Teulada Gótica Amurallada

Dades de protecció de l'inmoble

Secció

Primera

Classificació

Béns immobles 1ª

Categoria

Conjunt històric

Dades de Declaració

Tipus de Protecció

Incoación BIC singular GVA

Data Signatura Acte

30/11/06

Data Publicació DOGV

15/01/07 Vore DOGV

Tipus de Protecció

Declaración BIC singular GVA

Data Signatura Acte

07/12/07

Data Publicació DOGV

11/12/07 Vore DOGV

Data Publicació BOE

25/04/08

Dades d' Inscripció

Tipus de Protecció

Inscripción definitiva BIC Ministerio

Data Signatura Acte

30/07/08

N° Inscripció Ministeri

R-I-53-0000628

Teulada es troba situada a la Comarca de la Marina Alta, al sud del cap de la Nau, entre el Poble Nou de Benitatxell i Benissa, al costat de la costa. La vila, xicoteta població emmurallada de planta regular, orientada a sud-est, se situa a l'interior del seu terme municipal, adaptada a la topografia del pujol on s'assentisca. El Conjunt, de gran bellesa, harmonia i regularitat, és representatiu d'una implantació cristiana posterior a la conquesta amb ampliacions dels segles XVI i XVII, que no ha patit alteracions fins a l'arribada del segle XX. Posseeix un valor excepcional per l'interés dels edificis que la componen, alçats amb pedra tosca del lloc, i que en la seua gran majoria presenten façanes amb característiques constructives i estètiques pròpies del gòtic, i interiors que conserven elements arquitectònics originals com a arcs, voltes de canó, etc. formant un conjunt únic en la Comunitat Valenciana. També posseeix edificis pertanyents estilísticament al barroc i en menor número al modernisme. Evolució històrica: La franja litoral de la comarca alacantina de la Marina ha estat des de finals del segle XIII habitada per una població majoritàriament cristiana que constituïa una barrera enfront de les invasions i atacs de pirates i barbarescos per mar. La primitiva defensa de la costa venia determinada pels castells de Calp, Dénia i Altea entre altres, que abastaven, cadascun d'ells, un territori sota la seua protecció. Dins del territori del castell de Calp es trobava l'alqueria de Teulada que ja apareix en les donacions del Lliure del Repartiment a partir de 1249. Almenys a partir de 1277 ja hauria d'haver-se realitzat una repoblació nombrosa ja que enguany té lloc la concessió de la carta de poblament de Teulada i altres alqueries pròximes a favor de Bernat Durand i cent més. A principis del segle XIV havia d'estar constituïda una comunitat cristiana segons es desprén de la relació de rectors de les parròquies que acudeixen als Sínodes de la catedral de València l'any 1310, entre els quals es troba el de Teulada. A la fi d'aquest mateix segle Teulada comptava amb 52 focs i pocs anys després, en 1377, aconsegueixen la independència municipal i en 1386, l'assignació de terme municipal propi independent de Benissa i Calp. A la fi del segle XIV els teuladinos disposaven de permís del bisbat per a edificar «...la dita universitat de Teulada vol et entén construhir, edifficar e fundar una sglesia en el dit lloch de Teulada amb ne haja obtenguda licència et comissió del reverend bisbe de València...». A principis del segle XV comptava amb 65 focs i es conserven documents de l'època amb els noms dels rectors de Teulada. També es té constància de l'existència d'un mur de fortificació de la població segons es desprén: «El senyor Marqués ab la dita carta de gràcia raja que ço que procehia pagar al consell de Teulada en el dit do de XX mil florins, convertesquen en l'obra del mur ordenada sots certa condició...» i en una altra pàgina del mateix document s'indica que «els dites obres foren acomplides segons que erean obligats». Teulada va rebre en 1410 la visita de Sant Vicent Ferrer, on va realitzar diversos miracles alguns dels quals s'escenifiquen hui dia en els coneguts «miracles». En un protocol de 1476 del notari de Xàbia Sebastián Xulbi, es parla del Mur Nou, com a límit d'una propietat que apareix en un document privat «Item medietatem pro indiviso cuiusdam ovilis franqui e quiti, siti e positit intus murum novum dicti loci..