Torre de Telegrafía Óptica de San Antonio de Requena
- IGPCV
- 46.213-9999-000005
- Denominació
- Torre de Telegrafía Óptica de San Antonio de Requena
- Municipi
- REQUENA
- Comarca
- LA PLANA DE UTIEL-REQUENA
- Província
- València
- Localització
- Cerro de la Jedrea
- Època
- S. XIX
- Tipologia
- Edificis - Edificis militars - Torres de telegrafia
La telegrafia òptica és un invent que es remunta al segle de la Il·lustració, el segle XVIII. Va ser un avanç tecnològic de gran importància, nascut a França, que va facilitar la ràpida transmissió de notícies de manera desconeguda. A Espanya les línies de telègraf òptic no es van alçar fins a la dècada de 1840, època que ja a Europa començava a funcionar la telegrafia elèctrica. Per motius de seguretat es va rebutjar aquest últim tipus de telegrafia donat el perill de tall de cables per bandolers o insurgents. La primera notícia apareguda en la premsa sobre l'ús de la telegrafia va ser en la Gaseta de Madrid el 14 d'octubre de 1794 però es va tractar d'un simple experiment efectuat des de l'observatori astronòmic del Retir i punts de la perifèria. La primera línia que va funcionar a Espanya es deu a l'il·lustrat Agustín de Bethencourt que havia conegut l'invent a França. En 1799 s'aprova la construcció de la línia de telègraf òptic Madrid-Cadis encara que es va fer només fins a Aranjuez. Aquest sistema diferia del francés de Chappé. Després de la guerra de la Independència es reprén la instal·lació de noves línies i en 1831 l'oficial Juan José Lerena rep l'encàrrec d'unir amb línies òptiques la Cort i els Reals Llocs. En 1837 el Ministeri de la Governació va projectar la comunicació de Madrid amb les capitals de província que va ser encarregada al Coronel d'Estat Major José María Mathé en 1844, construint-se tres de les línies projectades. La línia Madrid-València comença la seua construcció en 1848 i el seu funcionament un any més tard amb trenta torres. La primera estació estava a Madrid en l'edifici de la Duana, actual Ministeri d'Economia i Hisenda al començament del carrer Alcalá i el final en el convent San Francisco de València, hui desaparegut. Dins de la Comunitat Valenciana les torres que són en total nou se situen a Villagordo del Cabriel, Fuenterrobles, Requena, Buñol, Godelleta, Chiva i Torrent. Es va erigir a més dins de la Comunitat Valenciana la línia València-Barcelona amb torres al Puig, Sagunt, Almenara, Oropesa, Torreblanca, Alcalá de Xivert i Santa Magdalena de Pulpis. La Torrassa de Sant Millán, en aquesta última població, de nova planta, es troba inscrit en el registre de Béns d'Interés Cultural amb el núm. R-I-51-0010719. Els telegrafistas van ser principalment militars llicenciats els quals es consideraven preparats per a aquesta missió. Molts excombatents de la Primera guerra carlista van entrar en el servei per considerar-se els més indicats per les penalitats que haurien de suportar. L'organització que es va donar al cos de telègrafs va ser paramilitar amb un nivell superior (facultatiu) amb accés al codi secret i un altre inferior compost per operaris. Les línies s'organitzaven militarment en divisions amb prefectura en cada capital de província i cada divisió en quatre o cinc seccions composta al seu torn de cinc o sis estacions. El personal reclutat, entre oficials de l'exèrcit, el componien els inspectors de línia, de 1r i de 2n classe. El 1r era el propi Mathé i dels segons hi havia dos per cada línia. La dotació teòrica de cada estació era de dos operaris, més un auxiliar. Els torreros s'alternaven entre si per torns. Perquè un servei així funcionara amb diligència s'exigia una rigorosa disciplina que exigia una organització paramilitar. Els edificis alçats per a servir de suport a aquest nou avanç tecnològic van ser dissenyats com a torres defensives fortificades, com les que es troben a Requena o es van ocupar altres edificis prou fortificats. Per ordre ministerial d'un de març de 1844 s'assenyalaven les condicions que havien de complir els llocs on es