El Castellet de Montserrat
- IGPCV
- 46.172-9999-000003
- Denominació
- El Castellet de Montserrat
- Municipi
- MONTSERRAT
- Comarca
- LA RIBERA ALTA
- Província
- València
- Localització
- Serra del Castellet de Montserrat
- Tipologia
- Edificis - Edificis militars - Castells
Coronen el punt més alt de la serra del Castellet o de Montserrat les restes de l'antiga fortalesa de l'alqueria de *Munsarrät. L'esmentat daltabaix de l'any 1129 va obligar doncs a la construcció d'un refugi-fortalesa en la serra de Montserrat, amb la finalitat d'acollir, en cas d'atac, als musulmans que ja habitaven des del segle X la minúscula alqueria que es situava als peus de la mateixa muntanya. El document més antic que parla del castell i l'alqueria de Montserrat correspon ja a l'època de dominació cristiana. Es tracta del Llibre del Repartiment de l'any 1240, quan Jaume I va fer donació de l'alqueria i del castell de Montserrat ¿entre altres possessions¿ al cavaller català Ximén de Tovia com recompensa per la seua participació en la conquesta de la capital: ...castrum de Montserrat et quadam alqueriam sitam ad pedes eius. (¿...el castell de Montserrat i una alqueria situada als seus peus¿). Es va instaurar així un nou sistema de colonització feudal que continuaria vigent fins al segle XIX i que va reduir els musulmans de l'alqueria de Montserrat a la condició de vassalls de un senyor feudal. El castell de Montserrat va deixar de considerar-se com una propietat de l'estat almohade i dels habitants de l'alqueria de Montserrat, perquè es pretenia que passara a ser un símbol del poder feudal, presidint la xicoteta alqueria de Montserrat des de l'alt de la serra. Aquest primer senyor resident en el Real, va deixar al càrrec un alcayde i alguns soldats com a guarnició, en el mateix castell, que s'encarregaven de cuidar-lo i impartir justícia si calia. Entretant, la direcció de l'Aljama o mesquita de l'alqueria va estar dirigida per un imant que s'encarregava d'intercedir entre els senyors i els vassalls, així com de recaptar els impostos del senyor. El recinte del castell no degué ser molt gran, si atenem factors com la localització i el nombre de vassalls que hauria d'acollir en cas d'atac. Mancant un estudi arqueològic que determine l'estructura real del recinte, podem especular si com veiem en la documentació de què disposem i en l'observació de les poques restes que queden: l'estructura lògica d'un castell major. Als peus de la torre i en un nivell inferior ¿donada la accidentada orografia del terreny¿, trobaríem una salòquia o pati d'armes, voltant de la qual estarien les dependències de l'alcayde i dels soldats, entre altres. Un segon recinte defensiu, que pertanyeria a l'albacara, tancaria possiblement amb una barbacana la part més frèvola que mira al migdia (sud). L'albacara era el lloc reservat a dependències de servei, com les quadres; així com un recinte defensiu que s'habilitava per als vassalls i els bestiars, en cas d'atac. L'accés al castell es faria doncs, per el angle nord-oest del castell. L'any 1383 va tindre lloc la presa de possessió de Luis Sánchez de Calataiud, senyor de Real i de part de Montserrat. Era costum que el nou senyor prenguera possessió del lloc en una successió de claudicacions simbòliques per part de la comunitat local i en favor del nou titular de la senyoria; aquest acte es feia davant de testimonis, i d'un escrivà o notari que estenia acta de tot. Heus ací l'exemple del castell i l'alqueria de Montserrat. La presa de possessió de la meitat del castell i l'alqueria de Montserrat va començar amb l'entrada en el recinte de la fortalesa major de castell (infortitudine major dicti castri). Allí li van rendir homenatge tres persones que residien al castell: l'alcayde Bernat Marqués, i dos soldats: Francesc de Lezma i Joan Tous. Tot seguit el senyor, acompanyat del notari i l'alcalde, baixaven al poble perquè reteren homenatge els nous vassalls. Aquest acte consistia bàsicament en la renovació ritual del vassallatge per part de tots i cadascun dels caps de família. Una vegada finalitzat l'acte, el notari Ramón Bernat i el senyor van pujar novament al castell major, acabant la presa de possessió amb les següents paraules: infortitudinem castrique in boig predicti de Montserrat et in terminis (en la fortalesa i castell del lloc anomenat Montserrat i el seu terme). L'any 1438 Ximén Pérez I Zapata de Calataiud, senyor de la baronia de Montserrat, va comprar la baronia de Real al seu cosí castellà Alonso de Calatayud Gómez de Loaysa, senyor de Provencio. Així van quedar unides les dues baronies novament. Però el lloc de Montserrat no disposava de cap casa de senyor. Llavors, Ximén Pérez va decidir traslladar els seus servidors, inclòs l'alcayde del castell de Montserrat, a la residència de Real. D'aquesta manera, el castell de Montserrat va deixar de ser una fortificació militar, amb alcayde i soldades, per a convertir-se en un graner de la senyoria, on s'emmagatzemaven les rendes senyorials. Unes poques dècades més tard, el document de presa de possessió del nou hereu de Montserrat ens dona una idea de com era el castell de llavors. El procurador del senyor de Montserrat i el custodi del castell Pascual de Lezma, van accedir al castell i obrint les portes, van reproduir un ritual semblant al que s'ha descrit abans, tancant l'acte de presa de possessió del castell, amb les paraules: ipsius casti et palacium et turriuni ipsius et ceteras mansions (aquest castell i el palau i de la torrassa i les altres estades). Per tant, trobem tres parts ben diferenciades: la fortalesa major, el palau amb el pati i les estades, i el castell menor. La funció del castell va quedar novament confirmada l'any 1687 quan un jurat de Real, es va oposar a l'ordre del governador de la senyoria perquè pujara al castell de Montserrat a buscar arròs per a la botiga de Real. La torrassa major s'utilitzava segurament fins a bé entrat el segle XVIII com una espècie de caixa forta on s'emmagatzemaven les collites d'arròs, blat, etc, per a les botigues del monopoli real. L'any 1793, el botànic il·lustrat Josep Cavanilles va visitar les nostres terres per a prendre notes per a la seua obra, que s'editaria anys després. Des de la torre del campanar de Real, va realitzar un esbós de la foia de Montroi on es pot veure el poble i la torre major del castell parcialment derrocada. Aquest fet ens confirma l'abandó definitiu del recinte. Al llarg del segle XIX, els murs i recintes del castell es van deteriorar de tal manera que els veïns de Montserrat els van emprar com una improvisada pedrera, per a extraure materials i construir així noves cases. L'any 1925, Sarthou Carreras feia una breu referència, en la seua Geografia del Regne de València, de les restes del castell i va publicar una fotografia que dista ben poc de l'estat actual. Actualment, al voltant de l'antiga albacara, podem trobar xicotetes restes de la estructura del castell com l'aljub i els murs de defensa. La part més alta conserva restes més identificables corresponents al castell major, concretament el basament de la torre que s'alça directament sobre la roca. Aquest és de planta rectangular (6 x 8 m aproximadament), i està fet d'encaixonat de tàpia amb pedra alineada per a reforçar la estructura. En l'angle nord-est trobàvem fins a l'any 2002 les restes d'una cantonada de la torre, que van derrocar les contínues pluges i la falta d'actuacions per a consolidar la fàbrica.
Fotos
La geolocalització dels elements està en procés de revisió.