuc simula materials nobles. El paviment de l'església és de marbre blanc i gris blavós. El presbiteri té planta quadrada i en ell se situa l'altar principal, entre quatre columnes del mateix ordre que la resta de la nau i que sustenten el mateix entaulament. Aquestes guarden la mateixa disposició d'arc de triomf que en la façana i porten una pàtina que imita els tons verds i foscos del marbre, estant daurats els seus capitells corintis. Als carrers laterals destaquen les escultures de Santiago Baglieto notable artista del segle XIX, que va treballar a Múrcia i Orihuela, San Miguel i Sant Rafael, sobre les quals es troben les de l'escultor José María Sánchez Lozano (1904-1995), Santa Clara i San Francisco de Sales. A l'origen es trobaven quatre llenços, en el costat de l'evangeli, Sant Antoni de Pàdua i El Sagrat Cor de Jesús adorat pels Àngels, i en el costat de l'epístola San Francisco de Sales entregant les Constitucions a Santa Joana Chantal i la Visitación, titular de l'Ordre. A la seua esquerra queda el buit que serveix de connexió amb el cor de clausura, a la dreta la porta que comunica amb la sagristia. Existeix un altre cor que se situa per damunt del primer tram als peus de la nau principal. La façana de l'església és de composició plana. Mitjançant l'ús de quatre pilastres de fust llis de marbre roig, recolzades en un sòcol corregut de marbre fosc, queda dividit el front en tres trams. El tram central és més ample, conté el buit d'accés rectangular, rematat mitjançant arc de mig punt de marbre negre, amb una cornisa sostinguda per dues mènsules sobre el mateix a manera de guardapols i per damunt una gran finestra reixada. Els trams laterals tenen dues fornícules superposades, que es troben ocupades per escultures. A l'esquerra es troben les imatges de San Francisco de Sales i Sant Carles Borromeo i a la dreta Santa Joana de Chantal i Sant Francesc d'Assís. Un frontó triangular, el timpà del qual ostenta un gran escut nobiliari amb les armes dels fundadors, d'Espanya i Portugal, corona l'entaulament a manera de rematada de la façana. Per damunt del frontó es troben dos xicotets cossos de campana, retirats del pla general de la façana, amb forma de xicotet templet de quatre costats i coberts per una teulada a quatre aigües de teules vidriades blaves. Les escultures són obra també de Santiago Baglieto. Aquestes al costat de les de l'altar major són les úniques d'aquest autor que es conserven a Orihuela, ja que la resta van ser destruídas en la guerra civil de 1936. Una solució similar a la seua façana és la que va presentar l'arquitecte Vicente Ferrer a l'Acadèmia de Sant Carles l'any 1807 i que havia de conéixer Fra Antoni de Benimassot. Aquesta sembla inspirada en les portades d'esglésies com la del Redentore de Venècia d'Andrea Palladio i Sant Andrés de Màntua d'Alberti. La decoració interior va ser a càrrec del més prestigiós pintor acadèmic de l'època, el valencià Vicente López Portaña, «el més famós i destacat pintor acadèmic», segons Vicent Aguilera i Cerni i «el més representatiu pintor de l'època», d'acord amb Carmen Gracia, gràcies a que en aquest moment era pintor de cambra i s'ocupava d'encàrrecs reals, col·laborant amb ell el seu fill Luis. Els llenços encarregats responien al programa iconogràfic imposat per la infanta Mª Francisca, exaltant l'ideari de l'orde franciscà juntament amb els sants patrons dels fundadors, Sant Carles Borromeo i Santa Isabel de Portugal. José Luis Díez atribueix sis llenços a Vicente López, quatre al seu fill Luis, atribuint un altre d'ells a un dels seus fills sense concretar. El conjunt de l'església i façana ofereixen gran homogeneïtat i harmonia en la seua composició i s'emmarca dins de l'arquitectura d'estil academicista que deriva de les propostes neoclàssiques. Les parts integrants de l'immoble són: - L'església, amb naus, cúpula, cors i sagristia. - Naus i claustre - Jardí, amb templet i gruta i horta amb aljub. - Cementeri - A prop (C. Pérez-Olagüe. Basada principalment en els informes de L.P. Martínez i S.Varela)