Castillo
- IGPCV
- 12.011-9999-000004
- Denominació
- Castillo
- Municipi
- ALMENARA
- Comarca
- LA PLANA BAIXA
- Província
- Castelló
- Localització
- Cerro al norte de la población
- Ús primitiu
- Defensiu
- Estil
- Arquitectura islàmica - Arquitectura medieval
- Tipologia
- Edificis - Edificis militars - Castells
Les referències documentals més antigues de què es disposen sobre el castell d'Almenara són la Primera Crònica General en la qual es relaten les expedicions del Cid i un fragment del geògraf àrab al-cUdrî. Les dues daten de la segona meitat del segle XI, és a dir a la fi de la taifa de València i a l'inici de la dominació almoràvit en la zona Aquest de l'A el-Andalus. El text del-cUdrî té la particularitat de ser l'únic text geogràfic àrab que cita el castell d'Almenara. En la Primera Crònica General, Almenara és citada com un dels llocs que paguen tributs al Cid en 1090. El Cid percebia tribut a més d'altres centres fortificats com Tortosa, Lleida, València, Dénia, Morvedre, Segorbe, Jérica, Albarrasí i Alpuente, per la qual cosa es podria deduir que Almenara era capital de districte. En el segle XI, es coneix que Almenara era davantera entre els Estats taifes de València i Tortosa, depenent d'aquest últim. La ceràmica oposada al castell especialment la crida "califal" ens permet afirmar que l'origen del castell va ser, almenys, en el segle X. No hi ha referències estatigráficas fins al moment que ens puguen aportar més dades. En la Crònica de Jaume I o Llibre dels Fets es narra la forma en què el rei va obtindre la rendició d'aquest castell. De fet, és l'única font amb què es compta per a conéixer aquest fet. El rei va fer un pacte amb la comunitat musulmana per la qual li cedeixen les dues torres i l'albacar del castell a canvi de terres, bestiar i vestits. També es van comprometre a lluitar al costat del rei contra l'alcaide del castell i la seua tropa estrangera. El rei va pujar al castell amb vint cavallers i els seus escuders. El topònim d'Al-rajara, "torre de senyals" indica la possible funció del lloc tal vegada utilitzada per la població del recinte fortificat pròxim de "El Punt del Cid" que es remunta als segles VIII-IX, en plena època emiral. El castell va ser conquistat per Jaume I en 1238 i venut en 1294 per Jaume II a Francisco de Próxita per 200.000 sous, passant a convertir-se en la residència d'aquesta casa noble els personatges de la qual han exercit un important paper en la història, destacant Juan de Próxita que va salvar al Papa Benet XIII, assetjat a Avinyó, Nicolás de Próxita i Calataiud que va saquejar Marsella i va obtindre el títol de Conde d'Almenara i Olfo de Próxita, Almirall d'Aragó. El castell d'Almenara controlava el pas obligat al llarg de la costa entre les planes de Castelló i València i la ruta interior cap a Saragossa a través de Vall d'Uxó i Morella, ruta principal en època medieval que comunicava Aragó amb el litoral valencià. La fortificació medieval s'emplaça en l'allargat turó que domina la població actual i consta d'un castell, que ocupa el centre del turó i dues fortes torres aïllades situades en els extrems d'aquest. Una d'elles va ser restaurada en el segle XIX per a ús de l'heliográfo. Segons Forcada Martí, es tracta d'un castell montà, és a dir, que té el seu seient en terreny muntanyenc sobre promontori amb accessos entre 30° i 60°. De la Crònica de Jaume I o Llibre dels Fets es dedueix que constava d'albacar amb mesquita i el castell pròpiament dit. I també l'existència de les dues torres que flanquegen el castell (anomenades Bivalcadim i Bergamuza), encara que la fàbrica d'aquestes era diferent a l'actual. Els vestigis que existeixen en a actualitat permeten identificar quasi sense risc d'error l'albacar evocat en el text de la Crònica: només pot tractar-se de la vasta plataforma d'uns 4000 metres quadrats de superfície (120 metres de longitud per 25 a 50 d'amplària) anterior al castell en el punt més alt del conjunt fortificat. A més es troba en aquest albacar una cisterna i segons el text real una mesquita en la qual el rei establia converses amb l'alcalde. Segons Pierre Guichard, tres elements bàsics donen testimoniatge de l'existència d'un poblat sobre l'emplaçament castral: la presència d'abundant ceràmica en superfície, l'existència d'un tancament destinat a protegir el poblat i les restes de construccions amb cisternes que resolen l'aprovisionament d'aigua. Les tres circumstàncies es donen a Almenara sense que se sàpia amb exactitud on va estar el poblat i la seua extensió; encara que si que es troben les restes d'un poblat ibèric en a vessant sud-est del castell. Conserva part del recinte exterior nord-oest, on es concentren les principals defenses, de manera escalonada per ser la zona més accessible i manté part del recinte principal, amb construccions internes. Es troben restes musulmanes en el seu front sud, que està sobre la població actual, perquè la construcció cristiana va aprofitar la fortalesa islàmica en aquesta zona més elevada, encara que amb profundes transformacions d'acord amb les noves necessitats. Està edificat en maçoneria i va ser adaptat per a l'artilleria durant les revoltes de la Germanies. De les dues torres que flanquegen el castell la més pròxima a la carretera, potser dita Bergamuza, va ser restaurada per al seu ús com a centre de comunicacions heliogràfiques al servei del Ferrocarril. Aquestes torres eren anomenades Isabelines, perquè el seu origen es remunta a temps d'Isabel II, temps en el qual es duu a terme l'obra del ferrocarril que cobreix l'espai entre Sagunt i Ulldecona, entre 1862 i 1865. A Castelló es va alçar a més la torrassa de Sant Millán a Santa Magdalena de Pulpis per a aquesta fi. (C.Pérez-Olagüe)
Fotos
La geolocalització dels elements està en procés de revisió.