Barranco de los Molinos de Ares del Maestre

Dades de protecció de l'inmoble

Secció

Primera

Classificació

Béns immobles 1ª

Categoria

Espai etnològic

Dades de Declaració

Tipus de Protecció

Declaración BIC singular GVA

Data Signatura Acte

15/05/09

Data Publicació DOGV

19/05/09 Vore DOGV

Data Publicació BOE

11/06/09

Tipus de Protecció

Incoación BIC singular GVA

Data Signatura Acte

03/04/08

Data Publicació DOGV

25/04/08 Vore DOGV

Data Publicació BOE

13/05/08

Dades d' Entorn

Tipus de Protecció

Entorno de protección BIC definitivo. Declaración con entorno

Data Signatura Acte

15/05/09

Data Publicació DOGV

19/05/09 Vore DOGV

Data Publicació BOE

11/06/09

Tipus de Protecció

Entorno de protección BIC provisional. Incoación con entorno

Data Signatura Acte

03/04/08

Data Publicació DOGV

25/04/08 Vore DOGV

Data Publicació BOE

13/05/08

Dades d' Inscripció

Tipus de Protecció

Inscripción definitiva BIC Ministerio

Data Signatura Acte

05/03/10

N° Inscripció Ministeri

R-I-54-0000239

L'anomenat barranc dels Molins deu el seu nom als cinc molins fariners que se serveixen de la seua aigua com a força motriu de la seua maquinària. Aquests van ser construïts en la segona meitat del segle XVIII i reben els noms de Molino de la Roca, Molinet, Molino de Dalt, Molino de la Bassa Redona i Molino del Sol de la Costa. Aquests molins són de la mena de roda horitzontal i formen cadascun d'ells una unitat hidràulica amb una bassa de retenció de l'aigua (bassa), una torre o rampa, segons cada cas, de caiguda d'aigua (cup) i la séquia de canalització d'aigua que els connecta (séquies). La xarxa lineal condueix l'aigua des del punt més alt del proveïment d'aigües, L'Ull de la Roca fins a l'eixida de les aigües del molí més baix, El del Sol de la Costa. Els molins no consumeixen aigua sinó que la utilitzen per a transformar-la en energia mecànica i l'aboquen després al seu llit natural. L'aigua s'aprofita després amb el mateix cabal fins a cinc vegades. Evolució històrica La construcció dels molins va ser duta a terme per iniciativa dels grans propietaris rendistes de les finques agrícoles on se situen. Es troben datats tres d'ells: El Molino de la Roca de 1774, el Molino de la Bassa Redona de 1760 i el Molino del Sól de la Costa de 1798. Les raons de la seua construcció van ser funcionals, es tractava d'aconseguir un conjunt que molguera la quantitat de blat suficient per a la població creixent d'una gran part del terme d'Ares i d'altres territoris veïns com les masies de l'altiplà sud de Morella. Tipologies arquitectòniques La realització d'aquesta obra d'enginyeria va haver d'adaptar-se a les condicions naturals del terreny, un relleu molt escarpat amb escàs i puntual cabal d'aigua. S'havia d'aconseguir amb el cabal disponible, l'energia necessària per a moure la maquinària, arribant a realitzar-se el cup, excavat parcialment en roca, de 25 m d'altura del primer molí, i l'aqüeducte que condueix l'aigua fins al cup del Molino del Sól de la Costa, dues de les construccions de major envergadura d'aquest conjunt. Aquesta tipologia és la dominant a la muntanya mediterrània on els cabals són escassos i sovint temporals però els desnivells de l'orografia són importants. L'aigua que proveïa el conjunt del Barranc dels Molins, procedeix d'un barranc de desguàs de l'extens altiplà d'Ares-La Llàcua, roman sec la major part de l'any però disposa d'alguns naixements d'aigua en la seua capçalera: el brollador o Ullal, conegut com l'aigüera de la Roca, situat en el vessant (1045m) i uns 30 m per damunt del Molino de la Roca, la font del Molino (980m), situada al costat del barranc i la font dels Regatxols (1210m) des de la qual l'aigua arribava canalitzada salvant un fort desnivell. Des d'aquests punts l'aigua era dirigida cap a les basses bassas, ací s'emmagatzemava l'aigua, i una vegada es disposava de suficient aigua retinguda, els molins podien posar-se en funcionament. La bassa es comunicava amb els mecanismes del molí a través del cup, per on l'aigua s'abocava en caiguda vertical, o lliscant sobre un pla inclinat, en el cas dels cups en forma de rampa. Una vegada ple el cup, s'obria la tapa de la séquia part final del cup i d'entrada d'aigua cap al cacau i l'aigua eixia a través del xicotet orifici de la séquia amb la suficient velocitat per a fer girar la roda dalems. La roda de fusta o roda dalems, transmet el seu gir a través d'un eix vertical al queixal volander, que en el seu moviment giratori sobre un altre queixal fix, converteix per fregament el gra en farina. El conjunt va ser realitzat en cadirat, empleada principalment en cups i rampes utilitzada principalment amb la finalitat d'impermeabilitzar conductes i evitar al màxim les pèrdues d'aigua per filtració i també per a aconseguir major durabilitat. (Basat en el projecte bàsic i d'execució de Rehabilitació del Sistema Hidràulic de l'arquitecte Sr. Pascual Meneu Vives)

Fotos

Plànol