Núcleo Histórico Tradicional de Faura
- IGPCV
- 46.122-9999-000004
- Denominació
- Núcleo Histórico Tradicional de Faura
- Municipi
- FAURA
- Comarca
- EL CAMP DE MORVEDRE
- Província
- València
- Època
- Islámica - Cristiana - Moderna - Contemporánea
- Tipologia
- Infraestructures - Assentaments - Asentaments urbans - Centres urbans
Àmbit del sòl urbà de Faura, amb traçat viari i tipologies edificatòries existents pròpies de nucli històric. Incorpora l'àmbit corresponent al nucli medieval i d'època moderna, així com l'alqueria d'Almorig i la zona de raval contemporània, que posseeix una tipologia edificatòria característica i un traçat viaris similar. El municipi compta amb el terme municipal més xicotet de tots els municipis d'aquesta subcomarca amb 1,7 km quadrats. D'origen musulmà, de la qual es té constància de la seua muralla, és el resultat de la progressiva fusió d'una sèrie d'alqueries conegudes com Els Llogarets de Segó que s'ha mantingut en la toponímia en una zona dedicada en l'actualitat al cultiu citrícola. Després de la conquesta, va romandre sota la jurisdicció de Morvedre, que tenia una jurisdicció suprema i mer imperi. En una data incerta podent ser a la fi del segle XIV o a principis del segle XV es produeix la compra de Faura i Almorig per part de Guillem Martorell, l'avi de l'escriptor Joanot Martorell. La primera referència que associa tant Faura com Almorig amb la família Martorell és de 20 de setembre de 1404. En aquesta data, Guillem Martorell arrenda a Mohamat Alexis, d'Almorig, una terra plantada d'oliveres i figueres per 12 diners de renda anual. En un document de 1405 (7 de març) apareix la figura del ball, Guillem Pérez, que rendeix comptes de la seua administració a un fill de Guillem Francesc, que apareix com a senyor del lloc. Li entrega una suma de 1402 sous i 2 diners. En 1406, entre juliol i agost, venen aquestes propietats a Margarita de Monsoriu, vídua de Galceran de Monsoriu, per 22500 sous. En el document de venda, signat el 29 de juliol de 1406, s'especifiquen els límits: limiten amb les terres i horta dels llocs de Rubau, La Garrofera, Benifairó, i de Crema-ho; amb l'alqueria de Joan Garcés i amb el camí que es dirigeix a la la Vall d'Uixó. En aqueixa venda s'inclouen les cases construïdes i per construir; homes i dones que allí viuen siguen de la regió que siguen, les vinyes, els horts, camps cultivats i sense cultivar de secà o regadiu, el forn, la taverna i tots els drets senyorials i la jurisdicció civil i criminal. En 1473, el rei Joan II constitueix un senyoriu, amb jurisdicció alfonsina i el terç delme, en el qual s'integra Faura amb Rubau i Almorig atorgant-li-ho a Pere Ramon de Monsoriu en pagament per l'ajuda al rei durant la guerra amb Castella. Romandrà en mans d'aquesta família, els Monsoriu, fins a finals del segle XVI, passant, llavors, a les mans de Juan de Villarrasa. En les referències bibliogràfiques consultades hi ha notícies sobre l'existència d'una torre que diuen que actualment està englobada en l'edificació del Palau del Comte de Faura. Aquesta torre podria pertànyer a una alqueria islàmica. Exemples d'aquesta mena d'hàbitat és mu corrent en tota la zona costanera i formaria part del cinturó defensiu que envoltaria a una ciutat important com Sagunt. Aquesta situació és una constant del poblament islàmic entorn a les grans ciutats com són València o Xàtiva que compta amb un cinturó defensiu a uns km de la ciutat. A partir d'aquest primer nucli de població, la vila de Faura anirà desenvolupant-se. El primer recinte del qual es compta amb informació és del recinte que envolta la vila en època baixmedieval i que es mantindrà fins a ben entrat el segle XIX. Es té referència de les dues portes amb les quals comptava aquest recinte. Una d'elles era la d'Almenara o San José (al nord) i la d'Almorig o Morvedre (cap al sud). Tenien una característica que compartien les dues portes és que estaven protegides per torres. Entre les diferents notícies que es tenen sobre els portals hi ha documentades successives reformes que pateixen les portes durant el segle XVIII o notícies de l'encarregat d'obrir i tancar els portals cada dia. "Item, pagà a Visent Calmon quatre lliures per dosañades de tancar i hobrir els portals, sota és, per l'any 1713-1714". A penes queden restes visibles d'aquest amurallamiento que degué posseir la població des dels seus temps d'alqueria musulmana, i que seria modificat en els primers temps de la reconquesta cristiana. Fruit d'aqueixa escassetat de restes pertanyents a aquest recinte és que les portes tampoc es conserven. Aquest primer recinte emmurallat es veurà depassat ja en el segle XVIII en el qual el creixement de la població obliga a eixir-se dels límits medievals. Sorgiran així els ravals del pont, al nord de la població i el de Santa Bàrbara en la part alta de la població entorn de l'ermita del mateix nom. Es tracta d'una trama urbana irregular heretada de la trama existent durant el període islàmic amb carrers estrets i algunes sense eixida com el carrer Cisterna o el carrer Ocell María que en documents de l'arxiu municipal estava encara tancada en la segona meitat del segle XVIII. Segurament per a obrir aquest carrer es va derrocar la muralla existent. D'aquesta manera es donava accés a aquesta part de la població que sorgirà al llarg del segle XX extramurs. 1572 existeixen a Faura 15 cases de cristians vells mentre que en 1609 hi ha 58. Una d'aquestes xifres no és real. Durant el procés de Joan de Villarrasa se li pregunta a un dels testimonis quantes cases hi ha de cristians vells hi ha i contesta que "trenta-set cases i més hi ha". Per tant la població estaria més pròxima a la segona xifra. En el cens de 1602 parla d'11 cases morisques. En resum, per a aquesta època hi ha entre 200 i 300 habitants i les dues comunitats coexisteixen encara que amb major nombre de cristians vells. En 1647 Felip IV va elevar el senyoriu a rang de comtat. El comte Faura és també senyor de les Baronies de Benifairó, Stanta Coloma, Els Farailes, La Garrofera, Crema-ho, Almorig, Ruabu, i l'alqueria d'Albacet. En 1840 es van llevar noves muralles davant l'assetjament de les partides carlistes. En 1845, al no tindre veïnat suficient, es va incorporar La Garrofera, Frares i Santa Coloma formaven un conjunt conegut com Els Llogarets. Durant la Segona República i la guerra civil es va configurar com un reducte de l'esquerra motiu pel qual va patir una forta repressió en la postguerra. L'escàs perímetre del seu terme va motivar una sèrie de contenciosos amb Sagunt, entre els anys 40 i 60 del segle passat, amb el din d'ampliar els seus límits i garantir els seus recursos municipals; iniciatives que no arribarien a fructiferar.
Fotos
Plànol
La geolocalització dels elements està en procés de revisió.