Santuario de Nuestra Señora de Monserrate

Dades de protecció de l'inmoble

Secció

Primera

Classificació

Béns immobles 1ª

Categoria

Monument

Dades de Declaració

Tipus de Protecció

Declaración BIC singular GVA

Data Signatura Acte

20/06/14

Data Publicació DOGV

23/06/14 Vore DOGV

Tipus de Protecció

Incoación BIC singular GVA

Data Signatura Acte

15/05/13

Data Publicació DOGV

10/07/13 Vore DOGV

Data Publicació BOE

25/07/13

Dades d' Entorn

Tipus de Protecció

Entorno de protección BIC definitivo. Declaración con entorno

Data Signatura Acte

20/06/14

Data Publicació DOGV

23/06/14 Vore DOGV

Tipus de Protecció

Entorno de protección BIC provisional. Incoación con entorno

Data Signatura Acte

15/05/13

Data Publicació DOGV

10/07/13 Vore DOGV

Data Publicació BOE

25/07/13

Dades d' Inscripció

Tipus de Protecció

Inscripción definitiva BIC Ministerio

Data Signatura Acte

08/08/13

N° Inscripció Ministeri

28764

El Santuari de La nostra Senyora de Monserrate es troba situat extramurs de la ciutat en el barri denominat raval Roig o Rabaloche. Alberga a la patrona de la ciutat i la seua història es troba indissolublement unida a la mateixa des d'abans de la seua reconquesta pels cristians. La seua arquitectura és grandiosa i pertanyent al barroc amb influències ja del neoclàssic. Pascual Madoz descriu el santuari en el seu Diccionari Geogràfic Estadístic Històric de 1845 com el més important de la ciutat d'Orihuela: «La de Ntra. Sra. de Monserrate és sens dubte la de més importància; ja per la seua antiguitat, ja per la grandiositat de l'edifici; la seua imatge es venerava en temps dels sarraïns pels cristians reunits en el raval Roig i església de Sant Joan sota el títol de Ntra. Sra. de la Porta, i per temor d'alguna profanació va ser amagada davall d'una campana i oposada per l'any 1306. Els catalans que van poblar la ciutat després de la conquesta, la van titular de Monserrat, i encara que els monjos de Catalunya de la seua ordre es van oposar a això, ho va decidir a favor d'Orihuela el Papa Sixt IV en 12 d'agost de 1483. D'antuvi li van edificar una ermita en el mateix lloc que va ser trobada que és el propi que va ocupar l'esmentada parròquia de Sant Julián, i que encara es conserva en una de les capelles de la nova església; aquesta es va construir a mitjan segle XVIII traient la seua porta i façana principal a la plaça del mateix nom. És tan capaç, que sobre una gran nau té sis capelles per cada costat amb els seus respectius altars, sostenint els seus cuatros torals una gran i bella mitjana taronja; el retaule de l'altar major és de fusta, si bé una obra completa: té òrgan, púlpit sagristia molt espaiosa i dues torres principals de cadirat, amb una provisional que sosté tres campanes. En aquesta ermita hi ha fundada una confraria composta de major dels habitants de la ciutat, la seua horta i camp: la imatge és la patrona de la població, i quan ocorre alguna calamitat pública s'emporta en processó a la catedral, on es col·loca al costat de l'altar major. Tots els anys se celebra la seua festivitat i novenario en aquesta catedral, que principia en 8 de setembre fent repic de campanes, focs artificials i altres diversions públiques». L'origen de la Verge de Monserrate, a l'advocació de la qual es dedica el santuari, no està provat, però existeixen tradicions diverses sobre aquell. Una d'elles apunta al fet que va ser esculpida per San Nicodemus i portada a Orihuela per San Trifón (deixeble de Santiago Apòstol), una altra és una crònica que assevera que van ser els gots i que aquests van construir una capella per a la seua devoció. La veritat és que quan Orihuela va ser presa pels musulmans ja existia la parròquia de Sant Julián on es venerava la imatge de la Porta, que és la mateixa que hui venerem sota l'advocació de Monserrate. La imatge va ser amagada durant aquesta ocupació i una vegada reconquerida, els cristians van decidir buscar la imatge de la Verge. Un manuscrit de 1310 relata que en aquest any, el subterrani so d'una campana, va ser sentit durant tres nits consecutives al peu de la muntanya del castell en la seua part occidental, enfront del llit del riu Segura. Foradant la penya van trobar la imatge de la Verge de fusta d'olivera de 42 cm d'altura i asseguda en una cadira, tenint en ser trobada, segons diversos manuscrits, un xiquet a la seua mà que tenia un ocell en els seus dits i estava vestit d'encarnat amb mantell blau. Per sorteig entre les denominacions proposades per les colònies de catalans, valencians i aragonesos residents a la ciutat, va eixir el nom de Monserrat. Posteriorment els pares benitos del convent de Monserrat de Catalunya van sostindre un plet pel títol de la imatge. Per sentència del Papa Sixt IV el dotze d'agost de 1483 va ser castellanitzat el nom a Monserrate i creada una advocació nova. A partir d'aquest moment el seu primer santuari tenia el seu altar Major en