Castell Vell de Albaida
Es troba en el cim d'una elevació a uns dos quilòmetres al sud de la població i conegut com a Muntanya Real en els segles XV, XVI i XVII. Des del castell es domina perfectament el curs de la séquia de la Font del Port, d'on es proveïen la majoria de les alqueries islàmiques del Rogle, el pas del port d'Albaida i bona part de la vall. Va tindre un origen islàmic encara que les úniques restes de ceràmica que es troben en el lloc són d'època ibèrica o restes de teules dels pastors d'Albaida que van fer el seu refugi en ell amb anterioritat a la dècada de 1780, quan es va plantar d'oliveres la zona. L'immoble va servir merament de refugi per a la població i ramats i no disposa de grans defenses constructives. Conté dos aljubs, un d'ells es troba a l'esquerra de l'entrada res més entrar. Es tracta d'un depòsit rectangular amb coberta plana, per a ser coberta amb fusta. L'altre més xicotet es troba en l'extrem oposat del castell. La pedra del castell va ser obtinguda del mateix monticle als peus de la muralla en el costat ES. Els llenços del castell són de tapial i tenen un perímetre de 420 m i el recinte que emboliquen una superfície de 6.470 m², transformat i anivellat. Té uns 158 m de longitud per 53 m d'amplària màxima. Les estructures degueren ser derrocades en el segle XV, ja que en la presa de possessió del lloc pels procuradors del Do Jaime de Vilaragut, l'any 1454, s'explica que dit castell fon atrabat tot derrocat i que hi havia unes -símbol de la jurisdicció de la baronia- al peu de la costa de dit castell. El castell es troba en ruïnes. (C.Pérez-Olagüe)
La geolocalització dels elements està en procés de revisió.