(AMD: Protocol Sebastiè Xulbi R 303). Però sobretot és en el segle XVI quan es troben abundants notícies sobre la fortificació de la vila i construcció de l'església de Santa Catalina. A mitjan aquest segle, en 1551, es té constància de la construcció d'una torre de defensa al costat d'un edifici denominat «quartijo», també d'ús defensiu, al mateix temps que es construeixen torres de defensa a Calp i Benissa, totes costejades per Jerònima Licitades, la qual en el plet que manté contra Joan Palafox aporta la documentació demostrativa d'haver gastat molts diners en aquestes obres de fortificació: «Primerament en el loch de Teulada per a la fortificació del dit loch e defensa dels pobladors d'aquella i ha un quartijo eo un edifici axí e nomenat que tenen els pobladors de dit loch per poder-es defensar en aquell .ïtem diu ut supra que per a la fortificació del quartijo s'ha fet una torre la qual està en acabança e sta de tal manera constrohida que poden de dita torre deffensar dues panys eo quartars del dit quartijo.ïtem diu ut supra que per a fortificar-li'ls del dit loch en el dit quartijo e torre tenen necessitat de demolir e enderrocar alguna casa eo cases dels quales axí per la propinquitat d'aquelles com altres, podrien els enemichs desfer el dit quartijo e molestar en gran manera als que.s farien forts i és defendrien en aquell» (ARV. Processos de Madrid, 2283, 83j). L'any 1562, l'informe de Joan Baptista Antonelli no nomena aquesta obra de fortificació, sinó que recomana que es revisen les muralles per a veure si és millor fortificar-les o acabar de fortificar l'església (A.G.S. Estat, Llig 141, f 71). En 1582 és concedida llicència pel virrei de València al poble de Teulada per a imposar contribucions especials amb la finalitat de comprar dues cases contigües a l'església i acabar les obres de fortificació empreses anys arrere. La petició de llicència per a imposar impostos va acompanyada de diversos testimoniatges que declaren la necessitat que té la vila de Teulada per a fortificar-se. El síndic Joan Banyuls en nom dels justícia, jurats i consell de la vila de Teulada diu que «dita vila estava situada e posada en frontera de la mar..» i estava exposada als atacs de moros i turcs. D'altra banda «estava aquella poch fortificada..», motiu pel qual es determina reunir consell general en el qual «..acordaren unànimes d'acabar un fort que i ha comensat que comprén l'església de dita vila e dues cases junt daquella per a poder-es resistir en temps de necessitat.». També es troben altres testimoniatges en el mateix sentit com el de Guillem Banyuls, notari de Xàbia, escrivà i assessor de l'Ajuntament de Teulada, el de Luis Vives, mercader de Benissa, i el de Chiristòfol Sapena, cavaller de Xàbia. Davant aquests informes el virrei de València, Francesc de Moncada, va concedir permís per cinc anys per a imposar l'impost de la cisa. Aquest permís sembla que després va ser prorrogat. Les obres de construcció de l'església fortificada i de les noves muralles continuen a la fi del segle XVI i principis del XVII, com ja preveien les autoritats teuladinas, amb els diners dels quinze anys de cisa. L'any 1602 no estaven acabades les obres, i es torna a sol·licitar la imposició de cises, petició que es repeteix en els anys 1608 i 1614. L'any 1609 la defensa de Teulada estava realitzada per un capità, 130 soldats, 100 arcabussos i tres peces d'artilleria, aquestes xifres se suposen incloïen la defensa de la costa. En 1614 es troba un informe positiu del marqués d'Ariza i Baró de Teulada, en el qual s'enumeren les raons favorables a la nova imposició de cises. Una vegada acabat el procés de fortificació que havia de durar 35-40 anys (1572-1610) la vila de Teulada experimentarà un augment demogràfic notable, a la fi del segle XVI Teulada comptava amb 129 cases, (any 1589) i en 1609 comptava amb un total de 160 cases i en 1629 s'arribarà a 228 cases. A partir d'aquest moment comença la forta crisi demogràfica i econòmica que reduirà molt la seua població. Una vegada concloses les obres de fortificació de la vila es construeix la Casa de la Vila o Sala de Jurats i Justícia. Aquest edifici va ser acabat l'any 1620 