el lloc que ocupa la capella de Crist actual, darrere d'aquesta s'observa una concavitat a la muntanya feta a pic que es diu Cova de la Verge i és el lloc on va estar oculta la imatge. El 15 d'agost de 1748 un terratrémol va causar l'esfondrament de gran part del temple, sent traslladada la imatge de la Verge de Monserrate a la catedral. A l'abril de l'any 1750 sent bisbe d'aquesta diòcesi Sr. Juan Elías Gómez de Terán es van començar les obres de l'actual temple sobre l'anterior que va tardar a acabar-se en 1775. En 1776, va tornar la imatge a la nova església. Durant els segles XVI i següents es va acréixer la devoció popular fins a ser declarada, a principis del segle XVII, co-patrona de la ciutat, confirmant-se canònicament aquesta declaració pel Vaticà en 1920. L'immoble La nova església és de planta de creu llatina, conservant restes del primitiu temple en el costat de l'evangeli del creuer, on es conserva el retaule original del segle XVII en la capella de la Troballa. L'antic temple de Sant Julián va tindre orientació aquest a oest, el presbiteri es trobava en aquesta orientació, i l'accés quedava en posició oposada, a llevant. Mitjançant aquesta posició es podia aconseguir la comunicació amb l'antiga casa de Misericòrdia, hui desapareguda, que estava en posició contigua al santuari. La planta de l'edifici que constitueix el temple actual està inscrit un rectangle, l'eix longitudinal del qual té orientació nord sud, estant situat l'accés en la posició meridional. Té nau única dividida en cinc trams. Els alçats alternen les obertures, rematats mitjançant arcs de mig punt, amb els machones massissos que arranquen d'un sòcol de pedra negra, als quals s'adossen pilastres amb capitell d'ordre corinti. Per damunt hi ha un potent entaulament amb el fris adornat, queda rematat per mitjà d'una cornisa de vol considerable. L'espai es tanca mitjançant una volta de canó correguda articulada mitjançant arcs torals que coincideixen amb l'eix de les pilastres. En la volta s'instal·len les llunetes que permeten l'obertura de les finestres, necessàries per a la il·luminació interior. El tram de la nau té capelles laterals, situades entre contraforts, que al seu torn queden comunicades entre si mitjançant estretes perforacions practicades en els esmentats elements estructurals portants. Dels cinc trams en què es divideix la nau el primer, al costat de l'accés és més estret, allí les capelles laterals van ser substituïdes per les torres en forma de prisma quadrat, on se situen les campanes en un cos superior d'aquestes. Les capelles laterals tenen planta quadrada. Cadascuna té al fons un altar en forma de retaule. La capella del costat de llevant, situada al costat del creuer conserva la porta que en el seu moment connectaria amb l'esmentada Casa de Misericòrdia. El creuer ofereix major amplitud, coronant aquest espai una cúpula de mitjana taronja, que secunda directament, sense la transició del tambor, sobre els quatre arcs torals. L'intradós està cassetonat, mitjançant una divisió que rememora la disposició a les cúpules de l'antiguitat de Roma, especialment el Panteó. En el presbiteri es troba la capella Major. L'altar major és un enorme retaule, esculpit per José Puchol en la segona meitat del segle XVIII. La nau transversal es remata mitjançant volta de canó seguit articulada pels arcs torals. La de ponent correspon a l'antic edifici de Sant Julián, en la testera del qual es troba el retaule que presideix aquesta capella. Al costat d'aquesta capella darrere del presbiteri es troba la sagristia composta de diverses estades. Una d'elles és una nau longitudinal formada per volta de canó seguit articulat pels arcs torals. dona pas a una capella la il·luminació de la qual entra per les finestres situades en l'espai interior dels arcs torals, sobre els quals al seu torn descarrega una cúpula de mitjana taronja, en la qual fa especejament de huit nervis. Les parets estan arrebossades en algeps blanc, pintat mitjançant sanefes lineals i motius vegetals de color blau, amb alguns retocs en groc albero i cornises marmorizadas. Adossat al presbiteri de la nau principal es troba una escala de certa amplitud, formada per dos trams en angle, que condueix a les sales superiors on es troba el cambril nou de la Verge de Monserrate. Al costat d'ell es troben diverses estades i la capella alineada amb l'eix de la nau principal. Aquesta capella disposa d'un altar amb gran profusió decorativa barroca, paviment ceràmic policromat i decoració en fusta i escaiola. El Retaule de la Troballa Es troba en la capella de la Troballa i està datat en 1690 i és d'estil barroc. En la seua part inferior es troba la cova on es va trobar la Verge i en el seu cambril se situava l'antiga Verge de Monserrate. El retaule consta de bàndol o predel·la i dos cossos superiors, el primer dividit en tres carrers estructurats per columnes salomòniques i el segon cos compost