Tornar

Canal de Bellús a Xàtiva

IGPCV
46.049-9999-000004
Denominació
Canal de Bellús a Xàtiva
Altra denominació
Acueducto de Bellús
Municipi
BELLÚS
Comarca
LA VALL D'ALBAIDA
Província
València
Època
S.XII o XIII; S.XV; S.XX (modificaciones)
Ús primitiu
Públic
Tipologia
Infraestructures - Equipaments tècnics i col·lectius. Comunicacions i obres públiques - Aigua - Aqüeductes
Dades de protecció de l'inmoble
Secció
Primera
Classificació
Béns immobles 1ª
Categoria
Monument
Dades de Declaració
Tipus de Protecció
Declaración BIC singular GVA
Data Signatura Acte
20/05/05
Data Publicació DOGV
26/05/05 Vore DOGV
Data Publicació BOE
07/07/05
Tipus de Protecció
Incoación BIC singular GVA
Data Signatura Acte
27/01/04
Data Publicació DOGV
10/02/04 Vore DOGV
Data Publicació BOE
26/02/04
Dades d' Entorn
Tipus de Protecció
Entorno de protección BIC definitivo. Declaración con entorno
Data Signatura Acte
20/05/05
Data Publicació DOGV
26/05/05 Vore DOGV
Data Publicació BOE
07/07/05
Tipus de Protecció
Entorno de protección BIC provisional. Incoación con entorno
Data Signatura Acte
27/01/04
Data Publicació DOGV
10/02/04 Vore DOGV
Data Publicació BOE
26/02/04
Dades d' Inscripció
Tipus de Protecció
Inscripción definitiva BIC Ministerio
Data Signatura Acte
24/10/05
N° Inscripció Ministeri
R-I-51-0011170

La datació exacta de la construcció del canal de Bellús encara és una incògnita a causa de les poques referències i dades que existeixen. L'historiador Mariano González Baldoví afirma que va ser construït amb anterioritat al segle XII, perquè es coneix concessió per part del rei Jaume I en 1264 de l'ús d'uns banys i d'una font en la ubicació on actualment es troba la font de les vint-i-cinc canelles. Però la dada més aclarador del possible origen anterior a la conquesta del canal radica en el fet que el setge al qual va estar sotmés Xàtiva pel rei Jaume l. Aquest es va situar en un lloc estratègic denominat L 'Ambastida. Aquest monticle es troba entre el riu Albaida i les "Arcadetes d' Alboi" de manera que tenia dominada l'arribada d'aigua a la ciutat islàmica. No obstant això altres historiadors, com Martí de Viciana (1563) i Francisco Diago (1613) principalment situen la seua construcció després de la conquesta cristiana de la zona. Aquest últim en un escrit afirma: La ciutat de Xàtiva va emprendre en temps passats, després de la conquesta traher encañada la font de Belluz, i amb aver fet innombrables despeses no va eixir d'aquesta empresa amb sencera perfecció, perquè encara que va arribar la font a la ciutat, no parecia negoci de durada, ni llegava amb l'ésser que convenia i així per avingudes d'aigua es va destruir la canella i es va perdre l'aigua prop de l'any 1400 amb fart sentiment de la ciutat; perquè sense ella es quedava com sense vida i salut i bellesa perquè en l'estiu els aires calents que solian refrescar-se amb aquella aigua dividida, per a no sèrie de mal, van perdre aquest regal i medicina. La ciutat avesada a aquell regal, va haver d'esforçar-se a emprendre aquella canella una altra vegada i per diferent part i camí perquè estiguera lliure i segur de les avingudes d'aigua, i hallóse que es podia llaurar la canella en la mateixa roca on nasce l'aigua i encañarla allí mateix i per la falda de la muntanya avance i va ser cosa estranya que no va faltar qui va emprendre la fàbrica de la canella fins a la ciutat per mil cinc-cents florins; emprendióla a la fi en 1407 i túvola acabada en dos anys i mig als primers d'abril de 1410 que va ser diligència d'estima. Es conserva també un document que fa referència a la séquia de Bellús titulat "llibre del repartiment de la Séquia de Bellús" de l'any 1680. És important citar que la séquia de Bellús és nomenada per tots els historiadors i observadors com de les més importants, tant pel seu caràcter de necessària per al consum humà com per l'enginy pel seu traçat. No és en va que Cavanilles en les seues Observacions o Jaubert de Passa en els seus estudis de canals de reg llevantins descriguen amb admiració el canal i en general tot el sistema. El document més important que fa referència a la séquia el tenim en el "llibre de les Ordenances de San Phelipe (1750)" en el qual en la tercera part del títol desé es dedica a notícies de la font de Bellús i marca ordenances per al seu govern. En aquestes ordenances apareix un privilegi de 1404 en el qual el rei Martí I dona facultat a la ciutat per a imposar sancions i multes a aquells que atempten contra la "més copiosa séquia" de la ciutat. En