col·locaren les estacions repetidores del telègraf òptic: -Distància entre les estacions com a mínim de dues llegües i màxim de tres, tenint en compte els accidents geogràfics. -Haurien de seguir-se les carreteres existents buscant la major seguretat de les zones transitades. -Les estacions es fixarien en poblacions sempre que fora possible. -En les capitals de província s'hauria de procurar col·locar les estacions en el mateix edifici que les autoritats civils o militars. -Eren preferibles edificis fortificats de l'Estat, torres d'esglésies o ermites, castells o cases fortes que pogueren defensar-se en cas de necessitat. -S'hauria de mantindre l'alineació sempre que fora possible procurant un radi visual de la línia perpendicular al capdavant de cada torre, encara que segons escriu Madoz: la major i més essencial avantatge que porta, sense disputa, la nostra màquina telegràfica a totes les altres conegudes és la que els seus signes són visibles amb igual claredat des de tots els punts de l'horitzó, al pas que en la d'altres països la percepció d'aquells sol és exacta quan s'observen en una direcció perpendicular..... La torre de Sant Antoni es troba situada en el turó de la Jedrea a 734 m sobre el nivell de la mar, a uns 2000 m al nord-oest de Sant Antoni a uns 300 m al nord de l'autovia de Madrid A-3. Les torres fortificades en general reuneixen les següents característiques: són quadrades de tres pisos (amb alguna excepció), sent les seues mesures generals: -base atalussada de 6,4 x 6,4 m (mesures exteriors en la base del talús) i 4,3 x 4.3 en el quadrat interior. -grossària de les parets del talús de 0,95 m en la base i 0,70 m a l'altura de les espitlleres i 0,50 m en les parets. La porta mai està a nivell del sòl pel que la planta baixa no té obertures, excepte les tres espitlleres de cada costat. En el primer pis se situa la porta a més de 2 m del sòl ascendint-se a ella per mitjà d'una escala de mà que podia retirar-se cap a l'interior en cas d'amenaça. En la segona planta hi ha una altra finestra encara que en això difereixen les torres segons les línies ja que a Castella tenen més obertures que les de València. En aquesta planta les obertures es redueixen mantenint el caràcter defensiu de l'edifici. Sobre el terrat es muntava l'aparell del telègraf. (C.Pérez-Olagüe) La torre de San antonio presenta les mateixes característiques arquitectòniques que la resta d'exemplars del seu tipus, si bé ofereix la peculiaritat de substituir l'habitual cadirat en cadenes de cantonada i recercados de buits per fàbrica de rajola. Es tracta d'una torre de rajola i maçoneria de terra, pedra i calç de 6,20 m. de costat de la planta quadrada i uns 9 m. d'altura. Té 3 plantes. El volum de la torre està format per un cos principal prismàtic de dues plantes sobre sòcol fortament atalussat. Cadascuna de les cares del sòcol està perforat per tres espitlleres. L'accés és elevat, a través d'una gran porta de llinda, que dona pas a l'estada principal de la torre. La comunicació entre els diferents espais interiors es resolia mitjançant una escala de caragol de planta quadrada, situada en un dels angles de l'interior, de la qual només es conserva l'empremta de la seua peldañeado en els paraments interiors, així com la del marc de la porta d'accés. En la primera planta s'obri 3 espitlleres en cadascuna de les seues façanes. En l'última planta només s'obrin sobre les façanes E i O. L'estructura mural es conserva pràcticament íntegra, si bé els elements llenyosos de forjats de pis i coberta han desaparegut, deixant no obstant això els mechinales de lliurament als murs, la qual cosa permet una lectura de la seua disposició estructural, basada en forjats unidireccionals. Els materials són del terreny. El mecanisme del telègraf, com en les restants torres de telegrafia ha desaparegut per complet. En un dels laterals del cos alamborado apareix un forat obert, que permet l'accés a l'interior
Croquis
Fotos
La geolocalització dels elements està en procés de revisió.