per un carrer rematat per un frontó partit amb l'emblema de la Verge de Monserrate. En la predel·la es troben els llenços del naixement de Crist i L'Adoració dels Reis, obres del segle XVI. En el centre s'obri un arc que dona accés a la Cova de la Troballa, que conté la imatge de la Verge a l'interior de la campana. Al carrer central del primer cos es troba un gran buit al qual recau el cambril de planta poligonal, en el qual en l'actualitat es venera la imatge del Crist de la Bona Mort. Als carrers laterals es troben les imatges de Sant Ramón i Sant Pasqual adquirides en 1946. En el cos superior se situa el llenç «La Coronació de la Mare de Déu» flanquejat per columnes salomòniques. El Retaule Major És un gran retaule d'estil rococó amb gran recargamiento decoratiu i gran moviment amb entrants i sortints. La seua estructura compositiva es pot dividir en tres parts: la primera seria la base, la segona la part central, amb tres carrers conformats per pilars d'ordre gegant, on se situa, al mig l'arc de mig punt que alberga el cambril nou, i la tercera l'àtic del retaule. S'alça sobre una base plana de marbre negre amb grans plaques de jaspi de Novelda. En el centre de l'altar se situa un templet de fusta sobre quatre columnes daurades sobre plints i amb capitells compostos coronats per un frontó partit. En el primer cos als carrers laterals es troben dues escultures de grandària quasi natural de les altres dues patrones d'Orihuela: les Santes Justa i Rufina. Les façanes En l'immoble són perceptibles dues façanes. La principal està situada en la via pública que correspon a l'orientació meridional. Presenta unitat en el seu aspecte, però cal diferenciar dos trams superposats en vertical. L'inferior ofereix una altura considerable, realitzat en un cadirat de gran grandària i especejament regular. Els laterals de les torres ofereixen un lleuger regruix sobre el tram central. Ací es troba el buit d'entrada, remarcat mitjançant una portada retaule, format per un pis inferior i àtic superposat. El pis inferior ofereix un pedestal o basament comú amb sengles columnes exemptes als costats del buit d'accés, sent pilastres en els laterals exteriors. Els quatre elements tenen capitells d'ordre corinti. Per damunt dona suport a un entaulament amb frontó partit de costats corbats. L'àtic s'emmarca per mitjà de sengles columnes disposades sobre les de nivell inferior. Cap a l'interior apareixen sengles pilastres, de manera que s'inverteix l'ordre del cos inferior. En la cartel·la central es troba un motiu en baix relleu amb l'anagrama de la Mare de Déu. Remata l'àtic un entaulament d'escassa rellevància i un frontó partit que recolza sobre les columnes. Per damunt de l'entaulament i entre i entre els costats del frontó apareix una finestra, emmarcada mitjançant una motlura molt plana, acabada mitjançant una rematada, a manera de guardapols, corbat. En estil el pòrtic evidencia la influència d'un cert neoclassicisme, propi del moment de la realització. Amb tot hi ha encara certa influència del barroc, tal com evidencia la jerarquització dels elements plans adossats als murs, a més d'aquells exempts. Utilitza la varietat en els elements petris, amb la combinació de pedra blanca i negra, a més de les incrustacions amb marbres de diferents colors. En el tram superior de la façana el mur està construït en maçoneria, sent el revestiment extern un esquerdejat de morter. La secció horitzontal del cos de la torre és més reduït, igual que el tercer on se situen les campanes. El tram central ofereix un imafronte format per un perfil en corba. A major altura sobreïx el que serveix de rematada a la nau central igualment continuant corbes i contracurvas. La façana de llevant és un element pla i opac, resolt mitjançant fàbrica de cadirat. Aconsegueix l'altura del cos inferior de la façana principal. Per damunt s'aprecien els contraforts, formats per prims prismes, que la nau central. En aquesta façana de llevant hi ha una segona porta, de traçat més modest. El buit està emmarcat mitjançant una motlura d'escàs relleu i entitat. Sobre el mateix un frontó que es corba en el tram central permet la col·locació de l'escut amb el lema de la Verge de Monserrate, la roca i la serra. A la cantonada als peus de la torre sud es troba un gran escut amb les armes del bisbe Don Joan Elías Gómez de Terán. Parts integrants: - Nau principal i capelles adjacents. - Creuer i braços, restes de la primitiva església de Sant Julián. - Sagristia i antesagristia. - Portades amb els escuts del Santuari i escut del bisbe Gómez de Terán. - Capella de la Troballa amb la Gruta de la Troballa. - Cambril antic darrere de la Capella de la Troballa amb escala des de sagristia. - Cambril nou, vestidor de la Verge i escala d'accés, darrere del presbiteri. - Cripta (C.Pérez-Olagüe. Basada principalment en el llibre Art i iconografia de La nostra Senyora de Monserrate en la diòcesi d'Orihuela)