l'Arxiu municipal de Xativa es conserven els següents lligalls relatius a la construcció de la séquia: -. Visuras i altres diligències de la séquia de Bellús. Lligall 615. Any 1747. Consisteix en un lligall que recopila tota la informació de desperfectes i altres incidències que es produeixen en el canal. -. Llibre visorio de la séquia de Bellús. Lligall 1738/6. Anys 1817-1926. Consisteix en un llibre on es repassa la séquia i s'anoten els desperfectes a reparar així com l'informe de l'arquitecte municipal Sr. Francisco Cuenca. -. Llibre per a vendes de sobrants d'aigua. Séquia de Bellús. Lligall 1695. Any 1872. Consisteix en un llibre que conté desenes d'expedients de sol·licituds de canvis de canonades, compra de sobrants i permisos d'ús d'aigua en propietats privades i fonts públiques. En el llibre apareix una sol·licitud procedent d'un molí urbà situat en la plaça de la Bassa, anomenat de la Verge, a més d'una relació exhaustiva de propietaris amb dret d'ús. Corresponent al segle XX es troben, en el mateix arxiu, tres projectes que ens descriuen obres o reparacions sobre el canal de Bellús. -. Projecte de distribució d'aigües d'alta pressió. Novembre de 1935. Enginyers W. Giménez de l'Església i Arturo Piera Barberá. D'aquest document cal destacar el projecte de la construcció de dos depòsits de 250 m³ independents en el camí de Sant Antoni, a uns cinc-cents metres de l'entrada de la ciutat. Des d'ací l'aigua va impulsada a dos depòsits de diferent cota (170 i 150 metres) en el nucli urbà per a aconseguir una pressió suficient en el subministrament urbà. Aquests depòsits van ser construïts per l'enginyer José Mª Armero Plá en els anys 60, estan situats en el Bellveret. -. Conducció d'aigües des del brollador de Bellús a Xàtiva. Març de 1936. Enginyers W. Giménez de l'Església i Arturo Piera Barberá. En aquest estudi es realitza una completa anàlisi topogràfica d'arracades, així com una proposta de construcció d'un nou canal. Correspon amb el projecte realitzat de la nova construcció que es va construir paral·lela a l'antiga excepte en dos trams que es van resoldre en túnel. -. Projecte de construcció de nou canal de proveïment d'aigua a Xàtiva i reparació de l'existent. Conselleria d'Obres Públiques, Urbanisme i Transport. Divisió de Recursos Hidràulics. Xàtiva 1988. Aquest projecte correspon a l'última intervenció realitzada sobre el canal que va consistir en la construcció d'una nova canalització en l'últim tram (camí de Sant Antoni) i un sifó per a salvar el barranc del Pont Sec. Pel que sembla es va destruir el canal antic en els trams en què es va arribar a actuar. Descripció. traçat i entorn: El canal de Bellús naix en la font denominada del mateix nom, enmig del que es coneix com a senda del "estret dels aigües". El naixement es produeix mitjançant un brollador censat per l'institut geogràfic militar d'Espanya amb el número 1026. El terme municipal en el qual es troba aquest naixement és el de Bellús situant-se en el marge esquerre del riu Albaida en el contrafort Nord-oriental de la Serra Grossa. El canal naix a 112,73 metres d'altitud i a través de 7158 metres travessa tres termes municipals fins a arribar a la ciutat de Xàtiva. Aquests són els de Bellús, Genovés i Xàtiva. La conducció voreja el marge esquerre del riu Albaida des del brollador fins a la partida que es coneix com de "L 'Ambastida" pel camí on es desvia cap a la partida de "El Pla" pel camí de la casa Sumsi fins a arribar a la porta de Cocentaina de la ciutat de Xàtiva. Els accidents topogràfics oposats al llarg del traçat del canal (barranc de la Casa Quadrat, barranc del Pont Sec, barranc d'Angeliu o barranc de Sant Antoni) se salven mitjançant arcades de diferent longitud i que al principi es van executar en fusta i, després segons consta en cròniques escrites es van refer en obra de fàbrica. Les altres dificultats orogràfiques són salvades mitjançant excavacions en el terreny i resoltes mitjançant un sistema d'alcavones o voltes de rajola paredades. La primera de les arcades és la que salva el barranc denominat "Del Quadrado" o de "la Font Quintana". Aquesta compost per dos arcs, un apuntat i un altre més xicotet de mig punt, que aconsegueixen una amplitud en planta d'uns cinc metres, estan construïts amb lajas de pedra. Després de travessar la pedania d'Alboi es troba l'aqüeducte del barranc del Pont Sec denominat "Arcadetes d' Alboi", consistent en una successió de nou arcs apuntats, d'època gòtica, realitzats amb carreus i amb dimensions