i en la seua façana va ser gravat un rellotge de sol l'any 1639. Altres notícies posteriors sobre el recinte emmurallat es produeixen a meitat del segle XVII quan es té notícia de la denominada «Porta de la Barbacana» que donava accés a un possible recinte interior de la fortificació al costat de l'església, aquesta notícia és de l'any 1667. Aquesta porta va ser derrocada al costat de la casa abadia, l'any 1901. Del segle XVIII es coneix la «Porta de Baix» que estava al principi del carrer dAvall, per un document sobre comptes municipals. També es té notícia de la torre campanar, que amenaçava ruïna, que seria derrocada a la fi del segle XIX, edificant-se una altra nova en l'angle sud-est de l'església. L'any 1940 es derroca «El Portalet», una porta existent al carrer Sant Vicent o de la Manegueta, per qüestions estètiques o de millora urbanística segons les actes de l'Ajuntament. En aquests anys s'obri una comunicació entre el carrer Sant Bonaventura (C/ Nou) i el carrer San José (C/ La Sala) derrocant una casa adossada al mur nord del recinte sent derruït també aquest. A principis del segle XX encara estaven en peus les torres de Blasco (al final del carrer El Mur) i una altra a la part posterior de la casa dIvars, segons es pot observar en els plans del Dr. Pitarch (1924) i de J. Cardona (192 Descripció urbanística: La vila de Teulada s'integra dins de les viles denominades de nova planta, fundades al llarg dels segles XIII-XV, caracteritzades per l'existència d'una trama ortogonal o reticular. En primer lloc va existir un primer recinte emmurallat medieval. El seu traçat viari està format per tres carrers principals que recorren la vila d'est a oest, adaptades a la topografia del terreny, el carrer de Dalt, del Mig i dAvall. Aquests carrers són travessats per altres secundàries que acusen el pendent de l'enclavament, encara que sense arribar a les muralles, com en altres viles. En el centre geomètric es troba la plaça dels Porxos on està l'antiga sala dels Justícies i Jurats. Es detecta una certa irregularitat en la trama ja que els carrers, antigues Fons i Manegueta, no presenten un traçat rectilini i l'existència d'un carrer en «cul de sac» en la plaça dels Porxos és de difícil explicació. Posteriorment el primer recinte fortificat va ser ampliat. La seua datació ens la ofereix les cases que embolica construïdes al llarg dels segles XVII i principi del XVIII; i una inscripció de 1789, al costat d'un escut, situada en el mateix lloc que ocupava la porta del camí de la Mar, que possiblement corresponia a aquesta porta, permet pensar en els anys en què es tanca l'eixample. L'eixample s'efectua tant a aquest com a oest prolongant els tres carrers principals de la vila, apareixent únicament dos carrers transversals. La nova trama, no obstant això, presenta un traçat més regular. Edificació: L'edificació intramurs de Teulada posseeix una gran harmonia i bellesa per l'ús comú de la pedra tosca per a portades, cantons i recercados de finestres, de característiques gòtiques, sobre mur de maçoneria arrebossada amb argamassa de calç. Les portes amb arcs de mig punt amb dovelles, després de llinda, les llindes de les finestres amb decoració de xicotets arcs de cortina tallats en la clau, les cornises de rajola volada, són les característiques comunes a quasi tots ells. Les crugies interiors es resolien amb forjats de cairats de fusta i revoltón recolzats en arcs de mig punt de cadirat. Es poden distingir els habitatges del nucli originari per la menor amplària de la parcel·lació i ser, en general, de dues plantes. L'eixample d'aquest primer recinte fortificat es caracteritza per una major amplària de la parcel·lació i el nombre de plantes que respon a planta baixa, planta noble i cambra. El tram de l'eixample corresponent al carrer Colón posseeix les casonas de major amplitud i importància, pertanyents a l'oligarquia de la ciutat. Destaquen els següents edificis: - Església de Santa Catalina - L'ermita de la Divina Pastora - Sala de Jurats i Justícies (Basada principalment en els estudis de Joan Llobell, Joan Ivars, Josep Ivars i Jaume Buigues).

Plànol