desiguals. La seua longitud total és d'uns cent metres i l'altura és d'uns vint sobre el punt més baix. Més endavant, una vegada passada la zona de la Corona de l'Estrela, es troba l'última de les arcades que queden en peus. Es tracta d'una conducció d'obra de maçoneria composta per dos arcs apuntats realitzats en rajola i l'altura total de la qual sobre el nivell del barranc no supera els sis metres. Durant el transcurs del canal s'observen una sèrie d'elements verticals circulars denominats "respiralls", per on el conducte comunicava amb l'exterior durant el seu trajecte subterrani. La manca i disposició d'aquests no seguia cap regla marcada però es col·locaven per a afavorir tasques de neteja, captació d'aigua puntual o d'anivellament i fuita d'aire tancat. Es conserven al voltant de setanta. La neteja i reparació anual del canal es duia a terme en quaresma, per a això, s'emmagatzemava aigua en un aljub situat en la plaça de Sant Pere, s'interrompia el pas de l'aigua, abocant-la al riu, i es procedia a "enllacar" la conducció amb una pasta, anomenada "llaca", feta amb oli i argila, amb la qual es reparaven clivelles i fugides. De la distribució de l'aigua que transporta el canal hem de dir que es divideix en files d'aigua. Antigament, segons constaten els escrits de Jaubert de Passa, es distribuïa en deu files d'aigua. L'ordre d'aquestes és el següent: - La primera correspon a la denominada "Pla de la mesquita" o "belluset ", està situada una vegada passada la zona de la Corona del l' estrela i en la zona que es diu Pla de la mesquita. dona reg a 304 fanecades (504 segons Alfred Boluda) dividida en set tandes. - La segona, denominada "del portal de Cocentaina o de la bassa del mercat" se situa abans d'entrar a la ciutat. D'aquesta fila antigament es donava moviment a un molí arrosser, s'alimentava una bassa i una font pública i donava reg a 380 fanecades (1150 segons Alfred Boluda) de la partida dels cremats, repartides en huit tandes. - Es reparteixen set files per al consum humà i per a proveir gran nombre de fonts públiques i privades, després de la qual cosa, els sobrants formaven una tercera fila per a ús agrícola, denominada fila del lleonet", es distribuïa en huit tandes i regava 360 fanecades de la partida del lleonet (1152 segons Alfred Boluda). - L'última era la denominada fila de la bassa dels barreres" i alimentava la bassa i el molí de la Verge. Es dividia en huit tandes i regava 330 fanecades de la partida de la Vila (1536 segons Alfred Boluda). A l'interior de la població l'aigua es distribuïa d'una manera molt similar a la de la ciutat de Damasc. Del Canal principal eixien xicotetes derivacions que desemboquen en unes arquetes de pedra anomenades "partidors" enterrades per davall de la via pública. Aquests distribuïdors estaven dividits en compartiments travessats per orificis de divers calibre per on l'aigua discorria fins als domicilis amb dret i fonts públiques. El repartiment de fonts varia entre els plans i manuscrits oposats sent el referent més fiable per no entrar en contradiccions el datat a la fi de 1700 i conservat a la Biblioteca Nacional. En aquest document es descriuen les 15 fonts reals, huit veïnals i un número per determinar de fonts particulars. La distribució de l'aigua es realitzava per canelles de diferents "emplomes" (unitat de superfície dels conductes). En un altre document d'estudi realitzat per Gonzalo Viñes Masip es defineix la quantitat de fonts que hi havia quan es van formar les ordenances generals de la ciutat. Aquestes eren quinze reals, set veïnals i setanta particulars. Parts integrants del canal: -. El canal històric i el seu tram abandonat, entre el barranc del Pont Sec i el barranc de la Canal de Ferro (Senda de Diego), amb els seus respirador s o respiralls i les seues arquetes de pedra o partidors. -. Arcades o arcadetes del barranc de L ' Angeliu o de Sant Antoni. -. Arcades o arcadetes d'Alboi. -. Arcades o arcadetes del barranc del Quadrado. Fonts Reals: -. Font de les vint-i-cinc canelles. -. Font de l'Aldomar -. Font de la Trinitat. -. Font de Sant Francesc. -. Font de Ferran VII en la plaça del Sant Jaume. Fonts veïnals: -. Font de Piñana en la plaça de la Morera. -. Font de l'Àngel. -. Font dels peixos de l'Albereda -. Font del Lleó. (C.Pérez-Olagüe. Basat en l'Estudi Previ sobre l'aqüeducte d'Alboi de Vicent Torregrosa Soler i Santiago Tormo Esteve. Conselleria de Cultura, Educació i Ciència. 1998)

La geolocalització dels elements està en procés de revisió.